50 anys del maig francès

Aquell maig de 1968, Charles De Gaulle, President de la República francesa, no entenia el que estava passant. Com era possible l’existència d’aquell moviment insurreccional quan França tenia una economia forta, en creixement i amb unes classes mitjanes benestants? Un moviment que es va convertir en contrapoder, però que no va passar de ser una revolta política i cultural que va influir posteriorment a tot el món, junt a altres esdeveniment com la Primavera de Praga o la matança a Mèxic.

La situació de la França d’aleshores podem pinzellar-la amb tres gran línies directament relacionades. Primera, un creixement econòmic sostingut, en funció del Pla Marsall i del Pacte Social establert el 1945, que afavoreix progressivament la millora del benestar de la població. Segona, com a conseqüència d’aquest creixement és dóna un augment de població important, que portaria a la tercera, una certa massificació de la universitat.

Per als joves revoltats, el motiu no era la lluita econòmica i la consecució de millors condicions de vida -tot i que el moviment obrer quan s’incorpora ho fa amb una plataforma reivindicativa- sinó que no veien el futur com els seus pares i consideraven que vivien en una societat catatònica. Per això, la seva mirada estava posada en canviar la vida i transformar el món amb democràcia directa i autoorganització, amb manifestacions, barricades i ocupacions d’ universitats. La guerra del Vietnam, la musica d’Elvis Presley o de Jimi Hendrix eren un catalitzador de primer ordre, com ho era el qüestionar el tipus de saber que s’impartia a la universitat.

L’any 1968 hi va haver altres revoltes populars a altres llocs del món, amb plantejaments que responien a la seva realitat nacional, però amb un fil conductor: la incorporació de les noves generacions inconformistes de la postguerra, disposades a canviar les coses. Vam viure la Primavera de Praga on, sense qüestionar el sistema socialista, els txecoslovacs volien establir reformes que van ser silenciades pels tancs soviètics. A l’octubre, el govern mexicà va matar al voltant de 400 estudiants a la Plaça de les tres Cultures, en una concentració on es demanava més llibertat i menys autoritarisme.

A l’estat espanyol, la imatge del 68 que em ve al cap es Raimon a la Complutense de Madrid. Com a altres llocs del món les noves generacions lluitaven per canviar les coses que, aquí, significava acabar amb el franquisme i obrir pas a la democràcia. Assistíem al creixement de l’economia sobre tres pilars bàsics: el desenvolupament industrial, l’emigració del món rural al món urbà on estaven els llocs de treball i el turisme que aportava importants divises.

Aquesta dinàmica porta a que les zones amb més concentració obrera siguin les més conflictives. S’havia conformat un “nou moviment obrer” amb les noves generacions de treballadors i amb noves formes de lluita. L’assemblea era el lloc de decisió on s’elegien comissions per negociar: són les CCOO que es coordinaran entre elles i utilitzaran els mecanismes legals i els il·legals, fins al punt de presentar-se i guanyar àmpliament les eleccions sindicals de 1966, convocades pel ministre Solís Ruíz.

L’any 1968 és un any de forta repressió i, no només perquè es va promulgar el “Decreto de Bandidaje y Terrorismo”, pel qual activitats com reunions, manifestacions o vagues podien ser jutjades per un tribunal militar, sinó per la persecució sobre el conjunt de les forces d’oposició al franquisme. Per això, el recital de Raimon em suggereix un crit de llibertat i rebel·lia.

Tornant a França, la força de la revolta al carrer, producte de les noves idees i de l’autoorganització front a una societat aburgesada, no va ser suficient per guanyar el pols a l’estat francès. Hi ha opinions que diuen que no va ser una crisi d’estat sinó una crisi del gaullisme. Tot i ser certa la divisió existent en el gaullisme, amb un De Gaulle autoritari, els plantejaments dels revoltats anaven al moll de l’os dels valors conservadors sobre els quals s’assentava l’estat.

La sortida conjuntural va ser convocar eleccions al juny, que guanya el gaullisme de carrer i referèndum l’abril del 69, que significa la fi política de De Gaulle. Posteriorment, amb Valéry Giscard d’Estaing, elegit President el 1974, va arribar la majoria d’edat als 18 anys, la despenalització de l’avortament i el divorci per mutu consentiment.

La petjada dels ideals del maig francès, la seva frescor i imaginació, revolució cultural i antiautoritarisme han influït posteriorment a tot arreu. De les seves arrels s’han estructurat moviments de masses alternatius com el pacifista, l’ecologista i el feminista, o s’han desenvolupat idees de defensa radical de les llibertats col·lectives i individuals. Ara bé, convertir en hegemònics aquests valors és la tasca de les esquerres avui dia.

Publicat a forumgrama.cat, el 28 de maig de 2018.