Any nou, problemes vells

Mariano Rajoy va encapçalar la recollida de signatures contra l’Estatut de Catalunya aprovat per les Cortes Generales i refrendat en referèndum el 18 de juny de 2006.

Any nou, problemes vells. Sembla que tot continuarà igual o, millor dit, pitjor. Tenim un govern del PP assentat, que malgrat sofrirà algunes derrotes parlamentàries, consolidarà la seva política neoliberal i antidemocràtica, a la vegada que està augmentant la seva influència en la societat espanyola o, al menys, això diuen les enquestes. Això està passant amb el suport actiu de Ciutadans i la complicitat del PSOE. Si la seva política es posés en qüestió, Rajoy no dubtaria a convocar eleccions, doncs tot dóna a entendre, ara per ara, que sortiria reforçat.

A Catalunya continuem amb problemes vells, als que cal donar solució. Si bé és cert que la cosa va començar amb les polítiques recentralitzadores del segon mandat d’Aznar, que van obligar les forces catalanistes a reformar l’Estatut, l’ofensiva per terra, mar i aire comença el 2006 amb la recollida de signatures contra l’Estatut per part del PP. És l’inici de la política catalanòfoba del PP que tan bons resultats electorals li ha donat a Espanya.

Després de la sentència del TC del 2010, que rebaixa substancialment la reforma estatutària, hem viscut l’agreujament de polítiques d’ofegament econòmic, de recentralització competencial i de judicialització de tot el que afecta Catalunya. En el tema econòmic Rajoy ha fet la gran maniobra i, amb l’excusa de la crisi, ha disminuït substancialment les transferències dels Pressupostos Generals relacionades amb l’estat del benestar, que són competència de les CC.AA. D’aquesta forma aconsegueix la gran carambola, fer avançar el model neoliberal i culpar la Generalitat de les retallades.

De la recentralització no cal ni parlar. Diuen que Catalunya és la regió europea amb més nivell d’autogovern, però no tenim capacitat de poder fixar els horaris comercials ni fer una llei per combatre la pobresa energètica, per posar dos exemples. Entre les Lleis Orgàniques d’aquests darrers anys i la impugnació de qualsevol llei que fa el Parlament davant el TC, cada vegada hi ha menys autogovern.

L’ofensiva judicial que es centrava, anys enrere, en disminuir l’ús del català a les escoles i a les institucions públiques, en el 2016 ha donat un salt qualitatiu i ara es persegueix càrrecs públics per exercir la llibertat d’expressió. La primera reflexió al respecte és que a l’estat espanyol no existeix independència judicial ni separació de poders. La justícia està polititzada i dirigida per dalt i la política està judicialitzada, de forma clara, pel que fa a Catalunya.

Veiem per què dic això. El govern central ha controlat els nomenaments del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) des de la seva majoria absoluta a les Corts. I des del CGPJ es nomena els presidents dels Tribunals Superiors. D’aquesta forma es va desplaçar Miguel Ángel Gimeno de la presidència del TSJC per nomenar Jesús Mª Barrientos i així controlar el sumari del 9 N que jutja Mas, Rigau i Ortega. El mateix passa amb el TC que, nomenat des del poder polític, està fortament polititzat i manipulat i, des de la seva darrere reforma l’any 2015, s’ha convertit en un òrgan sancionador de càrrecs públics.

Aquesta situació ha portat a que la Presidenta del Parlament de Catalunya sigui processada per posar a votació una proposta de diputats elegits per la ciutadania; que el regidor de Vic, Joan Coma, sigui processat per una intervenció al Ple Municipal; que l’alcaldessa de Berga sigui processada per posar una estelada a l’ajuntament; que cinc joves siguin processats per cremar fotos d’un rei que ningú ha votat… Tot això, sense oblidar el processament al president Mas i a les conselleres Rigau i Ortega per fer un procés participatiu on van votar més de 2 milions de persones. Això ja no va de sobiranisme i d’independència, va de democràcia. I l’estat espanyol està caminant perillosament cap a un règim autoritari, situat més a prop del franquisme que de la democràcia.

Diuen des de l’advocacia de l’estat que la democràcia es basa en la llei, que és la llei la que garanteix la democràcia. No estic d’acord, és a l’inrevés. La llei es basa en la democràcia, és la voluntat popular la que determina quines lleis hem de tenir. Un exemple de com aquest principi s’ha violat és amb l’Estatut de 2006, que va ser redactat i tramitat seguint escrupolosament les normes i les lleis establertes fins a ser votat en referèndum, perquè després un Tribunal se’l carregués. Qui decideix, el poble o uns quants jutges? Per a mi està clar, quan el poble es pronuncia, els jutges acaten.

Si continuem reflexionant hem de parlar de la relació entre legalitat, legitimitat i justícia. Les normes que avalaven les hipoteques o el subministrament de serveis essencials per les famílies com la llum i l’aigua, eren legals, si; eren justes? Tots sabem que no. Però si no es lluita i es desobeeix no es canvien. Les lleis de segregació racial als EEUU eren legals, però no eren justes ni legítimes; només la lluita i la desobediència van fer canviar aquestes normes.

Any nou, problemes vells. El de la relació de Catalunya amb Espanya dura ja 301 anys i ha passat per diferents etapes i l’hem vist de tots els colors. L’etapa actual només pot ser superada donant la paraula al poble de Catalunya i el referèndum és possible fer-lo perquè la Constitució ho permet a l’article 92. Una altra cosa és que el PP, Cs i PSOE tinguin voluntat política per fer-ho, que sembla que no. I com que estem davant d’un problema polític que no jurídic, la Generalitat i la societat civil catalana hauran de posar en marxa els mecanismes necessaris perquè la ciutadania catalana exerceixi la seva sobirania.

Publicat a Gramenet 2.0, el 10 de gener de 2017