Barça, toca encarar el futur

El mes d’octubre, ja començada la temporada, tenia clar que el Barça no guanyaria la Champions. Per què aquest pessimisme? Perquè veia que continuàvem com a la temporada anterior, jugant sempre els mateixos sense establir rotacions. Ernesto Valverde ha utilitzat catorze jugadors per guanyar la lliga i la participació de la resta ha estat testimonial. Aquesta decisió portava a que l’equip arribés a quarts i semifinals de Champions saturat físicament i mentalment.

Ara bé, també he de dir, que el febrer, vaig començar a dubtar i a pensar que potser sí era possible guanyar la Champions. Per què aquesta opinió més optimista? Perquè Piqué, Messi i Alba fins el desembre, no van anar a les convocatòries de les seleccions i això va ser una forma de rotar; així com el descans de la majoria de titulars a dos desplaçaments de la Copa del Rei. Tot donava a entendre que el Barça arribava a la fase definitiva de la Champions en millors condicions que l’any passat.

Què ha passat, aleshores? Anem a temes més de fons i no a explicacions superficials, com ara la intensitat o si corren poc o molt. Veiem l’estructura de la plantilla, els objectius i l’aplicació del model futbolístic.

El Barça té una plantilla de molta qualitat, envellida, desequilibrada i amb poca competència interna. Set dels onze titulars tenen 30 anys o més, d’aquests, sis ho han jugat tot i no roten quasi mai, i tres d’ells -Alba, Busquets i Suárez- no tenen ni suplent al seu lloc. Lògicament, en aquestes condicions, l’equip jugava i estava en millor forma el novembre i el desembre que l’abril i el maig. Recordeu el 2 a 4 al Tottenham a Londres.

Efectivament, hi ha un problema de configuració de plantilla, però no només això, hi ha també una indefinició d’objectius. No es pot anar repetint que volem guanyar-ho tot, que anem per al triplet. No. Cal definir quin és el primer objectiu, el segon i el tercer, perquè tothom ho tingui clar i es pugui planificar i avaluar la temporada objectivament. M’explico. Si aquest any l’objectiu primer era guanyar la lliga, la planificació de la temporada i els resultats han estat perfectes, tot un èxit. Si l’objectiu primer era la Champions, tot el contrari. Vist com ha anat la temporada, jo crec que des de la direcció del club s’ha anat a amarrar la lliga, això sí, a diferència de l’any passat, tenint molt més en compte la Champions.

Aquest quadre cal completar-lo amb una anàlisi del projecte futbolístic. El model que dóna identitat al futbol del Barça, que s’ensenya a la “Masia”, és d’atac i es basa en el joc de posició i de possessió. Com que teníem dificultats, ja que els entrenadors rivals ens estudiaven i aplicaven antídots al futbol del Barça, calia buscar variants per sorprendre. Amb Luís Enrique es va començar a utilitzar variants de contraatac i amb Valverde això s’ha desenvolupat bastant, tot coexistint el model tradicional amb aquesta variant, utilitzada en funció de les característiques dels rivals. A mi no em sembla malament que hi hagi variants, només faltaria, però em ve el dubte de si, més que una variant, pot ser una substitució de model.

Tinc aquest dubte després de l’eliminatòria amb el Liverpool. Com es pot portar aquesta plantilla, que hem radiografiat, a un combat físic d’anada i tornada amb un equip tan potent físicament? Com es pot apostar per defensar sense pilota, menysprear el paper organitzador del mig del camp i fiar-lo tot a l’encert a les àrees? Això va ser jugar a la ruleta russa. Al Camp Nou la ruleta va afavorir, mentre que a Anfield, va passar el contrari. Si tens un equip que és inferior físicament, però superior tècnicament al rival, no pots plantejar un partit físic, perquè perdràs, has de buscar l’avantatge en el control del joc, en la possessió i fer córrer al rival fins a desgastar-lo.

Amb la diagnosi que hem fet fins ara, competir amb garanties d’èxit a aqueta semifinal de Champions era complicat i ha passat el que malauradament hem viscut.

És evident que aquests temes de fons expliquen l’eliminació del Barça, però, també és ben cert que altres qüestions o decisions més conjunturals podien no haver influït negativament, però ho van fer. Comentaré només una, la més important per a mi, per sobre d’alineacions i de tàctiques: la mental. Quan el Barça encaixa el segon gol entra en col·lapse mental i a la següent jugada li fiquen el tercer. Fins aleshores, el conjunt blaugrana havia arribat a l’àrea del Liverpool i havia disposat de 4 ocasions clares de gol que es van malbaratar per manca d’encert final. A partir del segon gol, principis de la segona part, el Barça es bloqueja i desapareix.

Aquest col·lapse mental va passar l’any passat i s’ha repetit aquest. Està focalitzat a la Champions, el mes d’abril-maig i al partit de tornada a camp contrari, perquè a la lliga no ha succeït, tot i jugar a camps d’equips forts i amb ambients força hostils. En cap lloc està escrit que no torni a ocórrer el proper any –tampoc que hagi de passar- però ja no és un episodi puntual i cal tractar-lo com una qüestió estructural, perquè tampoc ens podem oblidar les diverses desconnexions parcials a alguns partits i que el futbol també són estats d’ànims.

No estem davant d’un problema d’entrenador, estem davant d’una situació complexa que precisa de decisions en els àmbits que estem parlant. Primer, cal reforçar la plantilla amb la intenció de rejovenir-la i d’equilibrar-la i si, per aconseguir-ho, cal traspassar alguns jugadors importants és fa. No podem continuar amb 7 jugadors, de més de 30 anys, intocables a les alineacions, perquè el temps se’ns fica a sobre i estem hipotecant el futur.

Segon, definir amb claredat la jerarquia dels objectius, de forma que l’entrenador pugui planificar la temporada en funció de les prioritats i no d’ “anem a guanyar-ho tot”.

Tercer, jugar amb “filosofia Barça”, amb les variants tàctiques necessàries per guanyar els adversaris, però sense que les variants acabin substituint l’estil Barça.

Quart, Ernesto Valverde ha de continuar gestionant la plantilla amb la seva professionalitat i l’encert que ha demostrat aquests dos anys, però ha de fer més rotacions, donar de més protagonisme a la pedrera i abordar les qüestions de mentalitat dels jugadors.

Cinquè, la directiva i la direcció tècnica han d’encapçalar tot aquest procés, demanant l’opinió de l’entrenador en les qüestions de la primera plantilla, per tal d’aconseguir una plantilla més competitiva, tot fent quadrar els números i no hipotecant l’economia del club.

Dit tot això i per finalitzat, permeteu-me una reflexió final: veure l’actual situació del Barça des d’una altra perspectiva. És molt difícil estar a l’elit més d’11 anys consecutius, guanyant títols de primer nivell i no entrar en una crisi futbolística, quan la plantilla es va envellint o renovant. Això no ho fa qualsevol. Ha estat un encert del club arribar fins aquí com s’ha arribat, guanyant 8 lligues en 11 anys, guanyant Champions i fent grans partits als camps dels nostres més directes rivals. Això cal posar-ho en valor i és un orgull per als barcelonistes.

Des d’aquest patrimoni col·lectiu, ara toca encarar el futur.