Cap a la Diada: Paral·lelismes entre 1714 i 1939

M’he referit en diverses ocasions a les reper-cussions que va tenir el desenllaç de la guerra de Successió amb la pèrdua de les institucions catalanes i no volia tornar-hi, però el debat que s’ha suscitat aquest agost, al voltant de la proposta de l’Ajuntament de Barcelona de l’exposició Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà, al Born, m’ha animat a abordar l’11 de setembre des d’altres vessants que no havia explorat abans.

D’entrada, mostrar la meva disconformitat amb els recents enfrontaments entre ERC i els denominats “comuns” que es busquen mútuament per marcar territori electoral. La contraposició entre 1714 i 1939 en el debat sobre la citada exposició és un exemple. Al meu parer, no existeix cap contraposició i, salvant les característiques de moments històrics diferents, hi ha similituds entre les dues dates.

1714 i 1939 són conseqüència de dues guerres civils amb participació internacional. La primera, que volia resoldre la successió de Carles II i estava en joc el model de monarquia composta dels Ausburg i l’absolutista dels Borbons, era part d’una guerra continental per conquistar l’hegemonia a Europa i als mercats colonials. La segona, que dirimia la República enfront de la dictadura i el feixisme, amb la participació de forces alemanyes i italianes i amb l’ajuda soviètica, era la primera gran batalla de la Segona Guerra Mundial.

Tant a 1714 com a 1939 es van obrir les portes a un fort centralisme. Amb el Decret de Nova Planta es van eliminar les Corts, la Generalitat i el Consell de Cent i es van aplicar les lleis de la Corona de Castella, tot acabant amb la monarquia composta que havia funcionat durant els darrers 235 anys i que, sota el mateix rei, es garantia el funcionament independent i diferenciat de cada corona. Amb la derogació de l’Estatut d’Autonomia de 1932 i de la constitució republicana es va acabar la democràcia i entrem en el túnel del centralisme i l’autoritarisme.

La forta repressió és una altra característica dels dos moments històrics que van produir morts, presoners i un munt d’exiliats. No podem oblidar com Felip V va fer derruir, als seus propis habitants, el barri de la Ribera per a construir la ciutadella militar; ni com el règim franquista afusellava republicans cada nit al Camp de la Bóta. Tot això, sense oblidar la persecució de la llengua catalana que s’inicia el 1714 i continua fins avui, de forma més o menys intensa, depenent dels temps.

Qui va patir de valent en aquests dos períodes històrics van ser els sectors populars, la gent humil del poble. Barcelona la defensen, fonamentalment, els seus habitants, els seus gremis organitzats i armats, i la destrucció i la repressió van ser brutals. La República i l’Estatut els defensen els obrers i els sectors populars, i el franquisme els reprimeix acarnissadament. Per això no es poden contraposar els morts del 1939 amb els de 1714, ja que tots ells són gent del poble.

Per tant, repeteixo, és un error els enfrontaments entre ERC i els denominats “comuns” per motius electorals i més encara utilitzar la memòria històrica, que és un tema força sensible per a les forces d’esquerra. Cal, tot el contrari, potenciar els punts en comú, que són molts, i obrir una dinàmica de col·laboració que faciliti, en un futur, un govern d’esquerres que garanteixi la celebració d’un referèndum.

I una darrera reflexió. El sobiranisme és plural i va des dels partidaris del procés tal com està dissenyat fins als defensors del referèndum i té com a fil conductor la reivindicació del fet que el poble català és sobirà per decidir el seu futur. Perquè Catalunya aconsegueixi aquests objectius és necessària la unitat del sobiranisme, que hauria d’expressar-se també enaquest 11 S. Els anuncis d’Ada Colau, Xavier Domenech i Jaume Asens, de què assistiran a la concentració del Passeig de Sant Joan, van en aquesta direcció.

Per què necessitem una mobilització massiva aquesta Diada Nacional? Perquè la situació política així ho exigeix. L’Estat Espanyol està sense govern i a les Cortes diverses forces polítiques, principalment el PP i Ciutadans, utilitzen el procés d’investidura per amenaçar d’eliminar la immersió lingüística a les escoles, per impedir el referèndum i per continuar recentralitzant l’estat. I, per acabar d’adobar-ho tot, el govern central, mitjançant la fiscalia, vol que el TC inhabiliti a la presidenta del Parlament per haver fet cas a la majoria de diputats i posar a votació les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent.

De la mateixa manera que el TC va vulnerar la voluntat del poble de Catalunya que va aprovar en referèndum l’Estatut del 2006, ara volen tombar les decisions legítimes preses pel Parlament i castigar a diputats elegits democràticament el 27 de setembre. Davant d’això, qualsevol demòcrata, independentment de la seva adscripció ideològica, ha de sortir al carrer en defensa de la democràcia.

Publicat a Gramenet 2.0 el 6 de setembre del 2016