Cap a un nou escenari (2)

Al juny del 2018 vaig escriure el darrer article sobre la situació política a Catalunya i, per extensió, a l’estat espanyol. Sota el títol “Cap a un nou escenari”, i amb una vocació de mirar més enllà de la conjuntura del moment, explicava per on creia que havia de passar el futur. Partia de la necessitat de donar un gir estratègic davant la impossibilitat d’aplicar la llei de transitorietat després de tots els esdeveniments succeïts el darrer trimestre de 2017. Calia treballar amb tres espais que, coordinadament però des de les seves pròpies dinàmiques, configuressin un escenari més favorable per fer avançar amb garanties la República Catalana: la Generalitat, l’exili i les entitats.

Aquesta era la tesi de l’article. Veurem ara en quina situació estem després de 9 mesos i si hem avançat cap a un nou escenari. Convocades unes eleccions generals anticipades, de resultats incerts, amb el referent proper de l’èxit de l’ultra dreta a Andalusia, resulta temerari dir si estem millor o pitjor, ja ho veurem el 28 d’abril. El que és cert és que encara no estem en un nou escenari, tant per l’acció de l’aparell de l’Estat espanyol , com perquè, malgrat existeixen els tres espais, veig interferències i manca de coordinació i d’unitat estratègica.

Partíem de la configuració de nous governs a Catalunya i a l’Estat. Al llarg d’aquests mesos hi ha hagut un clima més favorable a la negociació, s’han escenificat trobades i s’ha avançat en la normalització de les relacions, a la vegada que s’han pres algunes mesures -es podia haver fet molt més- que rectificaven decisions del govern Rajoy. Per què no s’ha consolidat aquest diàleg? per tres raons: per la pressió de l’extrema dreta que criminalitza el diàleg i aposta per un nou 155, per l’oposició dels barons del PSOE encapçalats per González i Guerra i per la manca d’unitat estratègica de l’independentisme.

La votació dels pressupostos cal emmarcar-la en aquesta situació que determina tota la vida política i mediàtica. Uns pressupostos que jo crec que s’haurien d’haver d’aprovar. Lligar, des del principi, pressupostos a autodeterminació no va ser la millor idea possible, malgrat que al final es va reduir a una comissió amb un relator on es pogués parlar de tot. Aquest plantejament va permetre a Sánchez dissenyar una estratègia que acabés on ha acabat: convocatòria d’eleccions.

Jo mantinc la idea de que el govern del PSOE no volia aprovar els pressupostos. En què em baso per dir això? Primer, van acceptar quasi totes les propostes de Unidos Podemos (UP) per assegurar-se la seva defensa activa dels comptes públics. Segon, van trencar les negociacions amb el govern de la Generalitat (comissió de negociació i relator) tres dies abans del Ple del Congrés. I tercer, van fer coincidir el debat pressupostari amb l’inici del judici contra els presos polítics. Aquestes dues darreres accions de Pedro Sánchez feien inviable el vot afirmatiu d’ERC i PDCAT.

I per reblar el clau, amb aquesta estratègia els socialistes han aconseguit gaudir d’una situació que fa mesos ni havien imaginat. Davant la tiple dreta utilitzen el haver donat suport al 155 i no haver cedit a les pretensions independentistes, per tal de debilitar l’estratègia ultra. Els independentistes queden desguarnits davant les crítiques, fonamentades o demagògiques, de ser els responsables de la convocatòria electoral. UP plora i defensa un pressupost que es converteix en la base del programa electoral del PSOE. Sánchez neutralitza als barons i té el terreny abonat per fer unes llistes d’acord amb el seu pensament i descavalcar a felipistes i guerristes.

A Catalunya, deixant de banda la campanya electoral i mirant més enllà, cal que els tres espais –Generalitat, exili i món cívic- treballin coordinadament des dels seus marcs d’actuació i sense interferències d’uns espais en els altres. La manca d’articulació post-convergent amb el funcionament de tres organitzacions polítiques –PDCAT, JXCAT i la Crida- i les consegüents públiques divergències, no ajuda a aconseguir aquests objectius; però el problema fonamental del sobiranisme és la manca d’unitat estratègica dels actors polítics i socials.

Al moviment sobiranista conviuen dues línies estratègiques, que podem denominar-les, legitimista i efectiva. La primera es recolza en la legitimitat del referèndum de l’1 d’octubre convocat per un govern elegit democràticament i que va ser destituït antidemocràticament per la força; per tant, legitimitat i restitució. Sense negar aquesta legitimitat, l’altra línia posa l’accent en la necessitat de desenvolupar polítiques per millorar les condicions de vida de la ciutadania i la cohesió social i nacional del país, per tal d’ampliar la base del moviment sobiranista.

A mi em sembla més adequada la segona línia. Ara bé, serà el desenvolupament dels esdeveniment i els resultats electorals els que podran ajudar a cercar la unitat estratègica, perquè la unitat d’acció és un fet que es concreta, avui per avui, en el rebuig a les polítiques que el govern de l’Estat aplica contra Catalunya i en la solidaritat i suport amb els presos polítics.

Un esdeveniment clau que pot incidir en la situació política és el judici contra els presos polítics. Aquests primers dies estem veiem fermesa a les declaracions dels presos, coordinació i diversificació de les estratègies dels advocats, debilitats en les actuacions dels fiscals i mobilització de la ciutadania catalana. L’objectiu és aconseguir que aquest judici quedi desacreditat i qualificat com un judici polític sense garanties i que la opinió pública internacional es mobilitzi per la llibertat dels empresonats.

Per aconseguir aquest objectiu és fonamental que els tres espais es coordinin i s’interrelacionen. És difícil, però si ho aconseguim començarem a canviar les condicions del terreny on s’està donant la batalla política i això serà positiu per les reivindicacions sobiranistes. Sense dubtes, cal un nou escenari on s’ampliï la base independentista, un nou marc més favorable que l’actual per poder fer realitat la República Catalana.