Catalunya-Amèrica

SOPAR-COL·LOQUI ORGANITZAT PER L’ÀREA CULTURAL ORIOL

En primer lloc vull donar les gràcies a l’Àrea Cultural Oriol per haver-me convidat a participar en aquest sopar-col·loqui sobre “Catalunya-Amèrica” dins de les seves activitats del curs 91-92. És per a mi una satisfacció poder parlar-vos avui i estar amb tots vostès, tot sent conscient que la importància d’activitats com la d’avui ajuden al treball normalitzat de la cultura a la nostra ciutat.

Voldria començar situant el moment històric en que es dona el descobriment d’Amèrica i la seva posterior colonització. Vull situar tres característiques importants:

1.- Inestabilitat de les vies de comunicació i de comerç entre Occident feudal i l’Orient. Això plantejava trobar noves rutes. Els portuguesos inicien aquest repte bordejant les costes africanes per tal d’arribar a Orient. Castella encarrega un viatge d’exploració a Colón, qui creu que pot arribar a Orient sota la convicció que la terra és rodona.

2.- Moment expansiu i militarista de Castella. Les perllongades guerres contra els regnes àrabs peninsulars, que finalitzen amb la conquesta de Granada, han portat una estructura econòmica latifundista i ramadera, i a un exèrcit aguerrit i expansionista que necessita de noves aventures, tot disposant-se a conquerir noves terres i a construir un imperi.

3.- En 1492 i al segle XVI, Catalunya està sumida en una crisi que ve de les guerres intestines i dels conflictes socials del segle XV i que impossibiliten qualsevol intent d’expansió comercial o militar.

En aquest marc cal donar com a bona l’idea de que Catalunya no participa en l’aventura americana i, per tant, no és responsable de les crítiques que es puguin fer. Però, cal matisar, Catalunya no intervé, no solament perquè eren regnes separats amb Castella malgrat tinguessin el mateix sobirà, i per tant no se li permetia intervenir, sinó fonamentalment perquè no tenia el potencial econòmic, ni humà, ni militat per poder participar.

Les interpretacions històriques de la colonització americana per Castella són diverses. Jo crec en la línia de Nicolás Sánchez Albornoz, que no es tracta d’una agressió deliberada, sinó del xoc de dues societats totalment diferents i la submissió de l’indígena a la colonització. Aquest procés és violència i es fa amb violència, malgrat no sigui deliberada.

Aquesta violència va provocar un descens de la població del 60 als 80 milions que es calculen, que es calculen d’indígenes al 1492. A uns 13 milions a 1650 i que es va centrar a 3 nivells.

NIVELL PSICOLÒGIC. Trauma en els indígenes per l’imposició d’una religió i d’una forma de vida totalment diferent a la seva i que donarà lloc a suïcidis en massa, infanticidis, desmoralització, etc.

NIVELL SOCIO-ECONÒMIC. Posta en marxa d’un colonialisme depredatori que es basava en l’explotació de recursos no renovables (saqueig de riqueses, mines d’or i argent) sense desenvolupar un sistema productiu basat en la producció de nous bens que permetin intensificar el comerç.

Per això, quan els metalls preciosos s’esgoten Castella entra en crisi (segle XVII) i el futur de les colònies queda hipotecat en no tenir una estructura econòmica competitiva.

Aquest colonialisme s’aplica traspassant el sistema feudal a Amèrica mitjançant “La Encomienda”. La brutalitat dels treballs a les mines era una de les causes de la gran mortalitat que es donava.

NIVELL BIOLÒGIC. Traspàs a Amèrica d’epidèmies (tifus, verola, xarampió, tuberculosi, etc.) procedents d’Europa i desconegudes allà, que varen motivar morts en massa per que els indígenes no tenien defenses.

Catalunya comença a intervenir a Amèrica al segle XVIII què és un segle de recuperació demogràfica, econòmica (manufactures i apicultura) i comercial. Malgrat que en 1769 es dona autorització a Catalunya per a comerciar directament amb Amèrica, des de 1745-50 ja es feia, i abans via Cadis.

El desenvolupament de la manufactura en un principi i l’industrial més tard (finals del segle XVIII) no es pot comprendre sense el comerç amb Amèrica. En paraules de Josep Fontana “la coincidència entre el ritme de creixement del comerç català amb Amèrica i el de l’industria cotonera d’indianes és evident, encara que això no impliqui una dependència directa i mecànica”.

Podem afirmar que la relació comercial Amèrica-Catalunya va ser importantíssima per l’acumulació de capital i el desenvolupament industrial. Després de la independència de les colònies és mante el comerç amb les darreres, les Antilles, que és important al llarg del segle XIX i la burgesia catalana treballa per construir un mercat interior a nivell d’Estat. Gran diferència en l’estructura socio-econòmica entre Catalunya i el centre.

L’estudi de la història ens permet conèixer el present i per tant poder construir el futur. El tipus de colonialisme que va implantar Castella, a diferència de l’anglès, no va crear estructura econòmica productiva ni una classe burgesa capaç d’afrontar els moments històrics. Per tant, després de la seva independència al XIX, la seva sort va ser la dependència envers altres països, principalment cap als EEUU al segle XX.

Aquesta dependència ens explica que a la actualitat el principal problema d’Amèrica Llatina és la inexistència d’un estat consolidat i d’un projecte nacional a la majoria de nacions. En el cas de Mèxic, de Cuba o de Nicaragua la situació és diferent perquè en el seu procés històric ha hagut una ruptura amb la dependència i han obert un procés difícil i complex, que veurem com acaba.

El deute extern d’Amèrica llatina era a finals de 1990 de 423.000 milions de dòlars. Durant els anys 80 la renda per càpita va baixar globalment un 10% i la taxa mitja d’inflació va arribar al 1.100%.

Els països desenvolupats haurien de destinar el 0’7% del seu Producte Nacional Brut al desenvolupament dels països d’Amèrica Llatina, per trancar la dependència, en la línia d’instaurar bases cooperatives i solidàries que fomentin un ordre internacionals més equilibrat i just.

El Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, l’Institut Català de Cooperació Iberoamericana, la Federació d’Organitzacions no governamentals pel Desenvolupament, són instruments institucionals i civils per canalitzar la solidaritat i la cooperació.

El Ajuntaments poden fer també una tasca mitjançant l’agermanament amb altres ciutats. Santa Coloma està agermanada amb Jalapa i Villa El Salvador, això ha permès impulsar projectes d’ajuda i cooperació i crear llaços estables de relació i amistat entre els ciutadans i els pobles.

Sóc conscient que he expressat una visió econòmica del problema i que falten aspectes importants alguns dels qual ja ha plantejat el Sr. Aymar. Les diferents visions que es donin ens permetrà contrastar i enriquir-nos mútuament.

Moltes gràcies.