De la socialdemocràcia al social liberalisme


“Ara hi ha un espai que el PSC no ocupa i que és el nostre espai natural. Si no som capaços de canviar les maneres de fer, tindrem un espai ocupat per les noves forces polítiques, com En Comú Podem o fins i tot Ciudadanos” [1]. Aquestes són declaracions de Núria Parlon, viceprimera secretària del PSC, en una recent entrevista publicada al diari El País. Aquestes opinions no només reflecteixen la presa de posicions en el debat intern del PSC sinó que ens ajuden a entendre l’actual situació política que, per a mi, és l’important.

Núria Parlon reconeix que el PSC no és el de fa anys i que no fa les mateixes polítiques que abans, però no concreta quines polítiques han de recuperar per a tornar a ocupar el seu antic espai. En tot cas, les seves declaracions tenen el gran valor de situar el viratge que els socialistes estan fent des de fa anys i és sobre això que vull parlar avui. Un viratge cap a la dreta en les polítiques econòmiques i cap a la recentralització de l’estat en la qüestió territorial. Ara bé, la Núria es rebel·la davant d’això oposant-se al pacte amb C’s i acceptant el dret a decidir.

De la socialdemocràcia al social liberalisme, aquest és el gir dels socialistes a Europa i a casa nostra. Sabem el que és la socialdemocràcia, ras i curt: l’estat del benestar finançat per una política fiscal, que pagui més qui més té, i prioritzant el sector públic. I el social liberalisme? ser d’esquerres en els temes socials i de dretes en els temes econòmics i fiscals, una gran contradicció que els permet governar a Alemanya amb l’Àngela Merkel i a les institucions europees amb la dreta.

Aquest gir els porta a poder signar un acord de govern amb el neoliberal C’s i constituir el que Enric Juliana denomina el “gran centre”. Si fins ara hem parlat de polítiques econòmiques, aquest acord també significa mantenir l’establishment en la forma d’estat i donar el vist i plau al procés de recentralització i de defensa de la unitat d’Espanya, tot tancant qualsevol porta al dret a decidir dels catalans. Amb aquest plantejament, el PSOE s’ha distanciat ostensiblement dels plantejaments de les confluències d’esquerres i de PODEMOS i s’ha apropat als posicionaments del PP.

Crec que aquest és el fons de la qüestió, la resta, que hem viscut aquests mesos, és pur “postureo”. Dir que el responsable de no fer fora Rajoy i anar a eleccions és PODEMOS, com diu Pedro Sánchez, és una fal·làcia que li serveix per crear un marc conceptual a l’hora d’abordar les eleccions del 26 de juny. I això és fàcil de demostrar: el Comitè Federal del PSOE va marcar dues línies vermelles, no pactar amb Rajoy ni governar amb PODEMOS. Per si en el teatre de les negociacions avançava aquesta segona, ja es va encarregar Felipe González de deixar les coses al seu lloc defensant un govern PP i C’s, amb l’abstenció del PSOE. Per cert, una posició aquesta coherent amb la línia del viratge cap el social liberalisme.

Vist aquest panorama, cal posar en valor les opinions de Núria Parlon que, amb el seu no al pacte amb Ciudadanos, està qüestionant el gir cap el social liberalisme i la recentralització. O, al menys, això em sembla a mi, a l’espera de les concrecions de quines polítiques han de recuperar els socialistes per a tornar a ocupar el seu antic espai. Fer avançar aquest posicionament, si no és un “postureo” davant el proper congrés, és una tasca difícil i complicada donades les actuacions dels socialistes europeus, com el francesos, amb la seva reforma laboral [2] i la subordinació del PSC respecte el PSOE.

Publicat a Fòrum Grama el 30 d’abril de 2016.


[1] Pere Ríos. Entrevista a Núria Parlon. El País, 24 d’abril de 2016.

[2] Vicenç Navarro. La situación del Partido Socialista en Francia (y en Espanya). Nueva Tribuna.