Dignitat versus desigualtats

Quan vegi la llum aquest article, haurà tocat a la seva fi la “Setmana de la Dignitat” que, organitzada per una trentena d’entitats, coordinadores, sindicats i forces polítiques, demanen “Una Catalunya sense atur, pobresa i desigualtat i una Renda Garantida de Ciutadania.” Una intensa setmana d’activitats amb concentracions davant les oficines del Parlament Europeu i els ajuntaments de tota Catalunya o amb una cadena humana per demanar una banca pública al servei dels drets socials.

La convocatòria respon a una realitat que pateix el nostre país, l’eixamplament de les desigualtats socials produït per les retallades i la reforma laboral, que han provocat un alt índex d’atur i d’empobriment d’una franja significativa de la població. Estem patint les conseqüències de les polítiques neoliberals que s’estan aplicant, però no només a l’Estat Espanyol i a Catalunya, sinó al conjunt de la Unió Europea.

Podem afirmar que les desigualtats al segle XX han tingut tres etapes si seguim les dades de Thomas Piketty[1] que estudia la relació entre el capital i les rendes del treball: a principis de segle els ingressos del capital eren un 600% superiors als del treball; després de la Segona Guerra Mundial la relació passa al 300% i des dels anys 70 està pujant de nou. Aquestes dades van en la mateixa direcció que les de Josep Fontana[2]: entre 1973 i 2011, a EEUU, la productivitat va créixer un 80% mentre que els salaris dels treballadors ho fan un 10,7%.

Interpretant les dades anteriors veurem que les arrels de l’actual crisi les trobem en la introducció de les polítiques neoliberals per Ronald Reagan i Margaret Thatcher, basades en la desregularització dels mercats financers, la baixada dels impostos als rics i la retallada a les despeses socials. A Europa, aquestes polítiques s’acceleren amb la caiguda del “Bloc de l’Est” tot trencant-se el pacte social, establert al final de la Segona Guerra Mundial, que va instaurar l’estat del benestar.

Aquestes polítiques han portat a la situació actual. A Catalunya, la Generalitat no té competències en política macroeconòmica (fiscalitat, financera/Banc d’Espanya, pensions, ocupació….) per a poder modificar-les, però en cap lloc està escrit que si les tingués, l’actual govern faria una política radicalment diferent.

A més a més, la Generalitat tampoc gestiona la recaptació d’impostos i amb l’actual sistema de finançament és el govern central qui, mitjançant els Pressupostos Generals, redistribueix territorialment, tot creant un dèficit fiscal del 8% anual del PIB, dèficit que repercuteix directament en la qualitat de serveis que gestiona la Generalitat[3].

Parlant de desigualtats, que és l’epicentre de la convocatòria de la Setmana de la Dignitat, avui volia situar la realitat de dos sectors que els tenim una mica oblidats quan abordem els drets socials col·lectius: les persones dependents i la infància.

En el primer cas estem davant d’un clar exemple de deslleialtat econòmica i institucional del govern central. La Llei de Dependència, que és una llei estatal, s’havia de finançar a parts iguals entre les CCAA i el govern central, més les aportacions dels usuaris, tot obligant a les CCAA a igualar les aportacions de l’estat. Bé, doncs, a l’exercici del 2013 la Generalitat aporta 1.335 milions, el 87,4% del diner públic, i l’estat 192,22 milions, el 12,6%. Aquest comportament del govern Rajoy porta a empitjorar la situació de les persones dependents i a augmentar l’endeutament de la Generalitat.

Pel que fa a la infància, el darrer informe de UNICEF, fet públic el 25 de juny, posa sobre la taula dues crues realitats: l’insuficient pressupost públic destinat a la protecció de la infància i l’augment de la pobresa infantil. Efectivament, els diners públics invertits al 2013 signifiquen l’1,4% del PIB de l’estat, front el 2,2% de la Unió Europea i s’han reduït un 15% en el període 2010 – 2013; paral·lelament, el 27,5% dels menors d’edat, 2,3 milions, vivien, al 2013, en el llindar de la pobresa.

A Santa Coloma, una de les prioritats del govern municipal, que es reflexa als pressupostos, són les polítiques socials per garantir la cohesió social. Pel que fa a la infància, aquesta prioritat es concreta, entre d’altres, en les beques menjador per a 2.300 nenes i nenes en risc d’exclusió i, també, en el suport a les famílies amb 200 ajuts per a escoles bressol[4].

Davant la situació que pateix la infància, UNICEF demana un “Pacte d’Estat” de suport als menors. Aquesta demanda és absolutament imprescindible com també ho són accions com la Setmana de la Dignitat. Però, mirant més enllà, cal una alternativa social i política d’esquerra transformadora que canviï majories i tingui força per a aturar les polítiques neoliberals que estan empobrint la població, tot laminant dia a dia l’estat del benestar i augmentant les desigualtats socials.

Publicat a Fòrum Grama el 30 de juny de 2014


[1] Antoni Puigverd, “Entre numantins i demolidors” . La Vanguardia, 16 de juny de 2014.
[2] Josep Fontana. El futuro es un pais extraño. Editorial Pasado y presente.
[3] Angel de la Fuente, assesor del ministre Montoro, a una entrevista al Periòdico del 29 de gener de 2014 diu que “segur que la dada (de dèficit calculat pel govern) és aproximadament correcta” i que no totes les CCAA estan finançades igual, “Extremadura té prop d’un 15% més de recursos per habitant ajustat que Catalunya i això si que no sembla lógic”.
[4] Força interessant consultar les dades presentades per l’Antonio Perea al col·loqui sobre Pobresa a Santa Coloma, dintre de l’activitat sobre “Desigualtats socials i pobresa” organitzada per “Debats 2014.