El PSUC a Santa Coloma de Gramenet

La història de Catalunya dels darrers dos terços del segle XX no s’entén sense les aportacions del PSUC. Nascut el juliol de 1936, de la fusió de quatre partits d’esquerres –Unió Socialista de Catalunya (USC), Partit Comunista de Catalunya, Partit Català Proletari i Federació Catalana del PSOE–, es marca tres grans objectius: la lluita contra el cop d’estat feixista i la salvaguarda de la República, la construcció d’una societat socialista i la defensa dels drets nacionals de Catalunya.

A Santa Coloma, l’hegemonia política era de la CNT i d’ERC, i el nucli inicial del PSUC va ser la USC, que funcionava a casa nostra des de 1934. El 1937 el PSUC tenia uns 60 militants, un local al carrer Major i quatre regidors a l’ajuntament: Miquel Pons, Jacint Bofarull, Pere Cortadas i Joan Portabella. Aquest darrer, amb la repressió franquista del gener de 1939, va ser condemnat a 20 anys per un Jutjat Militar i va sortir en llibertat condicional el 1942 (1 i 2).

Perduda la guerra, el PSUC continua la lluita contra el franquisme i per la democràcia des de la clandestinitat. Es reorganitza i en moltes ocasions rep els cops de la repressió policial. José Cámara de la Hoz, Alejo Castellano, Manuel Pérez Ezquerra o Francisco Téllez són una mostra de militants colomencs que van patir maltractaments, tortures i condemnes de presó.

El 1961 és detingut, junt amb 92 militants del PSUC de distintes poblacions, José Cámara de la Hoz, que va ser condemnat a 10 anys de presó, va sortir als 34 mesos i va viure desterrat 15 mesos. El 1968 són detinguts Alejo Castellano i José Sánchez, quan anaven amb moto fent una acció de suport a la convocatòria de “Boicot al 3”, contra l’apujada del cost del bitllet de l’autobús. Van patir tres mesos de presó preventiva i una condemna d’un any (3).

Manolo Pérez Ezquerra va ser detingut i condemnat a 4 anys de presó en un Consell de Guerra per participar en la vaga que va suposar la mort de Manuel Fernández Márquez, a la Tèrmica del Besós. Tots van patir tortures, però les que va patir, el desembre de 1975, ja amb la monarquia instaurada, en Francisco Téllez, el van portar a l’Hospital Clínic més d’un més. Acusat, junt amb Emilio Contreras, Alejo Castellano i Alfonso Moya, d’integrar un piquet d’extensió de la vaga de la construcció, va rebre innumerables mostres de solidaritat d’entitats i de mobilitzacions al carrer.

Front a la repressió, calia seguir les mesures de seguretat, i on de forma més rígida s’aplicaven era en els aparells de propaganda. Alfons Guasch feia una tasca molt més clandestina, no actuava en cap de les reivindicacions i passava desapercebut; la seva casa a l’Avinguda Santa Coloma era el punt de suport i d’enllaç de la premsa, els materials i els guions per als membres de la direcció del partit a la nostra ciutat (4).

A finals dels anys 60 i principis dels anys 70 el Partit ja havia consolidat la política de lluita de masses a l’interior, després d’uns quinze anys d’haver abandonat la via armada i el maquis. Es tractava de combinar els mètodes legals i els il·legals, de participar en associacions legals, d’impulsar la creació de noves entitats com les AAVV. El PSUC de Santa Coloma, en els anys 70, no es pot entendre sense la figura de Pere Soto, un dirigent polític amb una gran capacitat organitzativa, facultat que desenvolupava, des de la Comissió d’Organització del Comitè Central, en el Barcelonès Nord i fonamentalment a la nostra ciutat.

A Santa Coloma l’activitat propagandística va ser força intensa entre 1970 i 1976, amb infinitat d’octavetes que tractaven tot tipus de temes, des dels locals als de política internacional. A més a més dels fulls volants, en aquests anys, el Partit de Santa Coloma publicava regularment una revista de sis pàgines amb el nom de “Libertad”. M’agradaria fer referència a la que parlava del Pla Comarcal de forma monogràfica, on podem veure la mà de Xavier Valls i Maria Josep Olivé i l’anunci d’un PSUC amb vocació de govern per canviar les coses.

Es van guanyar espais de llibertat i la lluita per les reivindicacions populars va anar sortint de la clandestinitat per expressar-se i organitzar-se, més obertament. Dos exemples: l’any 1975 es legalitzen les primeres vuit AAVV, i tres d’elles estaven presidides per psuqueros: Centre, Juan Romera; Singuerlín, Eloi Jurado; Fondo, Ildefonso Barrera. En la “moguda” del Pla Popular els militants del PSUC van participar activament, junts amb veïns i activistes cívics i polítics d’altres formacions.

El desembre de 1977, mesos després de la legalització, el PSUC comptava amb 10 agrupacions, 839 afiliats i sis locals. La mitjana d’edat era de 43,67 anys, el 81,76% eren homes i el 86,7% era nascut fora de Catalunya, dada que no ens pot sorprendre perquè era el reflex d’una ciutat formada per la massiva emigració dels anys 60 i 70.

Una militància il·lusionada s’avoca, durant una setmana, a netejar els solars del voltant, que avui són jardins, de la Torre Balldovina, per fer-hi una festa l’11 de juny de 1978, per la qual van passar unes 10.000 persones. Es va reivindicar la rehabilitació i el destí museístic de la torre, tot demostrant la capacitat d’acció, de proposta i de vocació de govern del PSUC.

De la mateixa forma que no s’entén el PSUC dels anys 70 sense Pere Soto, no s’entén el PSUC i la Santa Coloma dels anys 80 sense Lluís Hernández. Lluís pertanyia a una generació de capellans obrers que van arribar a Santa Coloma als anys 70 i on trobem, entre d’altres, Jaume Sayrach i Salvador Cabré. Capellans compromesos amb la gent i que col·laboraven amb les forces polítiques i socials.

En Lluís és conegut com l’alcalde de la transformació de Santa Coloma. En els 12 anys al front del consistori es va avançar en la construcció d’una ciutat més vertebrada urbanísticament, més cohesionada socialment i amb serveis. Moltes han estat les accions de govern que ha impulsat el PSUC en aquests anys, però voldria citar només dues que han deixat empremta i estan presents a la Santa Coloma d’avui: la singularitat econòmica i el soterrament del segon cinturó.

Els anys 80 també van ser temps de crisis, de diferències ideològiques i polítiques, de divisions i de ruptures. No vam ser capaços, uns i altres, de conservar el Partit, la força política millor organitzada, amb més militants, capdavantera de la lluita contra la dictadura i per la unitat de les forces democràtiques. No vam ser capaços a Catalunya, però tampoc a Santa Coloma. Per això, cal aprendre de les experiències del passat a l’hora de construir el futur, i posar el diàleg i les coincidències per davant de les intransigències i les discrepàncies.

Publicat a:


1. Montserrat Carreras i Elena Ruiz. La República i la Guerra Civil a Sta. Coloma de Gramenet. 1986. Ajuntament de Santa Coloma i Generalitat de Catalunya.
2. Juan José Gallardo i José Manuel Márquez. Revolución y guerra en Gramenet del Besòs. 1997.
3. Chema Corral. “Colomenses torturados”. Grama n. 106, novembre 1977.
4. Chema Corral. “Guasch: el más clandestino de todos”. Grama n. 107, desembre 1977.