Es pot entendre el 12 d’octubre?

Per a la població en general, el 12 d’octubre s’identifica amb el descobriment d’Amèrica i amb la mare de Déu del Pilar, patrona d’Aragó, mentre que des de la propaganda oficial s’ha popularitzat aquesta data com la festa de la Hispanidad. El que realment va passar aquell dia de 1492 va ser l’arribada a Amèrica de les tres caravel·les comandades per Colon i la posterior colonització d’aquest continent.

Això es va donar en un context històric caracteritzat per dos factors. D’una banda, la inestabilitat de les vies de comunicació i de comerç entre l’Occident i l’Orient, que plantejava trobar noves rutes. D’altra banda, el moment expansiu i militarista de Castella. Les guerres amb els regnes àrabs de la península van portar a una estructura econòmica latifundista i ramadera i a un exèrcit bel·ligerant i expansionista que necessita de noves aventures.

La colonització americana va produir una catàstrofe demogràfica quantificada, amb dades dispars, segons els diferents historiadors. Però, en qualsevol cas, tots coincideixen en que la població indígena va disminuir de forma considerable durant el segle XVI. Si ens situem al bell mig del debat, estem parlant de l’existència d’entre 60 i 80 milions d’indis al 1492 i d’uns 13 milions al 1.650.

La imposició d’una religió i d’una forma de viure totalment diferent a la seva donarà lloc a suïcidis, la posada en marxa d’un colonialisme depredador – amb treballs brutals a les mines d’or i argent – i el traspàs a Amèrica d’epidèmies – com ara tifus, verola, xarampió, tuberculosis- produirien aquest fort descens de població, denominat “genocidi americà”.

Això és el que va succeir com a conseqüència de l’arribada, inicialment i de forma hegemònica de la Corona de Castella i, posteriorment, de la resta de potències europees.

La commemoració del 12 d’octubre va començar a fer-se al segle XX. Amb l’objectiu d’unir Espanya amb els països del continent americà, el govern d’Antonio Maura, mitjançant una llei de 15 de juny de 1918, va instaurar el 12 d’octubre com el Dia de la Raza. Aquesta denominació va continuar fins l’any 1958 que va canviar pel Dia de la Hispanidad. La denominació actual, de Fiesta Nacional, data de 1.987 quan es decideix aquest dia front a la proposta del 6 de desembre, aniversari de l’aprovació de la constitució de 1.978.

Sorprèn que la fiesta nacional es fonamenti en aventures colonitzadores i no en aspectes d’identitat i cohesió interna com, per exemple, succeeix a França que celebra el 14 de juliol, data que inicia la caiguda de l’Antic Regim amb la presa de la Bastilla; o a EEUU que el 4 de juliol commemora la signatura de la declaració d’independència del 1776.

Sorprèn, però té la seva lògica, doncs per a mi Espanya, en la seva actual delimitació geogràfica, no existeix com a nació, però si existeix com estat. M’explico. Fins a 1714, les corones d’Aragó i de Castella tenien institucions pròpies, un funcionament independent i diferenciat i un rei en comú. A partir de setembre de 1714, amb l’adveniment dels Borbons i del decret de Nova Planta, s’inicia la construcció d’un estat centralitzat i unitari.

Aquest procés podia haver triomfat si s’hagués fet la revolució industrial i burgesa al conjunt de l’estat, però això no va ser així i el latifundisme i l’aristocràcia es van imposar. A alguns llocs, com Catalunya, però, si es va fer aquesta revolució que va portar a un ressorgiment cultural i lingüístic al segle XIX i al catalanisme com a expressió política al XX. Catalunya esdevé, així, una nació en el sentit modern de la paraula, amb territori, llengua, base i estructura econòmica, història i cultura pròpies.

Estat i nació no és el mateix. Però els centralistes ho identifiquen i parlen de l’estat-nació. Aquesta condició es dóna quan els esdeveniments històrics han estat factors d’homogeneïtzació i de cohesió, però on ha succeït el contrari, com a l’estat espanyol, no es pot parlar d’estat-nació sinó d’estat plurinacional. Per més estat centralista i dictatorial que va instaurar el franquisme, Catalunya continuava sent una nació. Els estats poden canviar de formes, però les nacions necessiten molt de temps per canviar o perdre els seus signes d’identitat.

Avui tenim un estat que exerceix com a tal -solament cal veure com Montoro marca els objectius de dèficits- amb vàries nacions. El que està passant és que el nacional espanyolisme vol imposar la seva hegemonia política i la seva identitat a la resta per assolir el desitjat estat-nació. Solament així es comprèn la ruptura del pacte constitucional amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut i l’ofensiva recentralitzadora que impulsa el PP.

És des d’aquestes reflexions que s’entén que el Dia Nacional d’Espanya no commemori cap esdeveniment d’identitat i cohesió interna. No n’hi ha. Han hagut de posar una data que simbolitza els esplendors imperials de la Corona de Castella i que a la pràctica signifiquen espoliació i genocidi.

Publicat a Fòrum Grama el 4 de novembre de 2013