Fi d’etapa: ara procés constituent

L’anunci de l’abdicació de Joan Carles I està provocant la reflexió pública sobre diverses qüestions, algunes d’actualitat i d’altres que estaven latents. A Santa Coloma[1] i a Catalunya hem vist una primera i ràpida reacció amb concentracions i manifestacions, on s’han barrejat les banderes tricolors, les estelades i les catalanes, expressant així, des de diferents sectors, la necessitat d’avançar cap a uns canvis en profunditat i de rebutjar el nomenament d’un rei sense l’aval de la ciutadania.

El paper dels mitjans de comunicació, tret de molt poquetes excepcions, és de suport a la maniobra successòria tot alabant acríticament el regnat del pare i promocionant al fill com la persona més preparada del món[2]. Entre molts analistes polítics hi ha l’esperança de que Felip VI encapçali una segona transició per tal de superar l’actual crisi global que pateix l’estat espanyol.

A la mort del Dictador, ni la ruptura preconitzada per l’oposició democràtica tenia el suport suficient per imposar-se, ni el règim tenia forces per perpetuar-se. Davant d’això, la transició política de la dictadura franquista a la democràcia va tenir en la mobilització popular, el consens i els pactes polítics els eixos fonamentals que van permetre aïllar els involucionistes franquistes i crear i consolidar les institucions democràtiques.

Han passat moltes coses en aquests 36 anys des de la promulgació de la Constitució. Avui el país viu una crisi general que qüestiona tot l’entramat institucional i anuncia la fi del bipartidisme. La crisi econòmica i social, la corrupció generalitzada, l’encaix de Catalunya, la crisi de representació política i la forma d’estat són expressions d’aquesta crisi que, per a alguns analistes, necessita d’una segona transició i, per a mi, d’un procés constituent que regeneri la vida política i posi les institucions al servei de la ciutadania.

Des d’aleshores, hem vist com de forma sistemàtica els governs centrals, fonamentalment els del PP, han utilitzat la Constitució com a paraigües i excusa per aplicar les seves polítiques, tot fent interpretacions conservadores, excloents i centralistes. Per això, malgrat que la Constitució regula els referèndums, PP i PSOE impediran que la ciutadania pugui votar entre Monarquia i República i entronitzaran Felip VI per la gràcia de Déu, tot sent Cap d’Estat pel seu naixement i no per la voluntat dels seus conciutadans.

En tot cas, la cosa va molt més enllà de la figura del Cap d’Estat i de les males pràctiques i les imputacions per corrupció que han col·locat la Casa Reial en el terreny del desprestigi social. La crisi de la Monarquia és la cirera que corona el pastís de la crisi global i de l’esgotament del model nascut el 1978. Fi de model perquè els temps i la realitat d’avui són totalment diferents als dels 78 i també pel trencament, per part del PP, del pacte constitucional amb el rebuig a l’Estatut de Catalunya i amb la utilització de la Constitució de forma partidista.

Per tot això, davant la desafecció política existent i els desitjos de regeneració, cal obrir un procés constituent que ho abordi tot, des d’abaix, amb la participació de la gent. Això és un procés que ha de madurar i avançar i que, per tenir èxit, és imprescindible la confluència de les forces socials i politiques contràries a l’actual status quo. En aquesta direcció cal que el poble català exerceixi el seu dret a decidir el proper 9 N, però cal també que es pugui decidir entre Monarquia i República.

En aquest sentit, mentre els partits dinàstics s’afanen en preparar els fastos successoris, el 8 de juny diverses colles castelleres van sortir a reivindicar el dret a decidir a set capitals europees[3] i el 10 de juny, diversos dirigents de l’esquerra participaven a un acte a Sants, amb el lema “nosaltres decidim + democràcia, #decidim república”[4].

Davant la previsible fi d’etapa, m’agrada l’acte de Sants i les concentracions, com la de Santa Coloma, on les banderes tricolors, les senyeres i les estelades marxen juntes perquè simbolitzen el camí de confluència cap al futur.

Publicat a Gramenet 2.0 el 14 de juny de 2014


[1] “Els colomencs no tenen rei.” Article de Josep Lluís Sanchez Palacios al Fòrum Grama del 7 de juny 2014.
[2] Dos exemples: La retirada de la portada del Jueves anuncia futures pressions de la Casa Reial amb els mitjans de comunicació i la portada del Correo de Andalucia “El Rey que sirve a todos los españoles i el Principe que ama España son aclamados i vitoreados por la ciudadania” demostra una concepció feudal que prima ser súbdit a ser ciutadà.
[3] Seguint la convocatòria d’Ómnium Cultural, el 8 de juny, a 71 poblacions, 7 d’elles capitals europees, es van aixecar castells reivindicant el dret a decidir de Catalunya. Van participar, entre d’altres, el director d’orquesta Jordi Savall a París i Pep Guardiola a Berlín.
[4] El Moviment Laic i Progressitsa va convocar un acte el 10 de juny a les Cotxeres de Sants amb la la participació de diverses persones representatives de l’esquerra alternativa i dels moviments socials: Ada Colau, Aina Vidal, Antonio Baños, Celes Sánchez, David Escudé, David Fernández, Esther Vivas, Gerardo Pissarello, Ignasi Llorente, Joan Herrera, Joan Tardà, Laura Pelay, Lluís Rabell, Pau González i Pere Camps.