Institucions: Errors i responsabilitats

SOPAR COL·LOQUI. Àrea Cultural Oriol
Molt bona nit i moltes gràcies a l’Àrea Cultural Oriol per la seva invitació i poder gaudir d’aquest sopar amb tots vostès.

Primer, mostraré la meva conformitat amb l’apartat VIII de la Carta de la Pau. Efectivament, les institucions han de demanar perdó per les injustícies i els mals que han fet al llarg de la història. Però és més, tenen que restituir, o intentar restituir, els danys que han ocasionat. Sobre això, podem parlar de diversos tipus d’esdeveniments històrics, però em centraré en les guerres i en les colonitzacions , diferents però amb efectes negatius totes dues.

La segona guerra mundial té una responsabilitat d’Alemanya i el govern alemany té que demanar perdó, i ho ha de fer als països afectats que han sofert el terror nazi, així com fer restitucions que també, en alguns casos, ha fet.

La guerra civil espanyola és un altre cas analitzar. La transició política va deixar en un segon terme la memòria històrica per tal d’intentar construir un país nou. Hem vist com després de 30 anys de la mort del dictador encara alguna força política no ha votat la condemna del franquisme al Congrés dels Diputats. Però calia i cal restituir la dignitat de les persones que van defensar els valors i les idees democràtiques.

Aquests darrers anys i ara, tot commemorant el 75è aniversari de la instauració de la República, s’han multiplicat les activitats de reivindicació de la democràcia, les excavacions de les foses i els homenatges als lluitadors per la llibertat. Aquesta recuperació de la memòria històrica es fa, s’ha de fer, sense ànims de revenja, amb la intenció que aquests fets mai tornin a passar. A Catalunya està en el Parlament la Llei del Memorial Democràtic. En definitiva, de forma insuficient encara, s’està intentant complir aquest títol VIII de la Carta de la Pau.

Si anem a les colonitzacions, també precedides de guerres de conquesta, no ho oblidem, tenim dues realitats a analitzar: Primera, la colonització, que va significar la espoliació dels recursos naturals, l’explotació de recursos humans, la inexistència de drets polítics de decisió dels natius i la utilització dels territori com a recurs geoestratègic. Segona, les relacions de dependència amb la metròpoli quan les colònies s’independitzen.

De la primera podem posar com a exemple les conseqüències de la colonització americana per Castella: es va reduir la població dels 60 als 80 milions d’habitants, que es calcula que vivien el 1492, a 13 milions el 1650. Això va ser possible pel saqueig i explotació dels recursos no renovables (mines d’or i argent) que obligava a brutals jornades de treball; per les epidèmies (tifus, verola, xarampió) portades d’Europa i per les quals els indígenes no tenien defenses, i per la imposició d’una religió i d’una forma totalment diferent de vida.

De la segona, dels processos de descolonització i dels devanir dels nous estats, tenim que la relació principal entre la metròpoli i la ex colònia eren els crèdits financers. Els governs dels nous països necessitaven recursos econòmics i signaven crèdits amb les antigues metròpolis. Aquests recursos no sempre es gastaven bé, moltes vegades s’invertien en despeses militars o suntuàries. Els crèdits, generaven interessos que es pagaven amb altres crèdits, tot generant un deute creixent que esdevé a l’actualitat, insostenible, impagable i etern.

Aquesta situació financera bloqueja el desenvolupament econòmic, polític, social i cultural dels països i són els sectors més empobrits de la societat qui el sofreix principalment. El deute dels països del tercer món es situava a finals dels anys 70 en 577 milions de dòlars i de un bilió 420.000 milions al final dels 90. Si volem més dades podem dir que a finals de 1995, 4.160 milions de persones (el 75% de la població del planeta) té el 17% dels recursos o que les 222 persones més riques del món tenen els mateixos recursos que la meitat de la població mundial.

Aquest procés de descolonització ha portat a un ordre econòmic mundial basat en la lliure competència, en la circulació de capitals i mercaderies i en el lliure dret d’apropiar-se dels recursos d’altres països.

Cal lamentar aquestes injustícies, evidentment. En el cas de les colonitzacions cap estat ha dit res, que jo sàpiga. És més, tot al contrari, a Espanya se celebra el 12 d’octubre dia del descobriment d’Amèrica, com el dia de la Raza i com una exaltació de la colonització castellana d’Amèrica. Però a més a més de lamentar cal posar en marxa mecanismes de restitució i ajuda per aquests països que han sofert la colonització i els efectes de la descolonització.

Això ho podríem fer, des dels governs i les institucions, de tres formes no excloents sinó complementàries:

1.- Mitjançant la condonació del deute i permetre així que aquests països empobrits abordin el seu futur sense hipoteques de un deute impagable i creixent.

2.- Mitjançant la destinació del 0’7% del producte interior brut dels països desenvolupats a projectes de cooperació al desenvolupament dels països empobrits.

3.- Mitjançant la reforma dels organismes econòmics i polítics de caire internacional: Fons Monetari Internacional, ONU, Banc Mundial, organització mundial de comerç, etc.

D’aquestes formes, no només demanaríem disculpes per l’opressió i l’espoli que els governs dels països occidentals i desenvolupats van fer, sinó que posaríem en marxa mecanismes per tal de restituir els danys que en el seu dia van fer els governs d’aquests països, tot contribuint a canviar l’injust ordre internacional actual per un altre més just i equilibrat.