Jordi Évole i el 23F

La setmana passada estava una mica sorprès en veure que el 33 aniversari del cop d’estat, amb l’ocupació del Congrés dels Diputats, passava desapercebut per a la gran majoria de mitjans de comunicació. Això té una explicació, amb el que està caient hi ha una realitat que genera notícies permanentment. El diumenge 23 de febrer, dia d’autos, estava fent zaping davant de la televisió quan em vaig aturar, a la Sexta, al reportatge “Operació Palace” dirigit per Jordi Évole.

Feia poc que havia començat i segons progressava el documental jo augmentava la meva al·lucinació. No entenia la utilització d’imatges reals barrejades amb les paraules de diputats d’aquell llunyà 1981, com Felipe Alcaraz, o d’historiadors de la meva total confiança com Andreu Mayayo. L’al·lucinació va convertir-se en decepció quan vaig descobrir, ratificat al final del programa, que tot era un muntatge.

Javier Cercas, al seu llibre “Anatomia de un instante”, ens fa un acurat estat de la qüestió del 23 F i a mi el que m’interessa és saber si hi ha avanços en els punts obscurs i en els interrogants que existeixen en les trames civils i militars i en les complicitats d’algunes destacades persones de “l’establishment” del moment. En aquesta direcció el documental d’en Jordi Evole no aporta res. Per això la meva decepció va anar augmentant en el decurs del programa.

Qué pretenia Jordi Évole? Ens diu que volia fer un experiment, un joc, i que això significa arriscar. L’experiment està en la línia de la “La Guerra dels Mons” d’Orson Welles o “Camaleó” de Manel Delgado i Miguel Angel Martin, i l’aposta li va sortir molt bé: 5 milions de telespectadors i trending topic en Twiter. Vist el tema des d’aquesta òptica sembla que l’objectiu és aconseguir, per sobre de tot, una gran audiència, malgrat això es faci amb un fals documental.

Però, es pot veure d’altres maneres. Un amic meu, amb qui comentava el documental, em deia que “Operació Palace” invita a reflexionar sobre la capacitat dels mitjans de comunicació per falsejar la realitat i la ingenuïtat de la ciutadania que s’ho empassa tot. I com el fals documental comença amb una hipotètica desclassificació de documents de la CIA, podem pensar també que Évole està reivindicant l’obertura dels arxius del 23 F.

Pensar, podem pensar moltes coses. El que és cert és que Jordi Évole és un gran professional, que els seus treballs periodístics tenen rigor i no li balla l’aigua als poderosos. És per això la meva al·lucinació inicial i la meva decepció posterior davant el tractament del cop d’estat del 23 F. No sóc crític ni descarto la transgressió en el món de la comunicació, tot el contrari, però determinades pràctiques no es poden aplicar en tots els casos.

El cop d’estat de Tejero, Milans i Armada pretenia frenar la consolidació de la democràcia i retornar-nos als negres moments de la història recent. Això és de tal transcendència que no correspon el tractament fet a “Operació Palace” i m’agradaria que Jordi Évole, en un altre programa, li donés un enfoc rigorós, tot posant la seva capacitat periodística i d’investigació per esbrinar i fer llum als interrogants i punts foscos del frustrat cop d’estat de 1981.

Dit tot això, jo coincideixo amb el twiter de Gaspar Llamazares: “El cop del 23 de febrer va ser molt seriós i va comptar amb complicitats dintre i fora, per això la seva presentació com a farsa em sembla frívola i perillosa.”

Publicat a Fòrum Grama el 28 de febrer de 2014.