La bunquerització del bipartidisme

Estem al final de l’etapa iniciada el 1976 amb la transició política i el pacte constitucional de 1978. La consolidació de la democràcia va portar estabilitat política, institucional i quotes d’autogovern per a Catalunya superiors a les dues experiències anteriors: la Mancomunitat del 14 i l’Estatut del 32.

Les concrecions a l’estat espanyol dels canvis profunds que s’han produït al món i de les polítiques neoliberals aplicades, així com les dinàmiques pròpies, ens situen en un escenari de fi d’etapa amb una crisi generalitzada que té diverses vessants: econòmica /social, territorial, institucional i del sistema de partits.

Amb els governs del PP de José Maria Aznar (1996-2004) s’aprofundeix en la laminació de competències autonòmiques i es posen les bases per a la crisi que estem patint. La Llei del Sol va donar impuls a l’especulació i la corrupció que, junt amb la desregularització bancària i les hipoteques escombraria, crearien la bombolla immobiliària. Les conseqüències d’aquesta política les coneixem i les estem patint prou.

Paral·lelament, a nivell institucional, es genera una profunda crisi que afecta la democràcia, la monarquia i el conjunt de les institucions. Per una part, la corrupció generalitzada amb expresidents autonòmics, càrrecs institucionals i membres de la Casa Reial implicats, i amb el finançament irregular de determinats partits polítics. Per altra part, un exercici de l’acció política i institucional amb privilegis, sense transparència, d’esquenes a la ciutadania i amb incompliments dels programes electorals.

Per acabar d’adobar-ho tenim una crisi territorial que germina amb l’inici de les polítiques recentralitzadores del govern Aznar i que motivarien la reforma de l’Estatut. La impugnació i la campanya del PP contra aquest Estatut buscava enfrontar la ciutadania espanyola amb la catalana, cohesionar el vot espanyolista al seu voltant i condicionar la decisió del Tribunal Constitucional. El resultat ha estat la ruptura del pacte constitucional de 1978 i el gir del catalanisme cap a l’exercici del dret a decidir.

Tota aquesta crisi general que patim ha estat pilotada i és responsabilitat d’un sistema polític basat en el bipartidisme entre el PP i el PSOE, que també està en crisi i en final d’etapa. Els resultats de les darreres eleccions europees i les enquestes posteriors confirmen la caiguda en suports electorals i ciutadans. Davant això, el bipartidisme no busca posar al dia la democràcia i millorar les condicions de vida de la gent, tot el contrari es bunqueritza per mantenir-se sense regenerar les seves polítiques.

La relació entre els dos grans partits estatals es basa en acords de fons per mantenir l’actual status quo, en l’alternança en el govern i, malgrat no són el mateix tot i que a vegades fan el mateix, en la gesticulació de les diferències. Vull citar tres coincidències estructurals que demostren aquesta bunquerització: la reforma de l’article 135 de la Constitució impulsada per Zapatero i que obliga a pagar als bancs abans de garantir la sanitat o l’ensenyament; el suport a la monarquia i el treball conjunt per a l’entronització de Felip VI i l’aforament exprés de Joan Carles I; i la negativa a que Catalunya pugui exercir el dret a decidir.

La debilitat del bipartidisme s’està produint gràcies a les mobilitzacions contra les polítiques econòmiques i per la regeneració política. A Catalunya, els drets nacionals i els drets socials estan sobre la taula de forma conjunta. La lluita per la consulta i per aconseguir un encaix diferent amb l’estat espanyol i amb Europa és per construir un altre país, escombrar la corrupció i fer polítiques econòmiques diferents.

Per a superar aquesta crisi general i el bipartidisme que la sustenta, cal obrir un procés que ho abordi tot, des de baix i amb la participació de la gent. Perquè tingui èxit aquest procés és imprescindible que es doni la confluència de les forces socials i polítiques contràries a l’actual status quo[1]. En aquesta direcció, el poble català ha de poder exercir també el dret a decidir el seu futur.

Mentre el procés per obrir una nova etapa que substitueixi l’esgotat període nascut el 1978 madura, el bipartidisme es bunqueritza. El descontent, les mobilitzacions i els vots poden fer saltar pels aires el bipartidisme i posar en el disparador la monarquia, que és la cirera que corona l’actual sistema de partits.

Publicat a Gramenet 2.0 el 3 de setembre del 2014


[1] Aquesta tesi ja la començo a plantejar a l’article “Convocatòria per un nou país” l’abril del 2013.