Llorenç Serra i el “misteri” del Pont Vell a la Santa Coloma de principis del segle XX

Pont Vell de Santa Coloma de Gramenet.
Pont Vell de Santa Coloma de Gramenet.

Ara fa cent anys que va morir l’alcalde que va pilotar l’entrada de Santa Coloma al segle XX. És, doncs, un bon moment per aprofundir en els fets més importants d’aquella època, entre els quals hi ha la construcció del Pont Vell. Un cert “misteri” l’envolta ja que ningú sap quan es va inaugurar ni existeix cap recerca publicada sobre el procés de la seva construcció. L’historiador de tota la vida de Santa Coloma, Joan Vilaseca i Segalés, ens diu que va ser el 1915, data que continuava apareixent a diversos quaderns d’història, publicats per diferents autors, a finals dels anys 80 del segle XX. Aquesta era una data no qüestionada, fins al punt que, temps enrere, figurava a la web municipal i, jo mateix, vaig cometre l’errada de donar-la per vàlida a un article sobre el centenari de l’Església Major, l’any 2015.

Em vaig assabentar de l’error a través de Josep Maria Roca, director del Mirall.net, i vaig començar a investigar. Al ple municipal del 9 de setembre de 1918, fet per comunicar la mort de Llorenç Serra Badosa, l’alcalde accidental Joaquim Batista, en glossar la seva figura i els seus projectes diu “el quedar terminado el puente del Besós, cuyas obras estan muy adelantadas”. Definitivament, no era certa la data del 1915. Davant d´aquesta constatació decideixo esmenar l’errada i, és ara, en el marc del centenari de la mort de Llorenç Serra quan, després de fer una recerca, escric les meves conclusions com una contribució a esclarir i a enriquir la historiografia colomenca.

En Llorenç Serra va impulsar les transformacions que necessitava un poble immers en diverses dinàmiques de canvi des de finals del segle XIX. En aquell petit poble agrícola de poc més de 1.500 habitants a principis de segle, aïllat, tancat i amb greus dèficits de comunicació amb Barcelona i el seu entorn, podem dir que convivien tres dinàmiques de canvi: els estiuejants, els immigrants i l’arribada de la indústria.

El bon clima i la tranquil•litat del poble van atreure a estiuejar-hi, des del darrer quart del segle XIX, famílies benestants de Barcelona, que participaven a la vida del poble fins al punt que, el 1915, es va fixar la celebració de la Festa Major d’Estiu el primer cap de setmana de setembre, per tal d’acomiadar-les. Paral•lelament i, des de l’Exposició Universal de 1888, comencen a arribar els primers immigrants aragonesos i posteriorment murcians. També, malgrat no tenir el pes d’altres llocs, es van instal•lar al poble fàbriques com Can Baró, Can Sala o Miquel Costa.

Aquesta realitat necessitava d’infraestructures que adaptessin Santa Coloma als nous temps. Va ser Llorenç Serra, alcalde de 1906 a 1913 i de 1916 a 1918, quan va morir, qui va encapçalar la modernització del poble. En aquells temps, l’arribada del telèfon i de l’enllumenat públic, l’obertura i eixamplament de carrers i places o la creació del laboratori bacteriològic, entre moltes d’altres realitzacions, eren de gran transcendència per a la vida del veïnat colomenc. El Museu Torre Balldovina va mostrar la magnitud d’aquesta transformació a l’exposició que va produir amb motiu del centenari.

Dues característiques de la personalitat d’en Llorenç Serra ens poden ajudar a comprendre com va aconseguir posar en marxa tantes iniciatives transformadores en un poble tancat i conservador, com era la Santa Coloma d’aleshores. Per una banda, la seva influència al poble i, per l’altra, la seva capacitat de relació amb les persones clau de la política catalana, en especial amb Prat de la Riba.

Fill de família de pagesos benestants, Llorenç va substituir al seu pare com a masover de la Torre Balldovina, finca d’extenses terres de conreu propietat de Ferran de Sagarra, l’historiador que va descobrir el Poblat Ibèric Puig Castellar el 1902. Era una persona culta, preparada, responsable, religiosa i autoritària, que militava a la Lliga Regionalista i, conseqüentment, la seva base social era les gents benestants, pagesos i comerciants.

Més enllà de tot aquest tipus de mesures, Llorenç Serra tenia visió de futur amb decisions i propostes estratègiques que han deixat petjada a Santa Coloma. Vegem-ne algunes.

Partint del Pont Vell i de l’Església Major, que aleshores s’estaven construint, com a punts de referència clau, el 1914 es redacta un Pla Urbanístic que dissenyava com havia de créixer el poble, pla que després no es va aplicar. A la part de dalt es dibuixaven carrers radials que sortien de l’Església Major i que, amb l’obertura del Passeig Mossèn Jaume Gordi, es connectaria el temple amb la Plaça de la Vila. Cal tenir en compte que aquesta planificació va inspirar la futura alineació dels carrers al barri del Riu i a l’entorn del mercat Sagarra.

La Santa Coloma d’aleshores estava dintre d’una Catalunya en ple desenvolupament industrial i del moviment obrer, així com d’una important expansió cultural, on la burgesia encapçalava les reivindicacions nacionals davant la despreocupació de l’anarquisme i el marxisme. La Lliga Regionalista era, aleshores, el partit d’aquesta burgesia que preconitzava un catalanisme polític basat en aconseguir el màxim d’autonomia, de desenvolupament cultural i de modernització del país. Aquest era el marc polític i ideològic on estava situat en Llorenç Serra.

El principal instrument institucional del catalanisme va ser la Mancomunitat de Catalunya, que neix el 6 d’abril de 1914 amb la unió de les quatre diputacions i que va tenir a Prat de Riba com a primer president. La Mancomunitat va fer una intensa activitat de modernització econòmica i social i de desenvolupament cultural, que es concreta amb un impuls de les obres públiques, l’ensenyament i la cultura. Parlem de la Mancomunitat perquè aquesta institució va tenir relació amb Santa Coloma i amb un altre projecte estratègic d’en Llorenç Serra.

L’ajuntament colomenc va demanar al govern central, l’any 1913, l’aprovació del projecte de creació de la Mancomunitat de Catalunya, amb el convenciment que contribuiria a la prosperitat del país. Potser va ser una premonició, però les gestions de Llorenç Serra van aconseguir que la Mancomunitat adquirís els terrenys de la finca Torribera, de 288.859 m², per construir una clínica per a malalts mentals, que va ser una realitat el 1930. Aquesta decisió ha estat beneficiosa, ja que Santa Coloma ha pogut disposar d’un complex sanitari, cultural i esportiu de primer ordre a la vegada que s’ha impedit que aquest indret acabés sota les urpes de l’especulació.

El “misteri” del Pont Vell

El gran dèficit que patia el poble era la comunicació amb el seu entorn. No hi havia cap pont sobre el Besòs que connectés amb Barcelona, només unes passeres de fusta per anar a peu i calia desplaçar-se a Sant Adrià per agafar el tramvia. La construcció d’un pont esdevé una infraestructura estratègica pel poble i les gestions de l’alcalde amb la Diputació de Barcelona, que presidia el seu amic Prat de la Riba, van donar fruit i el 31 de desembre de 1913 es posa la primera pedra del Pont Vell, que serà de formigó armat, amb una longitud de 150 metres i una amplada total 10,5 metres. El pont va ser arrasat per una ”besosada” el 1943 i l’administració franquista va tardar 10 anys en reemplaçar-lo per l’actual.

Pont Vell de Santa Coloma de Gramenet. Arrasat per les riuades del 1943
Pont Vell de Santa Coloma. Arrasat per les riuades del 1943. Fotografia facilitada per Ernest Prats.

La construcció del Pont Vell estava dintre del projecte d’obertura del camí veïnal de Sant Andreu (carretera de Ribas) a Santa Coloma. El 1910, quan Llorenç Serra envia una carta al president de la Diputació de Barcelona demanant les obres del camí i del pont, l’actual passeig de Santa Coloma, conegut popularment com la “carretera de los cuarteles”, eren camps de cultiu o no urbanitzats, imprescindibles per executar el projecte. El pont era la infraestructura fonamental, però sense el camí veïnal esdevenia estèril.

La primera constatació que hem de fer és que aquest projecte no es va finalitzar tal i com estava previst. La part del camí que va des de la carretera de Ribas al pont no es va poder fer perquè l’ajuntament de Barcelona no havia cedit els terrenys i el de Santa Coloma ho va fer a darrere hora; per aquesta raó, aquesta part del camí va ser segregada de la contracta el març de 1921. Vuit anys després de l’aprovació del projecte, els ajuntaments encara no havien cedit els terrenys necessaris.

La segona constatació, aquesta positiva, és que la construcció del camí veïnal a la part esquerra del riu va servir per canviar el traçat de la carretera de San Adrià a la Roca, tot deixant de passar pel centre del poble, ja que aquest ramal també constituïa la nova travessia per Santa Coloma de l’esmentada carretera. Aquest desviament va ser molt beneficiós, doncs s’havia augmentat considerablement l’ús de carruatges i automòbils i calia descongestionar el poble i evitar accidents.

La part del plànol del projecte que afecta al poble de Santa Coloma. 1913. AGDB OPP 1849.

L’any 1913 és quan es posa en marxa el procés, ja que s’articulen els mecanismes de gestió pública necessaris: la Diputació i el Ministeri de Foment, en conveni, aproven el projecte per un valor de 297.409,77 pessetes, el plec de condicions particulars i econòmiques i l’execució mitjançant subhasta pública, així com el finançament de l’obra. L’Estat contribuirà a les despeses de la construcció amb un 25% del cost real i la Diputació amb un 75%. Els ajuntaments estaven obligats a expropiar i cedir els terrenys necessaris i a pagar la cinquena part de les obres d’esplanació i afermament; a l’Ajuntament de Santa Coloma li va correspondre pagar per aquest concepte 7.900,08 pessetes.

Al desembre de 1913, hi tindran lloc dos actes significatius de distint caire. El 30 es va adjudicar de forma provisional l’execució del projecte a Ramon Baxeras Marsà, contractista de Sarrià, per la quantitat de 252.779 pessetes, amb una baixa de 44.630 pessetes respecte el preu de sortida. El dia 31 es va realitzar un acte de col·locació de la primera pedra, beneïda pel rector de la parròquia de Santa Coloma i amb l’assistència de diputats provincials i a Corts, representants dels ajuntaments de Barcelona, Badalona i Montcada i la corporació municipal colomenca. Aquest acte té tres significats que són complementaris: primer, celebrar que el tan desitjat pont ja està en marxa; segon, homenatjar Llorenç Serra, que aquell mateix dia deixava l’alcaldia per voluntat pròpia; i tercer, una representació de focs d’artifici polític quan encara ni tan sols s’havia dipositar la fiança per part del contractista.

Les obres comencen el maig de 1914 i havien d’estar acabades el maig de 1916, però pateixen un llarg i tortuós camí que finalitzarà a l’octubre de 1925 amb la devolució de la fiança a Ramon Baxeras. Les responsabilitats són compartides entre l’administració i el contractista. Ja hem parlat de que l’incompliment dels ajuntaments de Santa Coloma i Barcelona en la cessió dels terrenys mutilen el projecte, però també hem de parlar del retard en el pagament de les certificacions d’obres, que obligarà a la Diputació a abonar interessos de demora el 1916. Com a contraposició, observem una excessiva permissibilitat de l’administració provincial envers el contractista al llarg dels anys.

Tot dóna a entendre que el contractista es va prendre amb tranquil·litat l’execució d’un encàrrec que va veure la recepció provisional el 1921, 7 anys després del seu inici i 5 després de la data prevista de lliurament. Això es veia venir des del començament, ja que tres mesos després d’iniciades les obres, a l’agost de 1914, l’enginyer de la Diputació encarregat de la inspecció escriu a un informe que el contractista “ha observado una lentitud en la ejecución de dichas obras que raya el abandono y que de continuar por mas tiempo daria lugar a una notable alteración de la marcha de los trabajos”.

Com si no fos suficient aquestes mancances de les administracions públiques i del contractista, cal situar un seguit de problemes afegits, a vegades sobrevalorats o utilitzats com a excusa, d’índole climàtica i econòmica. Les pluges, l’augment del cabal i dels corrents subàlvies del riu i les gelades són les raons que impedien poder cimentar el pont. La situació inflacionista produïda pels efectes de la 1ª Guerra Mundial desfasarà els preus fixats a la subhasta i generarà una demanda de revisió de preus; la demora de la recepció del ferro, la manca de mà d’obra i les vagues també interferiran a les obres. Tots aquests problemes van ser argumentats per permetre suspensions d’obres i concessions de pròrrogues en el termini de lliurament del projecte.

Davant aquest endarreriment, l’ajuntament i el veïnat colomenç pressionen perquè les obres es dinamitzin. Tot i la contradicció de l’ajuntament, que no va cedir la totalitat dels terrenys fins el 1920, el Ple municipal va tractar el tema el novembre i el desembre de 1918 i va facultar l’alcalde a presentar un ofici, davant el president de la Diputació, amb la protesta del consistori i adjuntant la instància d’uns 400 veïns que demanaven que s’activessin les obres del pont.

El 1921 entra en funcionament el Pont Vell

El desenllaç d’aquest procés ple d’incidències s’inicia el segon semestre de 1920. El contractista demana fer la recepció del pont i del camí fet i segregar de la contracta les obres de la part del camí quins terrenys l’ajuntament de Barcelona encara no havia cedit. La Mancomunitat accedeix a les dues peticions i adverteix al contractista que al pont li manca “la col•locació del passamà de la barandilla, extracció dels maons que havien estat col•locats en la part inferior de les bigues per sostenir les armadures, el pintat del ferro de l’angle de les aceres ….”, tot deixant clar que si no enllesteix les obres “s’efectuaran per l’administració a càrrec de la contracta”. Unes obres que el contractista no va fer al·legant que no eren de la seva incumbència.

La decisió més estratègica de la Mancomunitat va ser la d’autoritzar a la Secció Tècnica de Carreteres, Camins i Ponts a construir un petit ramal que comuniqués el pont amb l’antic camí de Sant Andreu a Santa Coloma, de forma que aquest no quedés aïllat. El ramal es farà utilitzant els terrenys situats a l’estrep dret del pont que van ser cedits a l’ajuntament de Santa Coloma pel Marquès de Castellbell, el setembre de 1920. Cal recordar que aleshores la marge dreta del riu pertanyia a Santa Coloma fins a prop de la via del tren.

El projecte del camí veïnal i el pont va costar 224.739,44 pessetes, tan sols 28.040 menys de la quantitat adjudicada a Ramon Baxeras, però no estem davant d’un estalvi real perquè no es va fer tot el projecte. Cal tenir en compte dues qüestions que hem anat veient i que influeixen contradictòriament en la liquidació: la revisió de preus va fer augmentar el cost d’execució de l’obra feta, mentre que la segregació de la part del camí, des de la carreta de Ribas fins al pont, va fer disminuir el preu fitxat a la contracta.

Pel que fa a la inauguració o posada en funcionament del pont, puc afirmar que va ser el 1921. La Diputació aprova, el novembre de 1928, el projecte reformat d’acabament de les obres del camí veïnal on, als antecedents de la Memòria, es diu que el pont funciona “al tránsito público desde 1921” Però estic en condicions d’ajustar més i, per això, cal retenir dues dates: El 13 de gener de 1921, que és quan es fan, de forma satisfactòria, les proves de resistència per a la recepció provisional del pont. I el 22 de febrer de 1921, data de la carta dirigida a l’alcalde de Santa Coloma, aleshores Miquel Serra Badosa, pel Reial Automòbil Club de Catalunya, que comença dient “Habiendose inaugurado, aunque provisionalmente, el pase por el Puente de nueva construcción sobre el rio Besós”, per acabar demanant que s’arregli el ramal d’accés al pont. Per tant, podem concloure que el Pont Vell va començar a utilitzar-se entre aquestes dues dates.

De totes formes, de l’escrit del Reial Automòbil no es pot deduir la celebració d’un acte públic i protocol·lari, en tot cas, fa referència a l’obertura del pont a la circulació. Justament, a la recerca no he detectat, en els expedients consultats, pistes de cap acte d’inauguració, la qual cosa no vol dir que s’hagi de descartar definitivament.

 I si no es va fer, com és possible que una infraestructura d’aquesta importància no tingués un acte institucional d’inauguració? La resposta és la situació d’inseguretat administrativa en què es trobava el pont i el conjunt del projecte. La Mancomunitat, hereva de la Diputació, màxima gestora del projecte en conveni amb el govern de l’estat, no podia organitzar un acte d’inauguració d’un pont inacabat ja que el contractista no va enllestir les obres ordenades per la mateixa Mancomunitat. Però, a la vegada, com es podia tancar el pas per un pont tan esperat i necessari? Tot dóna a entendre que la gent va començar a utilitzar-lo amb normalitat el gener-febrer de 1921.

L’alcalde Llorenç Serra va treballar per trencar l’aïllament d’aquell poble rural des de 1910 fins a la seva mort el 1918, però no va veure terminat el Pont Vell perquè no es va inaugurar el 1915, sinó que es posa en funcionament el gener/febrer de 1921, tal i com ha quedat documentat al llarg d’aquest article. Sens dubte, la commemoració del centenari de la mort d’en Llorenç Serra, ha estat el millor moment per contribuir, amb aquesta recerca, a la història de la Santa Coloma de principis del segle XX.

FONTS DOCUMENTALS

AGDB. Arxiu General de la Diputació de Barcelona. OPP 3664, exp. 5; OPP 1847; OPP 1849; OPP 1650.

AMSCG. Arxiu Administratiu de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet. Llibre d’actes del Ple de la Corporació de 1910 a 1923.

AHSCG. Arxiu Històric de Santa Coloma de Gramenet. R 1728, R 2090.

RESUM CRONOLÒGIC

8 de febrer de 1910. Ofici de Llorenç Serra, dirigit al president de la Diputació, sol•licitant fer el projecte i les obres del camí de Sant Andreu a Santa Coloma, amb un pont sobre el riu.

27 de maig de 1913. La Diputació aprova el Projecte de “Camí Veïnal de Santa Andreu a Santa Coloma amb pont sobre el Riu Besós”, redactat per l’enginyer Federico Turell, amb un pressupost de 297.409,77 pessetes.

31 de desembre de 1913. La Comissió de Foment de la Diputació proposa adjudicar l’execució del projecte a Ramon Baxeras, per la quantitat de 252.779 pessetes.

31 de desembre de 1913. Acta de la col•locació de la primera pedra del Pont Vell.

25 de maig de 1914. El contractista presenta la primera d’una llarga sèrie d’instàncies demanant segregacions de trams, suspensions d’obres, pròrrogues del termini de lliurament, revisió de preus, argumentant raons climàtiques i econòmiques.

9 de juny de 1914. La Diputació requereix als ajuntaments que posin els terrenys a disposició o inicien procés d’expropiació forçosa.

16 de juny de 1917. Ofici de l’Alcalde de Santa Coloma, Llorenç Serra, demanant a la Diputació de Barcelona la recepció provisional del ramal del camí que ha de constituir la travessia per Santa Coloma del camí de Sant Adrià a la Roca.

10 de gener de 1918. Recepció provisional de les obres del ramal demanat per l’Ajuntament de Santa Coloma.

3 de desembre de 1918. Al Ple municipal es dóna compte de la instància d’uns 400 veïns que demanen que s’activin les obres del pont.

15 de març de 1920. El contractista demana que es faci la recepció del pont i que es segregui els trams dels terrenys que no estaven cedits.

24 de novembre de 1920. La Mancomunitat adverteix al contractista que el pont està inacabat i autoritza a la Secció tècnica de carreteres camins i ponts per construir un petit ramal que comuniqui el pont amb l’antic camí de Sant Andreu a Santa Coloma.

13 de gener de 1921. Acta de les proves de resistència per la recepció provisional del pont. Proves que han resultat satisfactòries.

22 de febrer de 1921. Carta del Reial Automòbil Club de Catalunya a l’ajuntament, on afirma que està oberta la circulació pel pont i demana que s’arregli el ramal d’accés al pont.

30 de març de 1921. La Mancomunitat acorda definitivament la segregació de la contracta del tram del camí que resta per executar entre l’estrep de la dreta del pont i la carretera de Barcelona a Ribas.

28 d’abril de 1924. La Mancomunitat declara definitivament rebudes les obres i diu que s’ha demorat “por no haber atendido cumplidamente el contratista la conservación de las obras durante el plazo de garantía”.

1 d’abril de 1925. Liquidació de les obres per la Mancomunitat.

21 de novembre de 1925, La Comissió liquidadora de la Mancomunitat aprova que es retorni a Ramon Baxeras Marsà la fiança que va fer efectiva en data 2 de març de 1914.

11 de setembre de 1928. Memòria del Reformat del Projecte de camí veïnal, feta per la Diputació, on es diu que el pont està obert al trànsit des de l’any 1921.