La política, diàleg per a la convivencia des d’una perspectiva històrica

Foto Alberto Jimenez.

Conferència a l’Àrea Cultural Oriol

Bona nit. Moltes gràcies a tots vosaltres per la vostra assistència i moltes gràcies a l’Àrea Cultural Oriol per confiar en mi per parlar-vos avui. Donat els moments d’extremismes verbals, i no tan verbals, que estem vivint al món, em sembla un gran encert el lema “La política diàleg per la convivència”, que guia les activitats de l’Àrea Cultural Oriol per aquest curs 2018-19. Aquesta intervenció em dóna la possibilitat de participar amb vosaltres d’aquesta reflexió, que avui farem des d’una perspectiva històrica.

Com podeu imaginar, el tema que ens ocupa és força ampli i es pot tractar de moltes formes i amb diferents esdeveniments històrics. He estructurat la meva intervenció definint, primer, algunes qüestions generals amb concrecions històriques a la Catalunya medieval. Després, he seleccionat diversos moments de Santa Coloma: principis de segle XX, franquisme als anys 60, franquisme als anys 70 i democràcia municipal. He fet aquesta selecció com hauria pogut fer d’altres i espero que la globalitat de l’exposició ens ajudi a entendre la política com a diàleg per la convivència.

Volia plantejar-vos tres qüestions prèvies. En primer lloc, hem d’analitzar els esdeveniments en funció de la realitat que existia en el seu moment i no des d’una òptica actual. Per exemple: no podem entendre la Santa Coloma de principis del segle XX si la mirem des de la realitat d’avui, perquè la situació econòmica i social és totalment diferent, però els valors humans, culturals i religiosos també ho són. No podem contaminar l’anàlisi d’un moment històric amb idees o valors d’altres èpoques que li són aliens, perquè, a més a més, de distorsionar no entendrem el que passava.

En segon lloc, quan parlem de política no ens referim exclusivament als càrrecs institucionals, als partits i, en definitiva, a les relacions dels grups politicoeconòmics del poder. La política és això, però també més coses, fins arribar a dir que “tot és política”. Signar un manifest, donar opinions al facebook o al twiter, participar en una manifestació, votar o abstenir-se i un llarg etcètera d’accions que podem fer són expressions polítiques, ja que, o manifesten un posicionament o un concepte de model de societat.

En tercer lloc, per a mi, les relacions econòmiques entre les diferents classes socials marquen la vida de la gent. L’economia és un element fonamental a l’hora de fer història, és el que diem la infraestructura. Però per a mantenir i justificar aquesta base econòmica existeixen les formes de govern, l’aparell judicial, les forces de l’ordre, els mitjans de comunicació, etc., és el que denominen superestructura. Com suposareu, hi ha una estreta relació d’influències entre ambdues. Si la infraestructura determina el tipus de superestructura, aquesta pot influir decisivament, sobretot en determinades èpoques històriques.

És en la superestructura on es dóna, es pot donar o s’ha de donar, l’exercici de la política i per tant del diàleg. Aquí trobem els parlaments i les institucions, trobem el marc per buscar solucions. Ara bé, això moltes vegades ni ha estat ni és així. Malgrat existir el Consell de Cent, la Generalitat i les Corts, el conflicte entre els senyors feudals i els pagesos de remença i el de la Generalitat front el comte-rei no es van dirimir des d’aquestes institucions, sinó en la guerra civil catalana de 1462 a 1472. Quan la política no troba solucions, la violència i la guerra és l’alternativa. Als segles medievals la política tenia poc espai i la violència massa, amb uns senyors feudals que disposaven de la seva tropa. Ara i a Europa, la política té molt més espai però tenim una superestructura força contaminada per la demagògia, la manipulació i la mentida.

Els dirigents polítics han representat sempre interessos econòmics, però també interessos electorals i de partit. A l’Edat Mitjana, la societat era estamental i a les Corts hi havien els representants dels tres braços: l’aristocràcia, l’Església i el reial, conformat per nuclis urbans. Les ciutats i les viles tenien més diversitat social amb artesans, mercaders, ciutadans honrats i als consells municipals –el Consell de Cent a Barcelona- els consellers defensaven, cada qual, al seu grup socioeconòmic. Amb les lleis que es pactaven a les Corts, amb les disposicions dels consells municipals i amb la Generalitat es governava Catalunya. Aquests eren els marcs de diàleg de la política, a l’Edat Mitjana, a casa nostra.

Per cert, si us interessa aquesta època i us agrada la novel.la històrica, us recomano dos libres: “El mercader”, de Coia Valls; i “L’església del mar”, d’Ildefonso Falcones.

Si fem un salt i ens anem a principis de segle XX a Santa Coloma, ens trobarem un petit poble agrícola de poc més de 1.500 habitants, aïllat, tancat i amb greus dèficits de comunicació amb Barcelona i el seu entorn. Petit poble on convivien tres dinàmiques de canvi: Els estiuejants, que comencen a arribar en el darrer terç del segle XIX; els immigrants, primer aragonesos i després murcians, que venen a treballar a l’Exposició Universal de 1888; i l’arribada d’indústries com Can Baró, Can Sala o Miquel Costa.

Aquesta realitat necessitava d’infraestructures que adaptessin Santa Coloma als nous temps i va ser l’alcalde Llorenç Serra qui va encapçalar la modernització del poble. Era una persona culta, preparada, responsable, religiosa i autoritària, que militava a la Lliga Regionalista i, conseqüentment, la seva base social era les gents benestants, pagesos i comerciants.

I va fer d’alcalde tenint consciència del que representava i on era. En aquells temps, les eleccions no eren per sufragi universal, sinó censatari. Votaven les persones amb rendes altes o amb un nivell d’instrucció elevat, per això, la gent benestant, en Llorenç Serra al capdavant, dirigia la política local. Però a la vegada la seva acció de govern també va beneficiar a tot el poble.

L’arribada del telèfon i de l’enllumenat públic, l’obertura i eixamplament de carrers i places, la creació del laboratori bacteriològic o l’impuls de la construcció del Pont Vell, són exemples de realitzacions de gran transcendència per a la vida del veïnat colomenc. Va fer d’alcalde des de la seva base social però amb un projecte de poble, de la mateixa forma que la burgesia catalana, amb Prat de la Riba de capdavanter, va crear un projecte nacional que preconitzava un catalanisme polític basat en aconseguir el màxim d’autonomia, de desenvolupament cultural i de modernització del país.

Donem un altre salt a la història i ens situem al franquisme, a mitjans dels anys 60 del segle passat. No hi ha llibertats polítiques, ni sindicals, ni de premsa, ni es respecten els drets humans; hi ha un Tribunal d’Ordre Públic on es jutgen els dissidents del règim. Aquell poble rural de principis de segle s’està convertint en un suburbi que emmagatzema persones sense les més mínimes condicions d’habitabilitat i de serveis. En aquells temps no hi ha diàleg, el Règim imposa la seves decisions des de l’autoritarisme, però sí existien xarxes de subsistència, de solidaritat i de suport entre les persones, i diàleg social i polític a tots els barris de Santa Coloma. Vegem un exemple, anem al Raval.

 

El 1965 torna a casa José Cámara. Ha patit presó i desterrament, com a conseqüència d’haver estat detingut el 1961, per ser del PSUC. Aquest mateix any, mossèn Esquirol es fa càrrec de la nova parròquia al Raval. El comunista i el capellà coincidiran i es coneixeran. Un preconitza la reconciliació nacional com a arma per fer caure el franquisme, l’altre representa els aires renovadors de l’Església del Concili Vaticà II i formava part de la nova generació de capellans que arribaven a Santa Coloma amb gran sensibilitat social. Tots dos junts van muntar una Caixa de Solidaritat, per recollir aportacions econòmiques del veïnat i distribuir-les entre els familiars dels presos polítics i socials.

Una de les principals iniciatives de Josep Esquirol va ser impulsar l’obertura del Centre Social del Raval a la Avinguda Santa Rosa, el primer de Santa Coloma. La primera Junta va estar presidida per Miguel Molina, conegut com “ El manco”, que militava al PSUC. Josep Esquirol va ser substituït per Joan Morán. Aleshores, la Caixa de Solidaritat es converteix en una Comissió amb la participació de gent dels barris, amb persones molt diferents i de diverses ideologies. Aquest treball col•lectiu de la Comissió donarà els seus fruits amb l’augment dels fons recaptats pels presos polítics, que s’aconsegueixen per distintes vies, tant per la venda d’objectes com per un sorteig mensual.

Posteriorment, la parròquia, la Fundació Integramenet i l’Associació de Veïns del Raval van demanar, a l’Ajuntament democràtic, posar el nom d’Esquirol i de Cámara a dues placetes del barri del Raval. Això ha estat possible i aquests dos indrets ens recorden com la política pot ser diàleg per la convivència malgrat que la Casa Gran estigués d’esquenes a la ciutadania. Però també simbolitzen el diàleg entre marxisme i cristianisme que comença a donar-se en el tardo franquisme.

Lluís Hernández també és símbol d’aquest diàleg i col·laboració que es dóna a tots els barris de Santa Coloma. Va arribar l’any 1971 a les Oliveres. Estava influenciat per la teoria de l’alliberament, després de fer de missioner durant més de 3 anys a l’Equador, d’on va ser expulsat per posar-se al costat de les reivindicacions del poble. A les Oliveres va fer el mateix i connecta amb els veïns que tenien greus problemes amb els constructors del barri i amb el dèficit absolut de serveis i transports públics.

Diàleg i convivència entre els presidents de les escales, a la Comunitat cristiana de base, als partits polítics o impulsant la creació de l’AV; tot això per millorar les condicions de vida del veïnat. Mentre el barri creava aquestes xarxes de solidaritat i resistència, en aquells temps hi havia una altra realitat: la violència, tant institucional com d’escamots dirigits pels poders de l’estat. Lluís Hernández va patir aquesta violència. El novembre de 1972, quan s’estava desenvolupant una manifestació, el cap de la Guardia Urbana el requereix per donar-li un missatge. Amb aquesta excusa, tres persones l’arrosseguen, el fan fora de la carretera de la Roca i l’apallissen en un descampat. Aquí veiem la complicitat entre les autoritats franquistes i els grups violents controlats per la policia.

Anem ara al 1979 i ens trobarem en Lluís com a alcalde de Santa Coloma. Però aturem-nos un moment al 1976, quan l’estat espanyol signa el Pacte de Nova York, que dóna suport jurídic i amplia la Declaració Universal de Drets Humans promulgada per l’ONU el 10 de desembre de 1948. Faig aquesta cita perquè el passat dilluns hem commemorat el seu 70è aniversari. La signatura del Pacte de Nova York prova que les coses estaven canviant un any després de la mort del dictador.

Efectivament, l’abril del 79 es van celebrar eleccions municipals i l’ajuntament ja no està d’esquenes al poble, ara sí representa el poble, ha estat elegit per sufragi universal i no designat pel governador civil. S’instaura el diàleg entre poder municipal i ciutadania. La política no només garanteix la convivència sinó que impulsa solucions als problemes i inicia una transformació que canviarà Santa Coloma, que passarà de suburbi a ciutat, amb els anys.

L’ajuntament de 1979, però també els següents, aborden els canvis tenint com a guia el Pla Popular, presentat públicament el 1978. Va ser elaborat des de baix, en reunions per barris per diagnosticar les necessitats i ocupant terrenys per destinar-los a serveis públics o zones verdes. Paral·lelament, es fan reunions de coordinació de tots els barris, amb uns tècnics compromesos dirigits per Xavier Valls, per fer un pla d’alternatives per a tota la ciutat.

Al mandat 1987-1991 s’obre un debat obert a la ciutadania sobre el model de ciutat. Va veure la llum el Pla Estratègic Santa Coloma 2000, però és va deixar morir. Des d’aleshores, la nostra ciutat no ha tingut un Pla Estratègic que guiï l’acció municipal.

Cal dir que han passat gairebé 40 anys des d’aquell 1979. Jo voldria situar dos grans etapes, que són difícils de separar per dates. A la primera, la política que es fa des de l’ajuntament està basada en escoltar la gent i en posar per sobre de tot els interessos de la ciutat. Trobem uns regidors entregats, plens d’il·lusió i de voluntat de canvi, malgrat les importants diferències polítiques que existien i les dificultats econòmiques de l’ajuntament.

Cal dir que, a partir de juliol de 1976, amb el segon govern de la monarquia presidit per Adolfo Suárez, però sobretot a partir del 15 de juny de 1977, amb les primeres eleccions, canvien les formes de fer política. L’eix ja no són les entitats i les organitzacions polítiques i cíviques que portaven la iniciativa en la lluita per la democràcia, sinó els partits polítics en el marc parlamentari. Les institucions centren el debat en detriment del carrer.

Això també passa a Santa Coloma a partir de 1979 i l’acció de govern desenvolupada des de la Casa Gran centra la vida política colomenca, però el moviment associatiu tenia molt a dir i ho va dir, de diverses formes, al llarg d’uns anys en els quals es posen les bases de la transformació de Santa Coloma. Uns, com les AAVV amb el “Pla d’Urgències”, lluitant per empentar l’aplicació del Pla Popular. Altres, com l’Àrea Cultural Oriol, proposant la commemoració del 800 aniversari de Santa Coloma, o el Cine Club Imatges amb una programació que va rebre el Premi de la Generalitat al millor cineclub.

Anem ara a la segona etapa, que arriba lentament, en un procés difícil de determinar cronològicament. La política institucional és cada vegada més omnipresent, hi ha menys entrega i entusiasme i més professionalisme. Poc a poc hem anat passant del voluntarisme del 79, que els regidors s’ho feien tot perquè no era possible una altra cosa, a la multiplicació d’alts càrrecs tècnics i assessors. Ni una cosa ni l’altra, ni el d’abans ni el d’ara. A això hem d’afegir que, els interessos electorals dels partits i la necessitat de garantir la seva estructura, en ocasions, passen per davant dels interessos de la ciutat.

Al marge de tot això, apareix el fenomen de la corrupció. Seria una irresponsabilitat no citar-la en aquesta intervenció, però també hem de dir, que no s’ha donat només a Santa Coloma, passa a tot arreu. Precisament avui hem conegut la sentència que condemna a 3 anys de presó l’ex-alcalde de Sabadell, Manuel Bustos. La llei del sòl promulgada per Aznar va retallar la protecció i va facilitar la urbanització del sòl. Això va provocar una bombolla immobiliària que va donar ales a la corrupció. El cas Pretòria està, en aquests moments, al final del procés judicial i, com entendreu, no em toca a mi fer de jutge. Però també hem de dir que la gran majoria de regidors de Catalunya són persones honestes en l’exercici del seu càrrec.

I fins aquí hem arribat. Podríem parlar de molts més esdeveniments històrics i de moltes més persones que han ajudat a fer de la política diàleg per la convivència. També podríem posar més exemples d’intolerància i violència. Però no acabaríem mai. Desitjo que aquesta exposició hagi servit per donar una visió global del tema des d’una perspectiva històrica i que faciliti preguntes, diàleg i debat.

Moltes gràcies per la vostra atenció.