Quo Vadis, Barça?

A la directiva del Barça se li han anat multiplicant els problemes i sovint les portades dels diaris s’omplen de notícies negatives. Uns dies són temes judicials pel fitxatge de Neymar o per la iniciativa de responsa-bilitat civil contra la Junta de Joan Laporta; altres per posar en qüestió la planificació esportiva, valorar negativament el joc de l’equip o qüestionar les alineacions de l’entrenador; darrerament la sanció de la FIFA, ratificada pel TAS, de no poder fitxar fins a l’estiu del 2016 ha estat la notícia estrella. Tot això sense oblidar les opinions que qüestionen la legitimitat democràtica del president.

Aquesta situació greu i complexa, amb el detonant de les vicissituds i derivades del partit amb la Reial Societat, ha portat Josep Maria Bartomeu a anunciar eleccions a final de temporada. Per a mi, els dos grans problemes que té sobre la taula el club, que tenen difícil solució i que exigeixen encert i unitat són: El canvi de cicle de l’equip de futbol i la sanció de la FIFA de poder fitxar. Anem a veure.

La història ens diu que els equips funcionen per cicles i que la transició d’un grup de futbolistes guanyadors a un altre equip guanyador no es fa d’un any per l’altre, sinó tot el contrari. En fred, i des de la teoria, sembla fàcil el que cal fer: renovar progressivament, però sense pauses, els futbolistes importants per intentar que la transició d’un cicle a l’altre sigui suau i amb resultats esportius. La realitat és que cap directiu s’atreveix a tocar a jugadors claus per no patir la sublevació de l’entorn i dels aficionats.

I el Barça no ha estat una excepció tot i que existien condicions i jugadors per a poder fer-ho bé. Des de que Guardiola, al juny del 2012, deixa el club llançant un missatge clar de la necessitat de renovació, l’equip ha estat donant símptomes de fi de cicle amb l’envelliment d’alguns jugadors, amb la pèrdua d’il·lusió i competitivitat, així com amb l’aparició de problemes de convivència en el vestidor.

No només no es fa res i, per tant, es deteriora més la situació, sinó que el que es fa incideix negativament. Amb les baixes de Thiago i Cesc hem passat de disposar d’un mig camp fortament competitiu a un altre amb qualitat però tou. Quan s’ha fet evident que calia renovar la plantilla, el tàndem Zubi/Luis Enrique, s’ha gastat 157 milions (78 ingressats per vendes) per dissenyar una plantilla més desequilibrada i amb menys potencial que la de la temporada passada.

La sanció de la FIFA tindrà conseqüències econòmiques i esportives. Per una part pot influir en la renovació i recerca de patrocinadors, tot debilitant el potencial econòmic del club i, per l’altra, la impossibilitat de reforços dificultarà la renovació de l’equip i la seva competitivitat. Com veiem, els dos grans problemes del Barça s’interrelacionen.

L’èxit o el fracàs d’un equip de futbol es valora per la seva qualitat futbolística i els seus resultats esportius. Les juntes directives de Rosell i Bartomeu no han encertat en la gestió del canvi de cicle i les expectatives esportives d’iniciar una nova etapa guanyadora no són gens esperançadores. Junt amb el restabliment de la legitimat democràtica, aquest és el gran tema a abordar i la raó per celebrar eleccions a final de temporada.

Ara per ara, sabem que Agustí Benedito es presentarà a les eleccions i tothom apunta, o dóna per fet, que Joan Laporta es presentarà. Caldrà veure, segons avancen els dies i es desenvolupen els esdeveniments, que més d’una campanada sonarà, si hi haurà més candidats.

Benedito ha tingut una actitud transparent opinant, quan ho ha cregut necessari, sobre la situació del club sense interferir en el treball de la Junta Directiva i ha demanat eleccions des del mateix moment de la dimissió del President Rosell. El que no sabem és amb quin Laporta ens trobarem, en el cas que decideixi presentar-se, si el del principi, capaç d’aglutinar i d’unir barcelonistes, o el del final, bunkeritzat amb els seus fidels després d’un degoteig constant de dimissions dels seus directius.

Es fa indispensable que el soci es pronunciï i les eleccions són el millor marc de debat i de decisió que el barcelonisme té. Cal redreçar el rumb amb un nou projecte basat en tres grans eixos. Primer, l’esportiu, amb la configuració d’un equip amb filosofia Barça que generi un nou cicle guanyador i que augmenti els ingressos econòmics. Segon, el social, per aconseguir la unitat del barcelonisme i acabar amb la judicialització del club i la tradició caïnita. I tercer, refer les relacions exteriors per superar l’aïllament del club i recuperar la iniciativa davant els organismes internacionals.

Article publicat a Gramenet 2.0  el 11 de gener de 2015