Sobiranisme versus Neoliberalisme

Les dades aportades recentment per la Comissió Europea situen a l’estat espanyol a la cua de la desigualtat a Europa. L’any 2016, un 27,9% de la població espanyola, uns 12,8 milions de persones, estaven en risc de pobresa o d’exclusió social, quatre punts més que el 2008. De tota l’UE només Bulgària, Romania, Grècia, Lituània, Croàcia i Letònia estaven pitjor. Són dades força preocupants, doncs hi ha famílies amb ingressos insuficients i amb dificultats per pagar les factures dels consums, el lloguer del pis o l’alimentació.

L’Enquesta de població activa (EPA) del 2017 ens diu que l’atur continua baixant, malgrat ser la segona tassa més alta de l’UE, però augmenta la temporalitat i la precarietat. 1,2 milions de llars tenen tots els seus membres a l’atur i el 42,8 % dels aturats són de llarga durada. La tassa de temporalitat es situa en el 26,7%, la més alta dels sis anys de govern Rajoy. Contractes curts, fins i tot d’hores, mal pagats i amb pràctiques fraudulentes com declarar una part de la jornada i la resta en diner negre. Això perjudica al treballador que cotitza menys però, sobretot, a la col•lectivitat ja que els pressupostos públics deixen d’ingressar IRPF i cotitzacions a la Seguretat Social.

Aquest 2018 és el cinquè any consecutiu que les pensions pugen un 0,25%, amb una pèrdua constant de capacitat adquisitiva de la gent gran, situació que s’agreuja quan el 60% dels pensionistes cobren una quantitat per sota dels 1000 euros mensuals. Però la incertesa creix quan comprovem que el “fons de reserva de les pensions” disposava de 66.815 milions quan va arribar Rajoy al govern i ara està en no res. Mentre passa això l’estat espanyol destina el 12% del PIB a finançar les pensions quan a França és el 15% i a Itàlia el 17.

Aquests tres blocs de dades mostren l’augment de la pobresa i de la desigualtat, a la vegada que expressen el baix nivell d’inversió del govern central, que és l’administració competent en la política macroeconòmica. Per què tenim aquests números tan negatius? Perquè a l’estat espanyol s’aplica una política neoliberal des de fa temps. Anem veient.

Les polítiques neoliberals de desregularització dels mercats financers van crear la crisi econòmica que encara patim i ha estat, la crisi, l’excusa per abordar un canvi de model basat en el desballestament de l’estat del benestar. Les mateixes polítiques que van originar la crisi són les utilitzades per a sortir-ne. La reforma laboral o la contrareforma de les pensions són instruments utilitzats pel govern del PP per canviar la redistribució de la riquesa a favor dels rics i per influir, de forma important, en les desigualtats.

Si això passa a tot l’estat, a Catalunya passa per partida doble. A casa nostra patim, com tot fill de veí, les polítiques neoliberals que preconitzen el PP i Cs i els social liberals del PSOE –no oblidem la gestió de ZP davant la crisi i la reforma de l’article 135 de la Constitució-; però també patim, al llarg dels anys, des del govern d’Aznar, les polítiques de recentralització i d’ofegament econòmic.

Com a resposta a aquesta situació, el catalanisme va impulsar la reforma de l’Estatut per blindar el marc competencial amenaçat i garantir un millor finançament. Tot es va fer com marca la llei, tant al Parlament, com al Congrés dels Diputats. Fet el referèndum, l’ofensiva del PP contra l’Estatut i la sentència del TC, van demostrar la impossibilitat de millorar l’autogovern i d’incidir dins l’estat. És a partir d’aquest moment que la centralitat del catalanisme gira cap al sobiranisme. Un sobiranisme que va defensar el dret a decidir per, des d’una diferent relació amb Espanya, poder millorar la qualitat de vida de la societat catalana.

Tot això va obligar a CDC a abandonar la seva política de col·laboració amb el neoliberalisme del PP i a demanar el Pacte Fiscal i la solució a 43 mesures necessàries per a Catalunya. La resposta negativa i el tancament al diàleg del PP junt a la continuació de les mateixes polítiques econòmiques, basades en la disminució de les partides dels Pressupostos de l’estat destinades a Catalunya i en un sistema de finançament injust, profunditza el deteriorament de l’estat del benestar a Catalunya.

El sobiranisme, doncs, no ha nascut ni s’ha desenvolupat des d’una òptica identitària, sinó com a resposta a la laminació competencial i al maltractament econòmic constant que l’estat espanyol està fent a Catalunya, tot disminuint any rere any la qualitat dels serveis públics. Com a exemple podem parlar del transport públic que es cofinança entre l’estat, la Generalitat, l’AMB i l’Ajuntament de Barcelona. Mentre que les institucions catalanes amplien considerablement la seva aportació anual en els darrers 10 anys, l’estat fa tot el contrari i la disminueix (1).

Aquesta retallada d’aportacions econòmiques es dóna gairebé en totes les partides pressupostàries del govern central destinades a Catalunya, des de la Llei de Dependència fins als consorcis culturals. Tenen el control dels impostos, les competències macroeconòmiques i les lleis orgàniques que condicionen les polítiques autonòmiques.

Per això, cal canviar les relacions amb Espanya. En aquest sentit, sobiranisme i República Catalana van units a justícia social i s’enfronten al neoliberalisme de Montoro o Ribera, que ha generat la pobresa i la desigualtat de la qual parlàvem al començament.

Publicat a forumgrama.cat el 31 de gener, 2018.


1.- L’any 2008, l’estat posava 173 milions i el 2018 posarà 134 (sense confirmar). La Generalitat posava 256 milions l’any 2008 i el 2018 posarà 385. Ajuntament de Barcelona posava 89 milions l’any 2008 i el 2018 posarà 158. L’AMB posava 72 milions l’any 2008 i el 2018 posarà 130.