Una aproximació al 27-S

Ara, que ha passat un temps prudencial, és un bon moment per reflexionar a l’entorn de les darreres eleccions del 27 S. El que resulta impredictible és apuntar la composició del nou govern de la Generalitat i les primeres passes en la ruta cap a l’exercici de la plena sobirania, però analitzar els resultats, els plantejaments, les contradiccions i la demagògia, això sí que podem fer-ho des d’una relativa serenor.

La primera constatació és que han estat unes eleccions plebiscitàries, malgrat que la majoria de forces polítiques ho han negat fins la recta final, i només Unió i CSQP han mantingut la caracterització d’eleccions normals i així han anat els resultats. Eleccions plebiscitàries no és el mateix que un referèndum, però ha estat l’única forma perquè el poble català es pronunciï donada la posició intransigent del govern central respecte a l’exercici del dret a decidir.

El 27S és una radiografia bastant fidedigna del que pensem els catalans avui dia, donada l’alta participació -la segona més alta en tot tipus d’eleccions des de 1977- i la claredat dels plantejaments dels partits sobre el tema nacional. 1.957.348 de persones (47,74%) estan d’acord en obrir un procés cap a la independència, 1.505.563 (39,17%) es situen en contra i 469.364 (11,45%) volen un referèndum per decidir.

El Si a la independència, que ha assolit uns 100.000 vots més que al Procés Participatiu del 9N, és l’opció majoritària, però no arriba al 50% i, malgrat la majoria absoluta en escons, aquesta és una dada que cal tenir en compte en les negociacions que s’estan portant per constituir govern i fer avançar el procés. Si no som presoners de la dinàmica del si i del no, veurem que 2.426.712 persones (59,19%) estan per la celebració d’un referèndum i aquesta proposta pot ser el desllorigador que impulsi el procés.

En aquesta campanya hem patit la utilització de marcs conceptuals que desvirtuen la realitat i que, propagats constantment des dels mitjans de comunicació, generen estats d’opinió. Veiem un exemple. S’ha acusat Artur Mas de fracturar el país per defensar un procés cap a la independència. Jo no ho veig així. Tot va començar quan el PP va atacar l’Estatut, aprovat pel Parlament, pel Congrés dels Diputats i pel poble de Catalunya en un referèndum el 2006. Ho va portar al TC i va cultivar l’anticatalanisme que tants bons rèdits electorals li ha donat a Espanya.

En aquells moments l’independentisme era en clara minoria dintre de la societat catalana. La sentència el 2010, d’un TC instrumentalitzat políticament, va deixar clar que l’encaix de Catalunya dintre de l’estat espanyol, respectant les nostres característiques nacionals, era inviable. Des d’aleshores el PP s’enroca i el PSOE li dóna suport per por a aparèixer com a poc espanyol i perdre pistonada electoral. No negocien la proposta de Pacte Fiscal i rebutgen una consulta aplicant l’article 150 de la Constitució.

Com veiem, el marc conceptual que ens han venut i que molts catalans han comprat, sobretot a barris metropolitans, no és tant cert. Més aviat ha estat tot el contrari. Ha estat l’ofensiva centralista basada en l’asfixia econòmica -el 2013 Catalunya és la segona comunitat en capacitat fiscal i la desena en recursos rebuts, per sota de la mitjana espanyola- la recentralizació de les competències i la judicialització de la política.

Hi ha més marcs conceptuals que desvirtuen la realitat i que serveixen al nacionalisme espanyol per buscar la fractura a Catalunya, un d’ells és la relació de TV3 amb la vida política catalana. Caldria fer una reflexió sobre el paper dels mitjans de comunicació, però aquest tema serà motiu d’un altre article.

Per finalitzar, vull remarcar que, per a mi, el més important ha estat que la gran majoria de l’electorat català ha resistit l’ofensiva apocalíptica[1] de les forces polítiques, econòmiques i mediàtiques del NO, que han fet la mateixa estratègia que a Quebec i a Escòcia: l’estratègia de la por. Però a Catalunya s’ha resistit molt bé i existeix una base social i política consistent per abordar el nostre futur nacional en els propers temps. Caldrà que des de les institucions s’estigui a l’alçada i, la ciutadania des del carrer, pacíficament, ens manifestem, quan ho considerem necessari, pels drets nacionals de Catalunya.

Publicat a Gramenet 2.0 el 14 d’0ctubre de 2015


[1] Amenaces com quedar fora d’Europa o no cobrar les pensions; la marxa de la patronal bancària o el “corralito” del banco d’Espanya; la visita de Felip VI a Obama, de Rajoy a la Merkel i Margallo de ruta mundial intentant declaracions de suport, quasi totes ambigües.