Acte de memòria històrica “El PSUC i els moviments socials i sindicals”

Foto: Edgard Sánchez

Museu Torre Balldovina. 28 d’abril de 2022

Bon vespre a tothom,

Moltes gràcies per la vostra assistència a aquest acte de recuperació de memòria històrica i democràtica. Tal i com ha dit la Clari, la conductora de l’acte, a mi em correspon fer una contextualització d’aquests temps que donin cobertura a les intervencions de la resta de ponents.

No dedicarem molta estona en caracteritzar la dictadura franquista, perquè vosaltres ja sabeu el que va significar pels demòcrates i, especialment per la gent d’esquerres, la dictadura del general Franco. Però si farem esment a alguns elements essencials per a situar-nos.

El règim franquista s’instaura en el poder després d’una guerra sagnant provocada pel cop d’estat de juliol de 1936. El colpistes volien acabar amb els canvis democràtics i socials que s’havien iniciat amb la República i construir un estat autoritari i corporatiu. Les principals conseqüències van ser: persecució, repressió i control social de les persones no addictes al nou règim, així com la prohibició dels drets d’associació, reunió, expressió, vaga i manifestació.

A partir de 1959, amb el Pla d’Estabilització, comença la política de liberalització econòmica que va impulsar un canvi estructural basat en un creixement econòmic ràpid, continu i sostingut de 1962 fins a 1974, i en uns moviments migratoris del camp a les ciutats industrials. Un model que combinava la liberalització econòmica amb la duresa repressiva.

Estem parlant d’unes migracions internes a l’estat espanyol de gran magnitud, d’uns 6 milions de persones. Santa Coloma serà una de les poblacions catalanes que acollirà més immigrants que buscaven feina. Dels 15.401 habitants de 1950 es passa a 143.232, el 1977. Xifres que impacten i que van configurar una ciutat formada bàsicament per la immigració massiva.

S’estava creant una ciutat d’al·luvió, amb els carrers sense asfaltar i sense clavegueram, amb especulació urbanística i cases d’autoconstrucció i evidentment, sense infraestructures ni serveis ni zones verdes. L’especulació descontrolada i la manca de planificació urbanística, propiciades pel poder municipal, van convertir la ciutat en un suburbi.

En aquesta situació, a meitat dels anys 60 es van desenvolupar dues dinàmiques que incidirien positivament en la realitat social i reivindicativa de la població: la creació de CCOO i l’obertura de noves parròquies amb l’arribada de capellans obrers.

El 1964 s’estaven organitzant les CCOO, un moviment sociopolític que combinava la utilització dels mecanismes legals amb els mitjans il·legals. El primer nucli comarcal es va muntar entre finals de 1965 i principis de 1966. Entre els fundadors n’hi havia tres colomencs, els tres militants del PSUC: Rafael Parra, Ángel Pérez i Miguel Morón. Els diumenges al matí es feien assemblees als descampats al voltant de l’Esperit Sant, als garrofers del Fondo que estaven a prop de l’antic camp de la Gramenet o al Motocròs. El 1967 van començar a funcionar les CCOO de la Construcció de Santa Coloma.

L’any 1965 neixen quatre noves parròquies per tal de poder atendre espiritualment una població que augmentava vertiginosament. Al front hi havia un grup de capellans que compartien idees progressistes sobre l’aplicació de l’evangeli. Aquests joves capellans, compromesos amb les persones, van impulsar la creació de centres socials, comunitats cristianes de base i la revista GRAMA, tot revitalitzant la Joventut Obrera Cristiana (JOC). Dintre dels locals parroquials es movien organitzacions il·legals com els partits polítics d’esquerres.

Aquestes dues dinàmiques: CCOO i les noves parròquies, impulsaran les primeres mobilitzacions organitzades: El boicot al bus 3 el 1968, convocat per CCOO, i la lluita de l’Ambulatori el 1971, convocada pel Comitè Unitari. A les dues protestes hi van haver detinguts, repressió, condemnats i victòries: Dues noves línies d’autobusos des del metro al barri del Fondo i Singuerlin; i l’ambulatori del carrer Major.

La gran ensenyança d’aquestes dues lluites va ser que des de la unitat i les mobilitzacions es podien aconseguir les reivindicacions. De totes dues, la de l’ambulatori va ser la més important, ja que va contribuir a la constitució de les Comissions de Barri i a la formació d’una consciència col•lectiva i una cultura de la reivindicació, tot influint notablement en el desenvolupament de la conflictivitat social dels anys 70.

Entre 1971 i 1975 es desenvolupen lluites continuades a la ciutat: per la instal·lació de semàfors i de punts de llums als carrers, per l’eixamplament de la carretera de los cuarteles, contra l’augment del cost de la vida, pel mercat de Singuerlin, contra les estafes dels pisos, etc. Les Oliveres és un barri en plena conflictivitat en aquests anys, per aconseguir la urbanització, els serveis i la renda limitada dels pisos.

En aquest barri trobem un exemple de com funcionava la persecució i la repressió contra les persones no addictes al règim. Eren temps de mobilitzacions permanents a les Oliveres i, en una d’elles, la del 28 de novembre de 1972, el capellà Lluís Hernández va ser apallissat per tres individus amb la connivència del cap de la Guardia Urbana i d’un guàrdia civil. Lluís va ser una persona fonamental en la cohesió del barri, tant per la seva participació a les entitats com per l’aportació a tota la dinàmica veïnal.

L’amplitud que anaven adquirint les mobilitzacions a tot arreu, també a Santa Coloma, aprofundeixen la crisi del franquisme. El moment històric exigia incorporar noves formes organitzatives, diferents i més obertes que les CCBB, per tal d’arribar directament al conjunt del veïnat i ampliar i canalitzar els moviments de protesta que s’obrien pas. En aquest sentit, vuit AAVV veuran la llum durant el 1975. És també l’any 1975 quan entren en escena les APAs i quan es legalitza la primera associació de dones: L’Associació de Dones de Singuerlin.

Santa Coloma viu àmplies mobilitzacions i s’obren perspectives de canvi al país després de la mort de Franco. Mobilitzacions per Can Zam, el Moto-cros, el passeig de la Salzareda, entre moltes altres. Un fet que marcarà l’activisme ciutadà serà la nova revisió del Pla comarcal, presentada el febrer de 1976, que donarà llum al conegut com a Pla general metropolità (PGM). La lluita per salvar els solars buits i les reunions i assembles per debatre les esmenes i una nova proposta urbanística donaran llum al Pla Popular. Una experiència participativa de baix a dalt que es va presentar a finals de 1978.

El PSUC de Santa Coloma va participar activament en la lluita antifranquista i en els moviments reivindicatius, tot patint una forta repressió. A finals dels anys 50 funcionava una organització estructurada en cèl·lules i Comitè local, però una “caiguda” de 92 militants del Barcelonès el 1961, va desarticular el partit a Santa Coloma i a altres llocs. Els responsables claus en l’estructura del partit van ser condemnats entre 6 i 10 anys de presó. Però el PSUC es va reconstruir nodrint-se de treballadors que arribaven de la resta de l’estat i de la decidida aposta per la construcció de CCOO. L’any 1967 el PSUC estava una altra vegada totalment articulat.

El PSUC era un partit masculinitzat a tot arreu, a Santa Coloma també. Teresa Buïgas era una de les 75 dones que militaven a la conurbació de Barcelona el 1969 i que representaven el 8% de la militància. En aquestes condicions organitzatives i amb la realitat cultural i social que es vivia aleshores, té un gran valor que assumís la secretaria política de Santa Coloma dos anys i mig, entre 1968 i 1971. Teresa va deixar aquesta responsabilitat per acompanyar a l’exili al seu company.

El partit anava creixent de forma sostinguda al ritme que augmentaven les lluites ciutadanes i la contestació al règim, com a conseqüència de la participació dels militants en les mobilitzacions socials i sindicals que s’organitzaven. El febrer de 1977, abans de la legalització, té 273 afiliats, a finals d’any arriba a la cota més alta amb 839.

Un exemple de la fortalesa del PSUC i de la seva implicació i relació amb les entitats, organitzacions i moviments populars va ser l’organització de la Festa de la Torre Balldovina el juny de 1978. La militància, amb l’ajuda de simpatitzants i veïns de la zona, es va abocar durant una setmana a netejar l’interior de la torre i els solars del voltant. Unes 10.000 persones, segons la premsa, van passar per la festa, que va tenir un fort impacte a la ciutat i va col·locar al PSUC a la rampa de sortida de les eleccions municipals.

Eleccions municipals que, com sabeu, va guanyar la candidatura del PSUC encapçalada pel company Lluís Hernández, l’abril de 1979.

Moltes gràcies per la vostra atenció.

print