L’11 de setembre ha estat sempre una Diada de lluita. No es celebra res, es redobla el comprimís per recuperar la sobirania i els drets nacionals perduts al 1.714 per la força de les armes. Cada 11 de setembre s’aborda la realitat del país per a fer-li front. Aquest any estem patint les conseqüències dels ajustos i retallades, l’ofegament econòmic i l’ofensiva re-centralitzadora del govern de Mariano Rajoy.
A principis del segle XVIII l’organització territorial estava estructurada en funció dels protocols matrimonials entre Isabel i Ferran (finals del segle XV). Mitjançant aquests acords es mantenia la independència i sobirania d’ambdues parts: El regne de Castella i els regnes de la corona catalano aragonesa. Per tant, es mantenen les institucions, les lleis, els furs, la moneda, el dret, l’exèrcit etc. Precisament, en compliment d’aquests acords, Catalunya no podia comerciar amb les colònies americanes. (Situació que es manté fins al decret de Carlos III al 1.778).
Sobirania i independència de les dues parts amb un rei comú. Aquest model, amb les seves crisis (recordar l’ofensiva centralista del Conde Duque Olivares, la reacció de Pau Claris i la guerra dels Segadors) es respectat per la Casa dels Austries des de Felip I fins a Carlos II.
La guerra de Successió (1.701-1.714), que buscava un successor a la corona deixada vacant por Carles II, tenia en l’organització de l’estat el tema fonamental i els dos contendents plantejaven y defensaven models diferents. Felip de Borbó abanderava un model centralista a l’estil francès y Carles d’Àustria el model que existia aleshores des dels dits Reis Catòlics. Per això, de forma majoritària, els pobles de la corona catalano aragonesa es situaven en les files austriacistes.
Fins aquí tenim dos conclusions. La primera, que el matrimoni entre Isabel i Ferran no significa ni la creació ni la unitat d’Espanya, tot el contrari, manté la sobirania i la independència de les parts; la segona, que la guerra de Successió no és una guerra dinàstica típica de l’antic regim sinó una lluita pel model d’organització de l’estat, com ho demostra la promulgació del Decreto de Nueva Planta, la prohibició del català, la centralització de l’estat, els processos d’assimilació etc.
Des d’aquell 11 de setembre de 1.714, Catalunya està integrada a la monarquia espanyola pel dret de conquesta i mai per la seva lliure decisió. Des d’aleshores s’inicia un procés de recuperació lent, econòmic durant el segle XVIII, cultural durant el XIX i amb expressió política al XX, tot esdevenint també, una nació en el sentit modern de la paraula, amb territori, llengua, base i estructura econòmica, història i cultura pròpies.
En els darrers temps, la sentència del Tribunal Constitucional contra el nou estatut d’autonomia, les ofensives judicials contra la llengua catalana, la deslleialtat institucional, el procés de re-centralització i d’ofegament econòmic, impulsat pel govern Rajoy amb l’excusa de la crisi econòmica, estan situant les relacions entre Catalunya i Espanya en la ruptura i el model autonòmic en el fracàs.
No parlaré ara de l’Estatut ni de la llengua, parlaré una mica d’economia. Aprofitant la crisi gestada per la desregulació financera a nivell mundial, els catalans estem patint, com molts ciutadans europeus, els ajustos econòmics i les retallades impulsades per polítiques neoliberals que volen desmantellar l’estat del benestar i impulsar la privatització dels serveis públics. Es tracta de pagar el deute, de disminuir el dèficit, de salvar els bancs i no les persones.
Junt amb això, hi ha un altre problema: el dèficit fiscal. La diferència entre la quantitat d’impostos pagats i els diners que retornen a Catalunya és de 16.000 milions anuals, el 8,5% del seu PIB. Si ho calculem per habitants i situant la mitjana en 100, Catalunya contribueix tributàriament en 118,50 per habitant i rep 98,90 (1).
Aquesta situació, que es dóna any rere any, és insostenible i porta a l’empobriment de Catalunya i a l’empitjorament del benestar dels seus habitants. Es dóna la paradoxa que amb un 8,5% del PIB de dèficit fiscal, (d’aportació anual a la solidaritat interterritorial), Catalunya ha de demanar recursos econòmics al govern central per finançar els venciments del deute, que no arriben al 2% del PIB, amb dures condicions econòmiques (2).
Aquest any, com d’altres, l’11 de setembre ha de servir per avançar en la recuperació de la sobirania i els drets nacionals. Avui, això significa situar amb claredat el dret a decidir, exigir el canvi de model de finançament i defensar l’estat del benestar. Pacte fiscal en la línia de la resolució aprovada pel Parlament i Pacte Social per garantir la qualitat de vida de les persones, perquè no hi ha avenç nacional sense cohesió social i no hi ha cohesió social sense avenç nacional.
Publicat a Fòrum Grama, el 10 de setembre del 2012
1.-Càlcul realitzat pels tècnics del Departament d’Economia a partir de la liquidació feta pública pel Ministeri de Hisenda de l’any 2010
2.- Interessant l’article Rescates de Germà Bel del 14 d’agost a la Vanguardia.
Imprimir