El 5 de setembre del 1915 és una data emblemàtica per a Santa Coloma. Conflueixen diverses dinàmiques de canvis que s’obrien camí en aquell poble rural i que es manifesten en l’obertura al culte de l’Església Major, la inauguració del pont sobre el Besòs i el trasllat de la Festa Major d’Estiu al primer cap de setmana de setembre. Dinàmiques de canvi que ens permeten entendre algunes de les claus de la nostra ciutat d’avui dia.
Santa Coloma era un petit poble de 1.510 habitants al 1.900, amb grans dèficits de comunicació. No tenia cap pont sobre el Besòs que la comuniqués amb Barcelona, només unes passeres de fusta per passar a peu i calia anar a Sant Adrià per agafar el tramvia. És amb l’alcalde Llorenç Serra (1906- 14 i 1916-18), militant de la Lliga Regionalista i ben relacionat amb Prat de la Riba i la Mancomunitat de Catalunya, quan es dóna una empenta important a les infraestructures.
De la seva mà, a més del pont arriba el telèfon, l’enllumenat elèctric als carrers i a les cases i un projecte urbanístic de l’eixample del poble (1914) que no es va executar. Però ja des de finals del segle XIX a Santa Coloma s’estan donant dos fenòmens nous: la indústria i els estiuejants.
El primer respon a una realitat de l’economia catalana i, malgrat no va tenir el pes d’altres indrets, s’ instal·len al poble les fàbriques de Can Baró, Can Sala, Miquel Costa…. El segon respon a una realitat colomenca, el bon clima i la tranquil·litat del poble van atreure famílies benestants de Barcelona a estiuejar a Santa Coloma. Per tal d’acomiadar-les, es va instaurar la Festa Major d’Estiu.
La construcció de la nova església no només respon a la necessitat d’un nou temple que substituís la vella i esgavellada església barroca del segle XVIII, situada al lloc on avui s’ ubica la parròquia de Sant Josep Oriol, sinó que també és la representació arquitectònica que simbolitza els profunds canvis que estava vivint Santa Coloma.
l’Església Major i la rectoria és, sense dubte, un dels monuments més significatius del patrimoni cultural, artístic i arquitectònic de la ciutat i, malgrat sembli impossible avui dia, el seu disseny va estar fet per una persona que no tenia el títol d’arquitecte, Francesc d’Assis Berenguer i Mestre. Berenguer va fer estudis d’arquitectura i els va deixar per ingressar al taller d’Antoni Gaudi, on va treballar tota la seva vida, tot combinant els encàrrecs amb altres tallers, principalment el de Miquel Pascual i Tintoré, que seria l’arquitecte que li signaria el projecte.
Berenguer té un bon currículum d’obres fetes, com la casa del Parc Güell o el Santuari de Sant Josep de la Muntanya i “no és de cap manera un home mediocre”, “es tracta d’un bon professional sense trets de genialitats” i amb una “extraordinària dignitat professional i amor per l’obra ben feta”[1]. Quan elabora el projecte de la nova l’església colomenca ja ha passat el període de plenitud del modernisme, que els experts situen entre 1893 i 1910, per començar el seu llarg declivi.
Que el 26 de maig de 1912, sent rector de la parròquia de Santa Coloma Alexandre Segú i alcalde del poble Llorenç Serra, es posés la primera pedra en aquell turonet lluny del nucli del poble i envoltat de vinyes, va ser possible gràcies al llegat que va deixar Mossèn Jaume Gordi, fill del poble i prior de la Casa de la Convalescència. Aquesta donació va ser decisiva perquè Santa Coloma tingués un nou conjunt parroquial fruit del modernisme tardà, amb estructura neogòtica, austeritat en les formes i un esvelt pinacle que corona el campanar des d’on ha pogut observar els esdeveniments d’aquests cent anys.
El primer que va veure el pinacle va ser la creació de la Empresa Nacional de Tierras (ENT) el 1916, per l’Anselm de Riu, un indià ric que va comprar terres als grans propietaris del poble per parcel·lar-les i vendre-les a terminis per tal que els compradors es fessin la “caseta i l’hortet”. Aquesta pràctica econòmica es dimensiona amb el repartiment de les “estampilles verdes”, uns cupons que es distribuïen entre els clients de diverses botigues de Barcelona i que servien com entrada per a una parcel·la a Santa Coloma.
L’activitat de l’ENT és crucial per al futur del poble que veu com disminueixen les terres cultivades i els camperols s’incorporen a la industria, bé sigui a les fàbriques locals o a les de Barcelona; augmenta la població, tant per això com per l’arribada de forasters i la construcció de les Cases Barates ( 1.869 habitants al 1.910 i 12.930 al 1930); es configuren els nous barris al voltant del nucli antic i, davant la pèrdua de l’encant natural del poble, paulatinament van marxant els estiuejants.
Aquesta pràctica especulativa es reprodueix de forma exponencial a partir dels anys 50 amb resultats nefastos com molt bé coneixem. El pinacle de l’Església Major ha vist com els grans propietaris rurals i els sectors dirigents i influents de Santa Coloma van optar per vendre les terres i oblidar-se de la planificació urbanística abans d’apostar per la industrialització. L’activitat econòmica de l’ENT, que es beneficia de la no aplicaciío del pla urbanístic del 1914, anuncia el desastre posterior que compta amb tota la connivència dels ajuntaments franquistes.
Però el pinacle també ha vist com la ciutadania es va rebel·lar contra tanta injustícia i, com des de 1979, es va treballar per transformar el suburbi en ciutat. Una ciutat que, tot i així, no és la que podria haver estat si no hagués arribat a Santa Coloma Anselm de Riu.
Publicat a:
- “Diari de Santa Coloma” 2/3 de setembre 2015
- Gramenet 2.0 el 9 de setembre 2015
[1] “L’Església de Santa Coloma. Un llegat del modernisme tardà”. Josep Lluís Ros, Núria Valls i Josep M” Galvany, 1990.
Imprimir