Recentment he assistit a la commemoració del 30 aniversari d’Iniciativa per Catalunya Verds (ICV). L’esdeveniment va aconseguir els objectius polítics que la direcció s’havia marcat, que no són altres que fer valdre la trajectòria, els posicionaments i els dirigents davant el procés de confluència que les esquerres alternatives estan abordant i, en el qual, ICV participa. Lògic, esperable i legítim. Ara bé, seria també necessari analitzar aquests 30 anys amb voluntat crítica per tal de saber quin patrimoni polític i ideològic cal traspassar a la nova formació política i quin cal deixar de banda. I per això mai es troba el moment.
Tot coincidint amb les grans línies argumentals que es van desenvolupar i, partint de la base que la realitat és complexa i que no estic condicionat pels ritmes de la confluència, volia fer algunes reflexions des d’altres mirades, que crec que poden contribuir a entendre la història d’ICV.
Iniciativa va ser presentada públicament el 23 de febrer de 1987, però es va gestar el 30 de desembre de 1986 a una reunió realitzada a l’històric local del PSUC del carrer Ciutat. En aquesta trobada van participar pel PSUC, Rafael Ribó, Paco Rodríguez i Joan Saura i, pel PCC, Joan Ramos, Marià Pere i Chema Corral. Entre els acords assolits, cal destacar-ne dos: D’una banda, la creació d’una plataforma de caràcter polític i social, per afrontar les conteses electorals. D’altra banda, treballar per superar la divisió orgànica dels comunistes.
L’aparició d’Iniciativa, que es va estrenar electoralment a les eleccions municipals de 1987 amb uns bons resultats, va ser un revulsiu per molta gent d’esquerres que patia per la forta caiguda electoral i per la pèrdua d’influència social del PSUC i del PCC, així com per la crisi de l’anomenat “socialisme real”. Es va iniciar un procés que -partint d’un partit, el PSUC- que va ser clau en la lluita per la democràcia i l’autogovern, però que ja era un projecte històricament esgotat- va arribar a una formació política ecosocialista.
Aquest procés ha estat difícil i complicat, amb seriosos perills de desaparició d’Iniciativa en algun moment. Podem fer diferents periodificacions, però, ara, per utilitat, voldria establir dues grans etapes. Una que comprendria des de 1987 a 1996, caracteritzada per la recerca de la identitat en el marc de la crisi de les esquerres en l’àmbit europeu i, l’altra, de 1996 a l’actualitat, caracteritzada per l’aparició i desenvolupament de les causes que portarien a la crisi i declivi actual.
En la primera etapa, Iniciativa busca la seva redefinició en un context de doble fracàs de les esquerres a escala europea. El de la socialdemocràcia, que perd el seu sentit al no sernecessària per mantenir els sectors populars allunyats de Moscou. I el dels comunistes que, davant el fracàs del model instaurat als països de l’est d’Europa, resten sense un referent alternatiu al capitalisme.
En aquest camí de recerca ideològica i programàtica, a partir del patrimoni del PSUC, de les aportacions de l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerre al perfil nacional i de l’activisme polític de la militància, es va anar consolidant, no sense tensions internes, una nova formació política sustentada per la cessió de sobirania dels partits. Una nova formació política, d’esquerres, ecologista, feminista i nacional, que es definiria com ecosocialista, el 1996.
La segona etapa comença amb la marxa d’Iniciativa d’un gruix de militants que no compartien, entre altres qüestions, la desaparició de l’escena política del PSUC i que constituiran EUiA, el 1997. Però, el que realment marca aquesta etapa són les repercussions que patirà Iniciativa com a conseqüència d’alguns dels seus posicionaments davant quatre grans temes que s’interrelacionen: el tripartit, la crisi econòmica, la relació amb els socialistes i el moviment sobiranista.
Malgrat és cert que el tripartit va significar un canvi respecte a 23 anys de pujolisme i va desenvolupar polítiques socials, mediambientals, participatives i de memòria històrica, entre d’altres, no és menys cert que la percepció en la ciutadania va ser negativa, com ho demostra els resultats electorals de les tres forces polítiques el 2010. En aquest marc, la ciutadania visualitzava poca influència política de la coalició ICV- EUiA, al ser el soci minoritari, i adjudicava als tres socis els aspectes negatius del govern. A la vegada, hi ha una tendència, primer del PSUC i després d’Iniciativa, a un cert acomodament i a ser, en massa ocasions, el soci menor i complement del PSC a les diverses institucions.
Els últims anys del tripartit coincideixen amb l’aparició i extensió de la crisi econòmica i l’inici de l’articulació del moviment sobiranista arrel de la sentència del TC sobre l’Estatut. La reacció d’Iniciativa davant la primera va ser de centrar tota l’atenció en l’emergència social i oblidar l’ecologia, quan l’actual situació medi ambiental del planeta ens mostra que les solucions impliquen tractar de forma indestriable les qüestions socials i ambientals. En el moviment sobiranista, Iniciativa ha defensat de forma nítida el dret a decidir i el referèndum com a principi, però ha estat ambigua i poc activa en el dia a dia.
Massa fronts oberts que es concatenaven entre ells i que van tenir repercussions negatives. Van aparèixer moviments, plataformes i assemblees, de caràcter social i nacional, al marge de les organitzacions tradicionals, que fragmentaven el moviment social i que, en alguns casos, eren crítics amb Iniciativa. En aquest marc vam veure néixer el moviment del 15 Mque portava frescor i radicalitat, i posteriorment noves formacions polítiques com Podem i Barcelona en Comú. En aquest context Iniciativa deixa de ser LA referència política dels moviments socials per convertir-se en UNA referència més.
Publicat a Gramenet 2.0, el 11 de març de 2017
Imprimir