Ara fa 50 anys, representants dels treballadors de diverses empreses i sectors de producció es van reunir i van crear un espai de coordinació i organització per impulsar un sindicalisme de classe, la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC). Aquest naixement va ser possible per un procés, iniciat al 1958 en el pou de la Gamocha (Astúries), de constitució de comissions obreres a molts centres de treball, amb la finalitat de negociar amb els empresaris les condicions laborals.
Això que sembla tan normal i necessari avui, no ho era aleshores. Al finalitzar la guerra civil, el 1939, la dictadura franquista instaura un sindicat únic i vertical, dirigit per membres de la Falange nomenats per decret, per tal d’enquadrar i controlar els treballadors.
El sistema econòmic és autàrquic fins que el nou ordre mundial, basat en la confrontació entre l’URSS i les potències occidentals, facilita dues noves realitats: la incorporació de l’estat franquista al concert internacional i la formulació de la política de reconciliació nacional per part del PCE i del PSUC.
La primera té dues fites claus: la signatura de l’acord comercial amb EEUU el 1953 i l’entrada d’Espanya a l’ONU el 1955. La segona implica la renúncia dels comunistes a la guerrilla i la lluita armada al final dels anys 40, per centrar els seus esforços en el desenvolupament de la lluita de masses.
El 1958 la situació ha canviat i l’econòmica gira el rumb amb l’augment de la inversió pròpia i, principalment, estrangera. El 1962, l’expansió econòmica és una realitat que produeix amplis processos migratoris del camp cap a les ciutats que es reindustrialitzen. Neix una “nova classe obrera”, que res té a veure amb la que existia als anys 30, totalment desarticulada per la repressió i l’autarquia.
Amb la protecció de la dictadura es viuen temps d’acumulació ràpida de capital, aconseguits degut a les pèssimes condicions laborals existents i a la manca de redistribució social de la riquesa en serveis públics i equipaments. La nova situació multiplica les vagues i les mobilitzacions obreres i fa necessària una negociació entre empresaris i treballadors, que el sindicat vertical és incapaç de vehicular. En aquest context i per donar solució negociadora a les reivindicacions laborals, es multipliquen les CC.OO. als centres de treball.
Comissions Obreres, a diferència d’UGT i CNT, va saber adaptar-se a aquesta nova classe obrera i combatre l’explotació i el franquisme. Podem establir dues etapes: la primera des de la Gamocha fins a 1967, caracteritzada per una certa tolerància sindical i la segona, des del 67 fins al final de la dictadura, presidida per la repressió. En ambdues etapes, CC.OO. actua des de la seva definició com a moviment sociopolític, tot practicant l’entrisme en les institucions existents.
El funcionament era obert, sense estructura organitzativa sindical, aprofitant i utilitzant els mecanismes legals del règim per a denunciar la seva ineficàcia i actuar amb major mobilitat, però sense renunciar als mitjans il·legals. El ministre Solís Ruíz pretén integrar les reivindicacions obreres en el sindicat vertical i convoca eleccions sindicals al 1966, que guanyen les candidatures de CC.OO.
L’estratègia del ministre fracassa perquè CC.OO. no s’integra en els esquemes governamentals. Tot el contrari, es va enfrontar al règim des de la seva característica sociopolítica que, sense renunciar a la negociació de les reivindicacions, les projecta, les articula i les engloba en el moment polític que es vivia. Davant això, el règim reacciona amb la repressió. El Tribunal Suprem, el 16 de febrer de 1967, en un judici a membres de CC.OO., va sentenciar: “Las CC.OO. son una organización filial del PCE, tendente a la violenta destrucción de la actual estructura del estado español.”
A la segona etapa, la repressió obliga a CC.OO. a adoptar una estructura clandestina, encara que continua practicant les seves dues característiques: entrisme i moviment sociopolític. Amb el seu sindicalisme de classe va jugar un paper clau en la lluita per les reivindicacions laborals, per la llibertat sindical i l’amnistia laboral, en l’organització de les vagues i mobilitzacions dels anys 70, tot contribuint a la consecució de la democràcia.
Si donem un salt des de principis del 80 a avui, veurem que estem en un altra situació. Hem passat d’una societat industrial a una post industrial, a la implantació de les TIC, a les deslocalitzacions i a la globalització, a la pressió del neoliberalisme dominant per desregular el mercat laboral i reduir els drets sindicals.
Són nous reptes que CC.OO. ha d’abordar i tot dóna a entendre que estan per la labor, o al menys això es dedueix de les reflexions i propostes fetes en la commemoració del 50 aniversari de la constitució de la CONC. Com diu el seu secretari general, Joan Carles Gallego, en un article a El Periódico, “un sindicat neix, s’arrela i creix si els treballadors consideren que és un instrument útil”. Històricament així ha estat. El futur està per escriure.
Publicat a Fòrum Grama el 29 de novembre de 2014.
Imprimir