Recentment, el ministre Wert ens ha sorprès amb l’anunci de no voler retornar a Catalunya els “Papers de Salamanca” que queden per restituir i que són un 25% del total de la documentació seleccionada. Aquesta notícia coincideix amb el 75è aniversari de la sortida del darrer tren cap a Madrid amb documents confiscats a institucions catalanes, partits polítics, sindicats, entitats i particulars.
Sí, aquest tren del 5 de juliol de 1939 és conseqüència de la pèrdua de la llibertat, la democràcia i les nostres institucions d’autogovern després d’una cruenta guerra, provocada pel cop d’estat militar del 18 de juliol, en què la mort, l’exili i la repressió van estar a l’ordre del dia. Recuperar la nostra memòria és una necessitat per conèixer i assumir col·lectivament la nostra història, per rehabilitar i fer justícia sense ànims de revenja, per poder ser lliures i construir el futur amb valors democràtics, de civisme i de defensa dels drets humans.
Un dels instruments del règim franquista per organitzar la repressió va ser la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos (DERD). La seva missió era requisar documents de tot tipus d’institucions i organitzacions, així com de particulars, per tal de disposar d’informació sobre activitats i persones republicanes i catalanistes, així com per identificar desafectes al règim i posar tot això en mans de la policia política i dels tribunals militars.
Aquesta tasca del DERD va tenir lloc a 150 poblacions catalanes i va donar com a resultat 160 tones de papers, que es van dipositar al Archivo Histórico Nacional de Salamanca, i a l’obertura de tres milions de fitxes. Aquest conjunt de documentació es denomina popularment “Papers de Salamanca”.
La recuperació d’aquests papers es posa per primera vegada damunt la taula, al principi de la transició política, mitjançant el senador Josep Benet i el diputat Antoni de Senillosa. El Parlament de Catalunya insta, el 1989[1], al govern espanyol el retorn dels documents. Aquesta proposta va ser rebutjada invocant la unitat de l’arxiu i tampoc no van reeixir altres intents institucionals, tots ells contestats amb dures campanyes de caire anticatalanista per l’alcalde de Salamanca.
Al meu parer, l’argument de la unitat de l’arxiu no té sentit per dues raons. Primera, perquè els documents d’un ajuntament, d’una organització social o d’un advocat, per exemple, estan dipositats a les seves dependències, no es traslladen a un altre lloc i si els papers de Salamanca van ser requisats el 1939, va ser per a organitzar la repressió. La segona, més tècnica i funcional, és que el 1982 es va iniciar la microfilmació dels arxius, el que permet que els originals estiguin on correspon, a Catalunya.
A partir del 2002, amb la posada en escena de la Comissió de la Dignitat, la reclamació deixa de ser exclusivament institucional per adquirir un perfil cívic, tot cercant el suport internacional i organitzant campanyes de sensibilització. El 2005, amb govern socialista a Madrid i amb el “Tripartit” a Catalunya, es va aprovar la llei de Restitució dels Documents que contempla la documentació de la Generalitat però també d’entitats i de particulars. Fruit d’aquest procés arriben el 2006 els primers 500 lligalls i es reprodueixen les campanyes de l’alcalde de Salamanca i de la Junta de Castella i Lleó que inclouen un recurs contra la llei, que el Tribunal Constitucional va desestimar l’any 2013[2].
La llei de Restitució no contempla literalment els ajuntaments, però el seu contingut és totalment aplicable. Els 43 ajuntaments catalans amb papers espoliats a Salamanca, entre ells el de Santa Coloma, han reclamat el retorn de la documentació, però fins ara la negativa ha estat la resposta i no es descarta accions judicials[3].
El retorn dels papers està essent lent i ple d’entrebancs. Aquest anunci del ministre Wert incompleix la llei de Restitució i els acords presos per la Comissió Mixta Generalitat–Ministeri de Cultura i se suma a les constants traves i endarreriments fets, des del govern central, per impedir retornar els documents als legítims propietaris. Però, més enllà d’això, amb la seva posició, Wert considera legítim l’espoli fet per la violència de les armes. Així estem, 75 anys després.
Publicat a Gramenet 2.0 el 15 de juliol de 2014
[1] Amb majoria absoluta del PSOE.
[2] L’agost del 2008 arriba la documentació espoliada a la Generalitat, pendent des del 2006 i, a partir del 2009, comencen a arribar els papers de particulars i d’entitats.
El juliol del 2011 retornen 365 lligalls de documentació de particulars, de partits i de sindicats. Entre ells, els papers del PSUC que estan dipositats a l’Arxiu Nacional de Catalunya i consisteixen en 7.818 unitats documentals, en 11.322 imatges procedents de 800 punts geogràfics i en informació d’uns 10.000 militants.
La darrera remesa és del 2012 amb 85 lligalls amb documentació d’entitats i particulars.
[3] L’Ajuntament de Santa Coloma ha aprovat dues mocions sobre aquest tema. Una l’1 d’octubre del 2007 i una altra el 30 de juny de 2014. Ambdues han tingut el suport de PSC, CiU i ICV-EUiA.
Imprimir