La història de Catalunya dels darrers dos terços del segle XX no s’entén sense les aportacions del PSUC. Nascut el juliol de 1936, de la fusió de quatre partits d’esquerres -Partit Comunista de Catalunya, Partit Català Proletari, Unió Socialista de Catalunya i Federació Catalana del PSOE-, es marca tres grans objectius: la lluita contra el cop d’estat feixista i la salvaguarda de la República, la construcció d’una societat socialista i la defensa dels drets nacionals de Catalunya.
Es bo advertir la sensibilitat que ha tingut el PSUC, des del primer dia, pel tema nacional. Va saber llegir que Catalunya és una nació, va apostar pel dret a l’autodeterminació i va ser l’únic partit del món d’una nació sense estat que va pertànyer a la Internacional Comunista. Va trencar aquella idea de que qui defensa els drets nacionals és burgés i de dretes, per defensar que els drets de la nació i els dels treballadors van units.
Perduda la guerra, el PSUC continua la lluita contra el franquisme i per la democràcia des de la clandestinitat i el maquis fins a principis dels anys 50 quan, el naixement d’un nou ordre mundial, basat en la confrontació entre l’URSS i les potències occidentals, facilita dues noves realitats: la incorporació de l’estat franquista al concert internacional i la formulació de la política de reconciliació nacional per part del PCE i del PSUC.
La primera té dues fites claus: la signatura de l’acord comercial amb EEUU el 1953 i l’entrada d’Espanya a l’ONU el 1955. La segona implica la renúncia dels comunistes a la guerrilla i la lluita armada per centrar els seus esforços en el desenvolupament de la lluita de masses. Es tractava d’impulsar organitzacions com CC.OO., de treballar en associacions legals com els col·legis professionals, de connectar amb les noves generacions cristianes, de participar en la creació d’entitats com les AA.VV. i de combinar la utilització dels instruments legals i il·legals per avançar en la lluita per la democràcia i per les reivindicacions socials i nacionals.
Aquest plantejament va propiciar la generalització de les mobilitzacions obreres i ciutadanes i que el PSUC fos l’única força republicana que va regenerar-se superant l’exili, tot convertint-se en una eina d’integració dels treballadors immigrats, en “pal de paller” de l’oposició democràtica catalana i en una força important en la negociació de la transició política. Posteriorment, les greus diferències internes davant tres factors polítics importants, el van portar al tsunami del V Congrés i a la crisi de 1981: l’anàlisi de la transició, el posicionament davant el “socialisme real” dels països de l’est i el model de partit.
L’enfonsament del vot i de la influència del partit, iniciat el 1982, es comença a redreçar el 1987 quan el PSUC, PCC i ENE constitueixen Iniciativa per Catalunya. Viviem una nova situació, Ronald Reegan donava un fort impuls a la carrera armamentista i a la implementació de polítiques neoliberals, mentre que l’aprofundiment de la crisi de model del “socialisme real” portaria a la política de reformes de Gorvachov i a la caiguda del mur de Berlin el 1989, amb greus conseqüències per a l’esquerra europea: la socialdemocràcia deixa de ser necessària per mantenir les classes populars allunyades de Moscou i els partits comunistes es queden sense referent alternatiu al capitalisme.
En aquest context, el PSUC, que havia lluitat amb força i dignitat pels seus objectius fundacionals, va entendre que s’havia convertit en un partit obsolet perquè el seu projecte estava històricament esgotat. Va saber llegir el moment i, amb el seu patrimoni polític i històric de referència, va donar llum a la creació d’una nova formació política (IC) i d’un nou espai polític, el ecosocialista. La societat necessitava una nova formació d’esquerres i nacional que tingués en l’ecologisme l’eix vertebrador de la seva proposta de model de societat.
Ara, 30 anys després, tornem a estar en un altre moment històric. ICV, hereva del PSUC, ha fet el seu camí. Han nascut moviments socials i organitzacions polítiques a redós de les lluites front les retallades, les polítiques neoliberals i la corrupció. El catalanisme polític, com a conseqüència de les polítiques de recentralització i de la sentencia del TC contra l’Estatut, deixa de voler reformar Espanya per girar cap el sobiranisme. I, davant tot això, l’esquerra transformadora catalana està molt fragmentada.
Ara, vuitanta anys després, fora bo aprendre de la història i, en el moment clau que viu la societat catalana, l’esquerra transformadora hauria de saber impulsar un procés de confluència que culmini en la creació d’un nou subjecte polític d’esquerres i ecologista, sobiranista i democràtic. Si es fan bé les coses es pot construir el PSUC del segle XXI.
Publicat simultàniament a Fòrum Grama i a Treball el 18 de juliol de 2016.
Imprimir