Biblioteca de Singuerlín. 2 de desembre de 2016
A Santa Coloma, com a la resta de poblacions catalanes, es va constituir el PSUC. Però, a casa nostra, tenim moltes dificultats per poder conèixer aquells primers anys ja que les actes municipals, de 1936 a 1939, van ser cremades per evitar la repressió.
Però, sabem coses gràcies a les investigacions fetes per diversos historiadors. Sabem que el nucli inicial del PSUC va ser la USC, que funcionava des de 1934, participant en el primer ajuntament mitjançant Josep Bové. Sabem que el juny de 1937, els regidors del PSUC eren Miquel Pons, Jacint Bofarull, Pere Cortadas i Joan Portabella.
Sabem que el primer secretari polític va ser Francesc Puig, elegit, junt amb la direcció local, en l’Assemblea de gener de 1937 i que el partit tenia uns 60 militants i un local al carrer Major.
Sabem que els membres del PSUC, com els de les altres forces republicanes, van patir exili i repressió quan les tropes franquistes van entrar a Gramenet del Besòs. Francesc Puig va ser empresonat a la Model però va sortir aviat i Joan Portabella va ser condemnat a 20 anys per un Jutjat Militar i va sortir en llibertat condicional el gener de 1942.
Perduda la guerra, el PSUC continua la lluita contra el franquisme i per la democràcia des de la clandestinitat. Es reorganitza i en moltes ocasions rep els cops de la repressió policial. A Santa Coloma també. Avui posarem quatre exemples.
El 1961 és detingut, junt amb 93 militants del PSUC de distintes poblacions, José Cámara de la Hoz. Nascut el 1929 a Torredongimeno, va venir al barri del Raval el 1954 i es va instal•lar com a llogater a la masia de Can Peaxuet, on treballava com a practicant. Tinc gravades les paraules de la seva mare el dia que el meu pare, desconeixedor dels fets, em va portar a posar-me una injecció, “mi hijo no ha hecho nada, es una buena persona, no ha hecho mal a nadie”, repetia. Cámara va ser condemnat a 10 anys de presó, va sortir als 34 mesos i va viure desterrat 15 mesos.
Alejo Castellano i Jose Sánchez van ser detinguts el 2 de setembre de 1968 quan anaven amb moto fent una acció de suport a la convocatòria de “Boicot al 3”, contra l’apujada del cost del bitllet de l’autobús. Els van torturar a comissaria i fins a tal punt va transcendir aquest fet, que va ser recollit en un escrit signat per 1.500 intel•lectuals, adreçat al Ministerio del Interior, per a demanar una investigació i la prohibició de la tortura. Van ser condemnats a un any de presó. Alejo ens va deixar molt jove, als 54 anys, molt probablement les seqüeles dels malts tractes policials van tenir molt a veure.
El 3 d’abril de 1973 moria, per trets de la Guardia Civil, Manuel Fernàndez Márquez, quan participava en una vaga per reivindicacions laborals. Treballava, junt amb els seus companys, construint la Tèrmica del Besòs i estaven demanant un augment de salari de 4.000 pessetes per mitigar la carestia de la vida. Manuel no era militant del PSUC, era veí del carrer Cultura de Santa Coloma. Qui sí era del PSUC, de l’agrupació de Santa Rosa, i de la direcció de CC.OO, era el seu company de treball, Manolo Pérez Ezquerra, que va ser detingut i condemnat a 4 anys de presó en un Consell de Guerra.
Ja mort Franco, l’11 de desembre de 1975, la Guardia Civil va detenir Emilio Contreras, Alejo Castellano, Alfonso Moya i Francisco Téllez. Estaven protagonitzant una Jornada de Lluita a la construcció per reivindicacions laborals. Van ser acusats d’integrar un piquet d’extensió de la vaga, de militar a CCOO i l’Alejo i el Téllez de pertànyer al PSUC. Van ser torturats i, en Téllez, fins a tal punt, que el Jutge de Guardia va ordenar el seu ingrés a l’Hospital Clínic donat el seu estat de salut. Tant greu era, que va romandre a l’hospital més d’un mes.
Immediatament es van produir escrits de solidaritat, posicionaments d’entitats, denúncies, demandes de càstig pels torturadors i mobilitzacions al carrer. El 20 de desembre, la policia va dissoldre a unes 1.000 persones, però un grup va aconseguir arribar a l’ajuntament per a lliurar un escrit junt als familiars. El 18 de gener, el Govern Civil va desplegar un potent dispositiu policial per impedir que 5000 persones rebessin al Téllez, tot provocant diverses manifestacions pels carrers de la ciutat al crit d’Amnistia i Llibertat.
Front a la repressió, una de les preocupacions més importants del Partit eren les mesures de seguretat per dificultar l’acció de la policia i evitar caigudes i on de forma més rígida s’aplicaven era en els aparells de propaganda. Alfons Guasch era el més clandestí de tots. Aquest home, que va ser membre de l’exèrcit popular i va ser ferit a la batalla de l’Ebre, no actuava en cap de les reivindicacions, passava desapercebut, no es barrejava en les discussions polítiques i no opinava; ell feia una tasca molt més clandestina, la seva casa a l’Avinguda Santa Coloma era el punt de suport i d’enllaç de la premsa, els materials i els guions per a als membres de la direcció del partit a la nostra ciutat.
Alfons va estar al peu del canó fins al final, ja que ens va deixar pocs mesos després de la legalització del Partit. El contacte de la direcció era Pere Nevers Soto, però ell aleshores no sabia com es deia, tal i com manava el manual de seguretat.
El PSUC de Santa Coloma, en els anys 70, no es pot entendre sense la figura de Pere Soto. Amb 23 anys va marxar a treballar a França, tot tornant a Catalunya el 1964 com a membre del Partit i amb l’experiència d’haver estat responsable polític de la Federació Nord de París del PCE. Membre del Comitè Central des de 1965, en Soto va ser un dirigent polític amb una gran capacitat organitzativa, facultat que desenvolupava, des de la Comissió d’Organització del Comitè Central, en el Barcelonès Nord i fonamentalment a la nostra ciutat.
A finals dels anys 60 i principis dels anys 70 el Partit ja havia consolidat la política de lluita de masses a l’interior, després d’uns quinze anys d’haver abandonat la via armada i el maquis. Es tractava de combinar els mètodes legals i els il•legals, de participar en associacions legals com els col•legis professionals, d’impulsar la creació de noves entitats com les AA.VV, d’aprofitar les convocatòries d’eleccions sindicals per impulsar les candidatures de CC.OO…
La Propaganda era l’instrument il•legal més utilitzat ja que permetia recordar a la gent que el Partit estava aquí lluitant, a la vegada que comunicava el seu posicionament sobre la situació política. A Santa Coloma l’activitat propagandística va ser força intensa entre 1970 i 1976 amb infinitat d’octavetes que tractaven tot tipus de temes, des dels locals als de política internacional. Així trobem des de la lluita de les Oliveres, la demanda d’escoles i d’assistència mèdica, fins el judici a Marcelino Camacho o la guerra del Vietnam.
A més a més dels fulls volants, en aquests anys, el Partit de Santa Coloma publicava regularment una revista de sis pàgines amb el nom de “Libertad”. M’agradaria fer referència a la que parlava del Pla Comarcal de forma monogràfica. No és un número estrictament propagandístic, es veu que es dominaven els temes urbanístics i conté propostes com l’elaboració d’un Pla democràtic i popular. Podem veure en aquest número de “Libertad”, la mà de Xavier Valls i de Maria Josep Olivé i l’anunci d’un PSUC amb vocació de govern per canviar les coses.
Es van guanyar espais de llibertat i la lluita per les reivindicacions populars va sortint de la clandestinitat per expressar-se i organitzar-se, més obertament. És en aquesta direcció que el moviment popular va passar a organitzar-se en AA.VV. L’any 1975 es legalitzen les primeres vuit i en quasi totes trobem militants del PSUC en les seves Juntes. Tres d’elles estaven presidides per psuqueros: Centre, Juan Romera; Singuerlín, Eloi Jurado; Fondo, Ildefonso Barrera.
Junts amb veïns i activistes cívics i polítics d’altres formacions, els militants del PSUC van participar activament en la “moguda del “Pla Popular”. En aquest procés, que va finalitzar al novembre del 1978, ens trobem amb militants que ja no ho eren, com Xavier Valls i Maria Josep Olivé, però que continuaven sent psuqueros i, amb persones que no eren del PSUC i que posteriorment ingressarien al Partit, com Perico Garcia o Andreu Banús.
Hem parlat fins ara, fonamentalment, de la repressió i del treball del Partit cap en fora. Cal fer ara una mirada cap en dintre. El febrer de 1977 es celebra el darrer Ple del Partit en la clandestinitat i podem afirmar que el PSUC tenia 264 militants i 3 locals. El desembre de 1977, amb el Partit ja legalitzat, es realitza la 1ª Conferència local amb la participació de 225 delegats i l’organització comptava amb 10 agrupacions, 839 afiliats i sis locals. La direcció, que va sortir d’aquesta 1ª Conferència, tenia dues grans tasques: treballar per construir la democràcia i articular i consolidar organitzativament el Partit, era la següent:
Secretaria Política, Pere Soto; Organització, Rafael Gómez i Ramón Garcia; Moviment Obrer, Rafael Parra, Jose Moreno i Alejo Castellano; Política Municipal, Lluis Hernández; Premsa i Propaganda, Chema Corral; Finances, Miguel Molina; Unitat, Carlos Grande; Moviment Popular, Antonio Titos; Dones: Leo Crespo; Formació Política, Amèlia Gavilan; Capes Mitjanes, Federico; Ensenyament, Jaime Fonseca; Sanitat, José Cámara de la Hoz; Servei d’actes públics, Juan Romera; Máximo Luna i Dolores Solis, com a responsables de les agrupacions de Llatí i Singuerlín.
L’any 1980 es va fer un estudi sociològic de la militància del PSUC a Santa Coloma. La radiografia ens diu que la mitjana d’edat era de 43,67 anys i que el 86,7% era nascut fora de Catalunya, dada que no ens pot sorprendre perquè era el reflex d’una ciutat formada per la massiva emigració dels anys 60 i 70. L’activitat política era cosa d’homes i en el PSUC també, ja que el 81,76% de la militància eren homes. Que el PSUC era un partit de treballadors queda clar a Santa Coloma, doncs el 64,30% eren obrers. Per últim, l’estudi ratifica la presència de la militància en els moviments de masses amb el 60,53% afiliats a CC.OO i el 23% participant a les AA.VV.
Una militància il•lusionada pels positius resultats de les eleccions generals del 15 de juny s’avoca, durant una setmana, a netejar els solars del voltant, que avui són jardins, de la Torre Balldovina, per fer una Festa l’11 de juny de 1978, per la qual van passar unes 10.000 persones. Es va reivindicar la rehabilitació i el destí museístic de la torre, tot demostrant la capacitat d’acció, de proposta i de vocació de govern del PSUC.
De la mateixa forma que no s’entén el PSUC dels anys 70 sense Pere Soto, no s’entén el PSUC i la Santa Coloma dels anys 80 sense Lluís Hernández. Lluís pertanyia a una generació de capellans obrers que van arribar a Santa Coloma als anys 70 i on trobem, entre d’altres, Jaume Sayrach i Salvador Cabré. Capellans compromesos amb la gent i que col•laboraven amb les forces polítiques i socials. Lluís, a més a més, era membre de la direcció local del PSUC.
Contra pronòstic, millorant substancialment els resultats de les generals i invertint la relació electoral amb els socialistes, el PSUC guanya les municipals amb un 45% dels vots. Una de les grans raons d’aquest èxit és el carisma de Lluís Hernández, tant pel seu treball en les organitzacions populars com perquè arribava a sectors ciutadans on el Partit no hi arribava.
En Lluís es conegut com l’alcalde de la transformació de Santa Coloma. En els 12 anys al front del consistori es va avançar en la construcció d’una ciutat més vertebrada urbanísticament, més cohesionada socialment i amb serveis. Moltes han estat les accions de govern que ha impulsat el PSUC en aquests anys, però voldria citar només dues que han deixat empremta i estan presents a la Santa Coloma d’avui: la singularitat econòmica i el soterrament del segon cinturó.
Santa Coloma és una de les poques ciutats metropolitanes que no es va desenvolupar industrialment als anys 60 i, per tant, la seva estructura econòmica i la seva base fiscal eren febles i, com a conseqüència, els ingressos municipals eren insuficients per abordar les necessitats.
Es va plantejar, a finals dels anys 80, que des dels Pressupostos de l’Estat es fessin aportacions compensatòries als pressuposts municipals, tot argumentat l’aplicació de la llei d’Hisendes Locals, que permetia establir partides pressupostaries estables i regulares per als ajuntaments amb deficiències financeres estructurals.
Es va posar fil a la agulla però, tot i la mediació del diputat Ramon Espasa i de l’alcalde de Girona i President de la FMC, Joaquim Nadal, el secretari d’estat d’economia, Josep Borrell, es va negar a rebre Lluís Hernández per a tractar el tema. Els informes que es van fer el 1999 i el de la Comissió d’Experts de 2002 donaven la mateixa alternativa que el de 1989.
Com que el govern central continuava fent cas omís, l’ajuntament va posar un contenciós administratiu i, finalment, el Ministero d’Hisenda aplica una disposició addicional que suposava un increment d’uns 12 milions d’euros anuals. La política dissenyada pels equips de govern de Lluís Hernández als anys 80 es va obrir pas a la vida política colomenca i es va acabar aplicant a partir dels pressupostos generals del 2003.
El Parc d’Europa existeix perquè el cinturó és soterrat. Però això va costar molt perquè el Ministeri d’Obres Publiques volia fer-lo deprimit com una rasa. Pasqual Maragall li deia al Lluís. “Lluís aguanta, perquè ara és el moment si no es fa ara no es farà mai”. Els socialistes colomencs tenien una opinió diferent a la de l’alcalde de Barcelona i no van donar suport en els plens municipals de 1985, argumentant “El vial, en si mateix, és molt bonic; però a la pràctica, irrealitzable”.
Gràcies a la pressió del teixit social i a la fermesa de l’Ajuntament es va aconseguir que el Cinturó fos soterrat, el que va permetre mantenir unida la ciutat i l’existència d’un parc de 50.000 metres quadrats que és utilitzat massivament per la població.
Els anys 80 també van ser temps de crisis, de diferències ideològiques i polítiques, de divisions i de ruptures. No vam ser capaços, uns i altres, de conservar el Partit, la força política millor organitzada, amb més militants , capdavantera de la lluita contra la dictadura i per la unitat de les forces democràtiques. No vam ser capaços a Catalunya, però tampoc a Santa Coloma. Per això, cal aprendre de les experiències del passat a l’hora de construir el futur i posar el diàleg i les coincidències per davant de les intransigències i les discrepàncies.
Per últim, tingueu en compte que això que us he dit són només unes petites notes sobre la història del PSUC a Santa Coloma perquè, com heu vist, hi ha mols buits i manca molta investigació. Per això volia fer una crida a tots i totes: que ens faciliteu els materials i documents que tingueu del PSUC de Santa Coloma, per tal de poder completar aquestes modestes notes.
Moltes gràcies per la vostra atenció i per la vostra assistència. Salut.
Intervenció com a Llicenciat en història
Imprimir