Un retrat en conversa amb l’escriptor colomenc més prolífic, que ha fet setanta anys i ha publicat el seu trentè llibre. Per CHEMA CORRAL
Ara fa setanta anys que va néixer, a la Maternitat de les Corts, un nadó, fill de pares immigrants de Castella la Manxa i Andalusia. Vivien a Montcada. Rodolfo del Hoyo no tenia encara un any quan es van establir a Santa Coloma, per fer de masovers a la torre de la carretera de la Roca cantonada amb el carrer Jaume Balmes. En Rodolfo ha viscut una vida intensa dedicada a la creació literària, a l’activisme i a la gestió cultural, a la militància política i a la defensa dels drets nacionals de Catalunya. La seva personalitat polièdrica es va expressar a l’acte 30 + 70, a la sala Miquelet del Teatre Sagarra, on va commemorar el seu aniversari i la sortida del seu llibre número 30, el poemari L’intèrpret i el caminant.
El nen es va integrar molt bé en una Santa Coloma que rebia milers d’immigrants anuals. “No recordo que per a mi el català fos una cosa estranya, des de petit jo sentia cada dia parlar en català i castellà, perquè els amos de la casa, que vivien a la planta de dalt, parlaven català. El senyor Quimet va ser d’ERC, va fer la guerra i va quedar sord en un bombardeig. Només llegia els llavis en català i només parlava en català. Venien de visita els seus nets i netes, el meu germà i jo jugàvem amb ells i parlàvem en català i castellà indistintament”. Però tampoc li era estrany el català quan jugava amb els fills del masover de Can Sucre o de la família de pagesos Zaragoza, o quan anava a comprar ous a la “granja de les gallines” propera a casa seva, i també jugava amb els fills dels grangers fent servir el català.
El Rodolfo observava neguitós els canvis que s’estaven produint al seu entorn. Quan van foradar la muntanya per portar aigua a la petita central elèctrica propera al cementiri, els sorolls de les barrines el van impressionar molt. Van talar també els àlbers del costat del riu. L’entorn estava canviant acceleradament, com tota Santa Coloma. “Em va afectar que, als llocs on anava a jugar, veia com els camps començaven a buidar-se i només quedava terra erma on abans hi havia arbres, fruites i hortalisses, i vaig veure que el meu món desapareixia.” A la pregunta si aquest desencís va influir en la seva creació literària, en Rodolfo ens diu:
“Ha influït molt en tota la meva obra, i tant! I després de llegir Josep Sol, encara més. Vaig llegir-lo per segona vegada l’any 2018, necessitava informació dels anys 30 a Santa Coloma per a una novel·la que estic escrivint. Vaig quedar meravellat i sí, va influir en la meva obra, en el poemari Pel camí dels àlbers i també en un llibre que es publicarà pròximament Detall del pati del capvespre, que tracta del paisatge viscut i del paisatge perdut, i en la novel·la que he mencionat”.
Vaig conèixer el Rodolfo a l’Acadèmia Manent. Va ser en un curs d’estiu i el recordo assegut a la darrera taula de l’aula, amb 13 anys, escrivint poemes. Allà vaig llegir per primera vegada els seus versos. Érem a l’inici de l’adolescència, en Rodolfo era un nen tímid que descobria les noies, l’amor i la inestabilitat emocional. “Escrivia contes a les noies, els en llegia i els n’explicava. Des d’aleshores, n’he escrit sempre”.
El 1968 van obrir l’Institut Puig Castellar i Rodolfo va entrar a fer 5è de batxillerat. “Vaig viure uns anys marcats per la relació tortuosa amb el meu pare, tant en l’atletisme com en els estudis i el teatre”. L’Atletiko Santa Coloma va organitzar els Jocs Esportius Culturals i el professor de gimnàstica el va seleccionar per a les proves d’atletisme. Va quedar segon a la prova de 100 metres, darrere de José Antonio García Escobar, un destacat atleta ja federat. Va entrar al club i vam tornar a coincidir.
Entrenat per l’Antoni Amorós, era voluntariós i un bon migfondista, que es va especialitzar en els 400 metres. Però no acabava d’explotar, es col·lapsava en determinats moments i això produïa desencís en l’entrenador i còlera en el seu pare. El moment culminant va ser en la final de Catalunya de 400 metres, a Mataró. Arribava a la meta, anava primer, tenia a tocar ser campió de Catalunya i, incomprensiblement, es va aturar. Bronca. Desesperació d’Amorós. I el seu pare que li va dir: “no sabes saborear los laureles del triunfo”.
“La meva mare pensava que em passava alguna cosa. Em va portar a un cardiòleg de l’Hospital del Sagrat Cor, que ens va aconsellar que havia de deixar l’atletisme perquè tenia un problema de cor. No el vaig creure, però no em sentia a gust i, a poc a poc, em vaig anar distanciant fins que ho vaig deixar definitivament”. Molts anys després li van fer el diagnòstic de la seva malaltia, que en termes mèdics es diu “milking“: té un defecte anatòmic, una artèria del cor més estreta del normal que li provoca angina de pit amb l’esforç.
Rodolfo volia fer el batxillerat de lletres, però el seu pare el va obligar a fer-lo de ciències, perquè considerava que era on estava el futur. Va aprovar 5è i 6è amb moltes dificultats, però no va passar la revàlida. “En aquells temps anava a la Biblioteca Valls i Taberner, on llegia una col·lecció de llibres sobre contes i llegendes de Catalunya i, seguint la gramàtica resumida de Pompeu Fabra, escrivia petites obres de teatre en català, també feia poesia, que no interessava a ningú, només a algunes noies que sí entenien les metàfores”.
Cal dir que el jovenet escriptor va tenir l’ajuda de la Carme Cuxart Solé, directora de la biblioteca. Un dels seus consells va ser que anés a l’Institut del Teatre. Li van fer una prova que va passar per la seva “insistència en què volia aprendre, malgrat que no coneixia el món teatral barceloní”. El primer curs el va superar amb notables i excel·lents. El pare, que volia que estudiés una carrera de ciències, i això ja no era possible sense la revàlida, va intervenir perquè no li agradava que fes teatre i li va buscar feina. “Mitjançant un conegut ben situat a la Cross em va aconseguir un treball a les oficines de l’empresa química el juliol de 1972, poc després d’acabar el curs a l’Institut del Teatre”.
En Rodolfo va reaccionar escapant-se i marxant a Madrid, però va ser localitzat i el van fer tornar a casa. Al bar del teatre CAPSA, al carrer Aragó i a prop de la Cross, va retrobar-se amb un ex-company de l’Institut del Teatre, Antonio Lara, qui el va posar en contacte amb el Grup de Teatre Experimental Gentes “GTEG”. “Vaig fer de figurant a obres de teatre i a novel·les que feia la segona cadena de TVE, vaig actuar a l’obra La muralla china de Max Frish. Jo encara no tenia 20 anys”.
Les bronques eren diàries amb el seu pare, que el pressionava perquè arribava tard a casa després dels assajos i perquè no li agradava que fes teatre. En Rodolfo torna a marxar i es refugia a la casa del director del GTEG, José Antonio Ortega. “Va venir a buscar-me la meva tieta Enriqueta i la seva filla Carmen, i em van fer tornar. Fi de la carrera en el teatre professional que havia iniciat”. Cal dir que la majoria d’edat era als 21 anys.
En Rodolfo va focalitzar aleshores el seu activisme en una Santa Coloma que era un suburbi producte de l’especulació, amb un fort moviment popular de caire reivindicatiu, democràtic i antifranquista. Era el tardofranquisme. Calia comprometre’s i Rodolfo ho va fer intensament en l’activisme cultural, ciutadà i polític: “Vaig intentar formar un grup de teatre a Singuerlín, però no va reeixir. Després, al Fondo, uns quants joves vam muntar un grup que va fer algunes representacions per recollir diners per empreses en lluita, però no va tenir continuïtat perquè un dels integrants, el pintor Jesús García ‘Aguagria’, volia captar gent per a la CNT”.
En Rodolfo va anar a Santa Rosa, “Aguagria” va captar Pedro Cano per a la CNT i una amiga del Centre Social de Santa Rosa va captar-lo a ell per al MCC. Rodolfo participava a la Comissió de Barri de Santa Rosa i al Grup Grama, tot desplegant un intens activisme social i reivindicatiu. Començà a sortir amb la Marisa. El cap del MCC a Santa Coloma el va cridar: “Em va dir que havia de militar a les Oliveres, que era on vivia i, ens va dir als dos que ens havíem de casar i agafar un pis, per ser un matrimoni normal i estar en millors condicions per fer política”. Rodolfo es va incorporar al grup que estava creant la futura associació de veïns de les Oliveres.
La Marisa i el Rodolfo es van casar per l’església el 31 d’octubre de 1975. “Lluís Hernández es va negar a casar-nos perquè sabia que era una farsa, ens va casar el rector de l’Església Major, que també ho sabia, però va fer els ulls grossos. El matrimoni no va durar res, uns deu mesos”. Rodolfo va lluitar per l’anul·lació del matrimoni. El 16 d’octubre de 1978 va interposar demanda de nul·litat. En el procés, Lluís Hernández va declarar al seu favor. La sentència definitiva del Tribunal de Rota va ser el 8 de juny de 1981.
El 1976 va ser l’any que va deixar el MCC i es va separar de la Marisa. “Havia estat en una secta, sentia que havia perdut el temps i que havia de recuperar la vida. La militància política em va marcar molt”. Fins al 1992, Rodolfo del Hoyo viu en la recerca de si mateix, en la inestabilitat emocional i sentimental, però, a la vegada, torna a la poesia, al teatre i a l’activisme cultural. En dos poemaris seus, Caminant a la deriva i Reconstruccions, trobem reflectida aquesta etapa.
El gener de 1977, Rodolfo és el corresponsal, a Santa Coloma, del diari Catalunya Express i redactor de la revista GRAMA, on ell i jo tornarem a coincidir. Al Casal de Cultura, del qual n’era l’anima mater la Montse Cascante, va dirigir dos grups de teatre: G.T. Eina i Dinàmica teatral els Isards. “Vam omplir la sala Goya, actual Sagarra, amb “La red” d’Alfonso Sastre i vam representar obres de Miguel Miura, Fernando Arrabal i Javier Latre”.
El 1981 hi ha canvis a la vida del Rodolfo: es casa amb l’Ana i canvia de treball després d’estar tres anys a l’atur. Va deixar de forma voluntària i negociada la Cross. “Un empresari de Badalona em va oferir dirigir un projecte periodístic per al Barcelonès Nord, però després es va fer enrere i no va sortir la publicació”, explica. El 1986 entra d’interí als jutjats de Badalona i el 1987 aprova les oposicions d’agent judicial.
Seguint amb la vessant periodística, en Rodolfo entra a formar part del consell de redacció de la revista Poble, impulsada per Salvador Cabré, el desembre de 1984. Allà coincideix amb Màrius Sampere, a qui havia conegut al Casal de Cultura tot preparant el llibre Antologia. Miscel·lània-6, i des d’aleshores inicien una relació habitual i fructífera.
“En Màrius em deia que els meus versos sonaven millor en català, jo li deia que la poesia millor en la llengua materna, però ell m’insistia. Finalment em vaig posar a escriure poesia en català. Narrativa ja n’havia fet, i va sortir el poemari Els dits de l’intèrpret. Des de llavors escric poesia en català”. Quina ha estat la influència d’en Màrius en la seva poesia? “La meva obra poètica no és hereva de la influència d’en Màrius Sampere, m’agrada en Màrius, però no és el meu estil”.
Pel que fa a la producció literària, entre 1986 i 1989 fa un salt cap endavant important. Escriu tres obres de teatre que no s’han publicat ni representat: Historia grotesca de un desencanto, Prudencio o tragicomedia del empleado Prudencio Bernal, i Dos mujeres solas. “Són obres molt dolentes, però la seva redacció em va proporcionar eines per fer un projecte literari i la disciplina per tirar-lo endavant. Per primera vegada faig un guió, un argument, un pla de treball i escric amb disciplina”.
La crisi del Casal de Cultura i la marxa de la Montse Cascante per decisió del bisbat, deixa un buit que calia omplir. Un grup d’activistes, entre els qual hi ha Rodolfo del Hoyo, Carlos Quesada, Paco Palomar, Juan Miquel Díez de Ulzúrrun, funda el Centre d’Iniciatives Artístiques i Culturals. El CIAC, que va durar de 1987 a 1991, era una entitat paraigua que va rellançar diversos col·lectius culturals. “El CIAC va morir d’èxit. El Cine Club Imatges va aconseguir el Premi Nacional de Cinematografia i el Premi Ciutat de Santa Coloma; el GT Lauta va editar el disc de poemes Preludio por la Paz; L’Associació de Musics de rock va llançar dos discs. Revitalitzades, les seccions van volar totes soles”.
En Rodolfo no para d’escriure i de participar en projectes culturals. Aquesta activitat comença a distanciar la parella: “Escric, treballo, llegeixo, assajo…” L’any 1990 entra a treballar com a tècnic de Cultura de l’Ajuntament de Santa Coloma. La relació amb l’Ana va tocant al seu final i es separen el juny de 1991. En aquells anys, entre 1986 i 1991, escriu el nucli central del seu primer llibre, De miradas imprecisas, que veurà la llum la primavera 1994. “En aquest primer poemari, parlo de l’amor, del desamor i del desencís amb algunes persones”.
L’any 1992 es casa amb la Dolors, que és professora d’institut. “Ella, com a filòloga, entén que escriure és una feina i per tant cal dedicació”. Hi ha un suport mutu. “Vam pactar els temps, les dedicacions a les tasques de la casa i a la filla. Això em va permetre poder escriure de forma continuada i amb rigor”. Un any després de De miradas imprecisas, publica el seu segon poemari, Asuntos interiores.
Quan es va publicar De miradas imprecisas, el diari cultural Quatre Gats anunciava Rodolfo del Hoyo com una de les veus més innovadores del món poètic català. Això no va tardar en confirmar-se. “Aquests dos primers llibres em van obrir la porta de la societat poètica del país i vaig entrar a formar part de l’Acadèmia Iberoamericana de Poesia”. Rodolfo va establir un marc de relacions amb els poetes. Això li va facilitar organitzar, des de l’Àrea de Benestar Social de l’Ajuntament de Santa Coloma, i dins del programa de descentralització cultural, Cites de Poetes (1997-1999).“Aquesta activitat va col·locar Santa Coloma en la centralitat del món poètic, ja que van venir a llegir poetes de la projecció de José Hierro, Antonio Gamoneda, Màrius Sampere, Carles Duarte, etc.”
L’any 1996, la llibretera Dora Julian planteja al Rodolfo la necessitat de crear una associació d’escriptors de Santa Coloma. Visiten la seva llibreria diversos grupets d’escriptors que fan lectures i que publiquen en facsímils i revistes d’institut. Es fan trobades, sopars…
“Tot plegat acaba creant ACOLITE, que va ser una fita històrica en la literatura colomenca, de gran impacte en els escriptors d’aquells anys i que va aconseguir aglutinar quasi tots els escriptors colomencs”. ACOLITE no només va aglutinar escriptors, sinó que va cohesionar i vertebrar el món literari, tot vehiculant la participació dels autors en la vida cívica de Santa Coloma. Una iniciativa original va ser el concurs “Bon Profit”, basat en la literatura eròtica i culinària. “Un altra idea de la Dora Julian, que és una màquina de crear propostes”, diu.
ACOLITE coorganitza amb l’ajuntament les tres primeres edicions de la Primavera Literària. “Amb la tècnica Amèlia Gavilán, des de les propostes de les dues parts, vam fer programacions consensuades. Després, l’ajuntament monopolitza les primaveres literàries i nosaltres només col·loquem alguna activitat”.
Els primers anys dels segle XXI, ACOLITE va proposar que Santa Coloma acollís, de forma permanent, el Saló del llibre infantil i juvenil. “L’Ajuntament no va saber entendre que tenia una gran oportunitat de fer de Santa Coloma una centralitat cultural catalana”. El saló va anar a Mollerusa el 2004 i va ser una realitat fins a la pandèmia. L’ajuntament també va desaprofitar una altra proposta d’ACOLITE, la Polis Poètica. “Es tractava de fer unes jornades literàries al Barcelonès Nord que posessin en contacte la poesia, el medi ambient i el patrimoni històric i natural. Havíem aconseguit un acord de finançament de la Diputació de Barcelona però no vam tenir el suports dels ajuntaments.” La part dels recitals poètics d’aquest projecte la va agafar Òmnium Cultural el 2014 i ha arribat fins avui.
El projecte d’ACOLITE es va esgotar el 2016, amb 20 anys d’incidència positiva a la vida cultural de Santa Coloma. La presidència la van exercir quatre persones: Carmen Salas, Lídia Guinart, Salva Redon i Rodolfo del Hoyo, durant deu anys, en diferents etapes.
Des de l’any 1994, que va veure la llum el seu primer llibre, Rodolfo n’ha publicat de forma professional i continuada fins arribar al trentè. Per quantitat destaquen els de literatura infantil i juvenil. Aquest gènere li ha permès recórrer escoles de tot l’àmbit lingüístic català i estar en contacte amb la mainada. Entenc que hi ha dos llibres que marquen un salt qualitatiu a la seva obra: Llegir al metro (2013) i la novel·la La darrera carta de Manuel Morón (2019).
“Amb Llegir al metro vaig guanyar el premi “Joaquim Ruyra” l’any 2012. Això em va donar projecció com a escriptor, ja que és un premi important, un premi que han guanyat Montserrat Roig, Maria Mercè Roca, Jaume Cabré, entre d’altres”. Aquest és un llibre de relats breus, on els personatges i les històries s’entrecreuen. Ara em mullaré i diré que dels trenta llibres, el meu preferit és La darrera carta de Manuel Morón. Un escriptor que ha conreat quasi tots els generes literaris pot tenir la vocació de coronar la seva obra amb una bona novel·la, però, Rodolfo ens diu: “Em considero un escriptor total, no especialitzat en gèneres. Escric cada vegada allò que necessito. La darrera carta de Manuel Morón va començar com a obra de teatre, però escrivint em vaig adonar que podia ser una novel·la. Algun capítol està escrit com una obra de teatre i també trobem llenguatge poètic”.
Amb aquesta primera novel·la d’adults, Rodolfo assoleix molta maduresa literària, rep molt bones crítiques i encara està rebent elogis. Ja hem dit que la seva relació amb la canalla és permanent, els seus llibres infantils són el mitjà i, les escoles i les biblioteques, els llocs de trobada. Com a reconeixement de la seva col·laboració activa i continuada amb les activitats de promoció del llibre infantil, va ser nomenat escriptor de capçalera de la Biblioteca Central l’octubre de 2016. “Els escriptors de capçalera era un programa que impulsava la Diputació de Barcelona i la Generalitat. Em va fer una il·lusió molt gran perquè van ser els treballadors de la Biblioteca Central els qui em van proposar, no l’ajuntament; això em va fer pensar que el govern municipal no em cuidava com a escriptor”.
Els darrers anys, a més d’escriure, Rodolfo ha centrat la seva activitat en la lluita pels drets d’autor i en l’activisme a Òmnium Cultural. Des de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, “no era el lloc idoni perquè la majoria de socis no eren professionals.” Un grup de seixanta escriptors van fundar Escrivim. “Vam fer un treball molt potent, vam parlar amb tots el grups parlamentaris i vam aconseguir una resolució del Parlament de Catalunya que afavoria els escriptors professionals. Va ser l’any 2017 i la situació política va fer que tot quedés en no res”. Ara Escrivim està integrada a l’Associació Colegial d’Escriptors de Catalunya.
La seva estima a la llengua catalana i al país, ha portat en Rodolfo a centrar-se en Òmnium Cultural. Ha estat el coordinador del nucli colomenc i ha impulsat el treball en xarxa amb altres entitats. Ha estat present al Correllengua, a les Lluites Compartides, Revoltes, la Comissió Josep Sol, Ravaleando, clubs de lectura, presentacions de llibres, etc.
La trajectòria de Rodolfo de Hoyo, l’autor més prolífic de Santa Coloma, és la d’una persona compromesa amb la cultura i amb el món que li ha tocat viure. El seu trentè, i darrer llibre fins ara, coincideix a modus d’homenatge amb el seu setantè aniversari i no és un punt i final. Tot el contrari, és un punt i seguit. Així ho diu el propi autor: “No sé quants anys em queden , però sé que els dedicaré al 100% a escriure”.
Publicat a:
Fòrum-Grama, el 29 de octubre de 2023.
Imprimir