Ara fa 100 anys que es va constituir la Mancomunitat de Catalunya, institució que agrupava i assumia les competències i els pressupostos de les quatre diputacions catalanes. No va ser una eina de descentralització adminis-trativa i política però si expressava un reconeixement de la personalitat de Catalunya i de la seva unitat territorial, fragmentada per la creació de les diputacions provincials al 1833.
Catalunya va estar integrada al nou ordre instaurat per Felip V, al 1714, pel dret de conquesta i mai per la seva lliure decisió, tot perdent les seves institucions i les seves constitucions. Des d’aleshores es produeix un procés de recuperació lent, econòmic durant el segle XVIII, cultural durant el XIX i amb expressió política al XX amb el catalanisme polític que, històricament, ha treballat perquè Catalunya assoleixi el màxim d’autonomia política i d’autogovern.
En aquesta situació de recuperació del país, calia trobar també instruments institucionals per donar sortides a les necessitats que tenia Catalunya i que no trobaven solucions en els governs liberals o conservadors de l’època. La idea llançada, al 1911, per la Diputació de Barcelona, presidida per Prat de la Riba, de mancomunar les quatre diputacions es fa realitat el 6 d’abril de 1914, quan es posa en funcionament La Mancomunitat[1].
Malgrat el poc temps d’existència (de 1914 a 1923-25) i el petit marc d’acció de govern de la Mancomunitat de Catalunya, doncs no disposava de capacitat legislativa ni de traspassos de competències i de recursos del govern de l’estat, va desenvolupar una intensa activitat de modernització econòmica i social i de desenvolupament cultural, que es concreta amb un impuls de les obres públiques, l’ensenyament i la cultura.
Es va invertir en crear infraestructures que van des de la construcció, reforma i millora de la xarxa viària i camins fins a una xarxa postal i telefònica, passant per obres hidràuliques i ferrocarrils. Des de la renovació pedagògica es va apostar per la posada en funcionament d’escoles especialitzades per a la formació de futurs professionals, com l’Escola del Treball, la de Bibliotecàries o la d’Infermeres entre d’altres. La normalització de la llengua catalana es va fer des de l’Institut d’Estudis Catalans, amb una tasca d’unificació ortogràfica realitzada per Pompeu Fabra.
Amb la Mancomunitat es va donar un salt qualitatiu endavant per dues raons, d’una banda en contemplar Catalunya com un tot, amb una visió global del país i no fragmentada en quatre províncies i, de l’altra, el caràcter vertebrador de país de les actuacions executades, algunes de les quals han arribat als nostres dies. Hem vist alguns exemples abans, però no podem oblidar la Biblioteca de Catalunya, la Xarxa de Biblioteques Populars, l’Escola d’Administració Local o el Servei de Meteorologia de Catalunya.
La persona que va pilotar la posada en funcionament de la Mancomunitat va ser el dirigent de la Lliga Regionalista, Enric Prat de la Riba, que tenia una molt bona relació personal i de partit amb Llorenç Serra, l’alcalde de Santa Coloma de l’època. El nostre poble rural de 1500 habitants va demanar al govern central, l’any 1913, l’aprovació del projecte de creació de la Mancomunitat de Catalunya, amb el convenciment que contribuiria a la prosperitat del país. Potser va ser una premonició, però el 1916 la Mancomunitat adquireix els terrenys de la finca Torribera per construir una clínica per a malalts mentals, que va ser una realitat al 1930.
La primera experiència institucional del catalanisme polític, amb un balanç força positiu, va tocar el seu fi com a conseqüència del cop d’estat militar del general Primo de Rivera i la instauració d’una dictadura militar el 1923[2]. Serà en el marc de la Segona República que, mitjançant l’Estatut de 1932, Catalunya abordarà la segona experiència amb el restabliment de la Generalitat.
Publicat a Gramenet 2.0 el 15 de maig de 2014
[1] El desembre del 1911, les diputacions catalanes fan arribar al president del govern espanyol, José Canalejas, la proposta de mancomunar les quatre diputacions. El projecte passa a Las Cortes que ho va aprovar l’octubre de 1912. L’assassinat de Canalejas el novembre i el desinterès del president Romanones atura el procés al Senat. A Catalunya s’organitzen “Diades reivindicatives”, acords dels ajuntaments i una manifestació a Barcelona de 60.000 persones, demanant la Mancomunitat. Finalment, amb el president Eduardo Dato, veu la seva llum el Decret del 18 de desembre de 1913 que autoritzava la mancomunitat de províncies.
[2] Enric Prat de la Riba presideix la Mancomunitat de 1914 a l’1 d’agost de 1917, data de la seva mort. Josep Puig i Cadafalch la presideix fins que el general Primo de Rivera destitueix el govern de la Mancomunitat al gener de 1924. Primer el governador militar Carlos Losada i després Alfons Sala, tenien la missió de buidar-la de contingut fins que va ser suprimida el 20 de març de 1925.
Imprimir