La decisió del Senat d’aprovar el 155 i les conseqüències posteriors de la seva aplicació, amb la intervenció de les institucions catalanes, la destitució del govern i l’empresonament i l’exili de consellers, entre les més transcendentals, han situat la política catalana en una altra dinàmica. Primer, perquè, des de l’òptica sobiranista, ha passat a primer terme la lluita per l’alliberament dels presos i per la retirada del 155; i segon, perquè s’està parlant d’un gir, amb un fort contingut estratègic, sobre la unilateralitat.
Al llarg d’aquests darrers dos anys, però sobretot des de setembre, han existit moments per plantejar-se aquest gir. N’hi va haver un, no sobre la unilateralitat, que no estava aleshores contemplada, sinó a partir de la lectura del resultat de les eleccions plebiscitàries del 27 S del 2015. La proposta que estava sobre la taula era la d’obrir un procés constituent amb l’elaboració de la Constitució Catalana, per després votar-la en referèndum. El resultat electoral, amb majoria absoluta d’escons però amb el 48% dels vots, va aconsellar tornar a plantejar la via del referèndum que tenia un suport social molt més ampli.
Però aquesta proposta, amb un treball ampli i unitari del Pacte Nacional pel Referèndum, no es va obrir camí per la total negativa del tripartit espanyolista -PP,PSOE, Cs- a negociar i a pactar les condicions d’una consulta. Què fer aleshores? Abandonar davant els que es van carregar l’Estatut votat pel poble i han portat a la pràctica una política d’ofegament econòmic, de laminació de competències i d’utilització de la justícia contra les decisions del Parlament? La majoria parlamentària i les entitats sobiranistes van decidir continuar cap endavant posant la dignitat pel d’amunt de tot.
No repetiré temes i arguments fets en articles anteriors, aquest és el cinquè de la sèrie iniciada a finals de setembre (1), i em centraré en el probable gir sobre la unilateralitat. Oportunitats per fer-lo n’hi han hagut, al primer plenari del Parlament i a la setmana de finals d’octubre amb el segon plenari i les sessions del Senat. En cap dels dos moments s’ha fet el gir, malgrat que en el segon, durant hores, va estar plantejada la convocatòria d’eleccions i, per tant, com a mínim, un aplaçament de la unilateralitat fins a veure els resultats electorals; ara bé, la manca de garanties en la no aplicació del 155 i la necessitat de mantenir unit el moviment independentista, van impedir-ho.
La Declaració d’Independència va ser una declaració política de gran significat, que expressa la voluntat de la majoria parlamentària i d’amplíssims sectors de la societat catalana de canviar les relacions amb l’estat espanyol i construir una República. Mai des de la derrota de 1714 s’havia arribat tant lluny en la defensa dels drets nacionals de Catalunya. Va ser una declaració no efectiva per dues raons, per la impossibilitat de posar-la en marxa i per la resposta donada des de l’aparell estatal.
Per fer efectius els resultats del Referèndum i aplicar la llei de Transitorietat era necessari, com a mínim, tenir el control del territori i de l’aparell de Justícia, i això no es tenia; per la qual cosa el govern no va aprovar cap decret per implementar la República Catalana. Ara bé, la raó més important va ser no tenir en compte la utilització de la força per part de l’estat espanyol i cometre l’error de creure que aquests darrers 40 anys de vida democràtica havien fet canviar les coses, que la negociació es faria i es podria arribar a algun tipus d’acord. Hem constatat que el nacionalisme espanyol continua sent el mateix de sempre.
L’estat espanyol va deixar clar, l’1 d’octubre, que podria arribar molt lluny en la utilització de la repressió. L’11 d’octubre el País anunciava que l’exèrcit ja estava donant suport logístic i preparant-se per recolzar a la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, tot publicant unes declaracions del Cap de l’Estat Major de la Defensa, Fernando Alejandre, “Somos militares i nos gusta hacer planes y prever.” Les previsions inicials eren desplegar l’exèrcit per controlar les infraestructures estratègiques. Aquestes informacions van ser confirmades el 12 d’octubre per la ministra de Defensa Mª Dolores de Cospedal, al afirmar que l’exèrcit està “preparat per a defensar al seu país dins i fora de les seves fronteres”. Davant tot això sembla raonable pensar que l’1 d’octubre no hauria estat res davant el que es preparava.
Ara, quan estem a prop del 21 de desembre, els objectius prioritaris són la llibertat dels presos, aturar el 155 i guanyar unes eleccions vitals per a Catalunya. El sobiranisme ha de ser conscient de que si guanya el tripartit espanyolista –PP,PSOE,PSC- s’accentuarà el procés d’assimilació i veurem dinamitada la immersió lingüística, reduïda al mínim TV3 i la imposició de polítiques neoliberals amb el deteriorament dels serveis públics. Pel contrari, si el sobiranisme guanya, i si guanya amb escons i amb vots, l’alternativa de la negociació estarà sobre la taula aquí i a Brussel·les.
En aquest marc, adquireix importància el gir sobre la unilateralitat que es comença a entreveure en l’elaboració dels programes electorals i en les declaracions als jutjats. Aquest canvi no significa renunciar a la República Catalana, sinó abordar la nova situació que patim en millors condicions per avançar.
Publicat a forumgrama.cat el 2 desembre, 2017.
1.- Relació, per ordre cronològic, dels meus articles recents sobre la situació de Catalunya des de finals de setembre.
Imprimir