Aquests darrers dies he anat a diversos actes de les “Jornades per la Pau i la Cooperació”, aquest any dedicades a la defensa dels drets humans. Hem pogut escoltar persones com Idagia Lachgare, del Sahara, l’Estela Carlotto,de l’Argentina, l’Alma Masic de Bosnia o James Torhque de Liberia; activistes que es juguen la vida diàriament per intentar garantir els drets dels seus conciutadans.
Va ser el 10 de desembre de 1.948 quan l’Assemblea General de l’ONU va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans. Estava molt recent la barbàrie de la 2ª guerra mundial i es volia col·locar un imperatiu moral als estats per impedir repetir els crims perpetrats als anys 30 i 40. Els activistes abans esmentats van explicar com es viola sistemàticament aquests drets, inclòs la tortura i el dret a la vida. Em va impactar força el testimoni de la sahrauí Idagia Lachgare.
El Sàhara Occidental va ser una colònia del Regne d’Espanya (1) fins que el 1.975 es va signar “L’Acord Tripartit” pel qual sortia l’exèrcit espanyol i el territori es repartia entre el Marroc i Mauritània. (2). És pràcticament un desert de 266.000 kilòmetres quadrats, amb una estimació de 367.405 habitants al 2.004, dels quals uns 170.000 viuen als campaments de refugiats a Tindouf (Argelia). Les seves riqueses són la pesca i les reserves de fosfat.
L’ocupació va significar la creació dels campaments de refugiats i la declaració d’independència amb el naixement de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) en 1.976. Des d’aleshores s’han produït dues dinàmiques: les negociacions impulsades per l’ONU per fer un referèndum d’autodeterminació (3) i la repressió del Marroc sobre la població sahrauí.
Com és evident, no s’han complert els acords de l’ONU i no s’ha fet el referèndum. La responsabilitat de l’actual situació és inicialment del regne d’Espanya que, com a potència colonitzadora, no va fer un procés de descolonització que portés a la independència del territori, sinó que va vendre el Sàhara i els seus habitants a Marroc a canvi de privilegis econòmics amb els fosfats i la pesca. Avui, França exerceix un paper de protecció del Marroc impedint en els organismes internacionals qualsevol avanç i l’estat espanyol mira cap un altre lloc.
La repressió és permanent i sistemàtica. Un exemple és la pròpia Idagia Lachgare, participant en les Jornades per la Pau i la Cooperació, qui, per defensar els drets humans i el dret a l’autodeterminació va estar del 1.980 al 1.991 retinguda en diferents presons sense cap judici ni procés, ha estat detinguda vàries vegades i està pendent de diversos judicis. Van ser impactants les seves denúncies, tot descrivint les tortures que va sofrir i les pràctiques repressives de les autoritats del Marroc.
Però el poble sahrauí no està sol. A la nostra ciutat funciona “Santa Coloma amb el Sàhara”, entitat que forma part de “l’Associació Catalana d’Amics del Poble Sahrauí” (ACAPS) i del Consell local de Solidaritat i Cooperació. Els seus objectius principals segons Loli Gómez, una de les fundadores, són “aconseguir ajuda humanitària per a la població exiliada a Tinduf i el recolzament per contribuir a una solució justa del conflicte”.
Cal valorar la tasca constant d’aquesta entitat amb accions reivindicatives, de sensibilització i de cooperació, entre les quals m’agradaria destacar ¨Vacances en Pau”, un projecte d’acollida de nens i nenes sahrauís per part de famílies colomenques.
Em sembla un encert defensar i promocionar els drets humans a la nostra ciutat i les Jornades per la Pau i la Cooperació són un marc molt adient. En un moment en què el món pateix en tants i tants flancs i trobem la misèria i el retrocés social, amb la conculcació dels drets fonamentals, és important l’existència d’espais d’opinió i pro actius per combatre les injustícies i reivindicar els drets de les persones.
1.- El 1.884 hi ha presència espanyola amb dues bases pesqueres, una d’elles és Villa Cisneros, actualment Dakhla. El 1.934 culmina la colonització de l’interior del territori. El 1.965, l’ONU insta a Espanya a la descolonització del Sàhara i a la seva retirada.
2.- Mauritània abandona la seva part del Sàhara al 1.979 i el Marroc ocupa tot el Sàhara Occidental.
3.- Des d’aleshores algunes dades: El 1.980 l’ONU demana la retirada del Marroc. El 1.984 la RSAD és acceptada com a membre de l’Organització d’Unitat Africana. James Baker (ONU) va iniciar unes negociacions que van finalitzar amb els acords de Houston l’any 1.997 que, entre d’altres, contemplava la celebració d’un referèndum per al 1.998, prèvia identificació dels votants.
Publicat a Gramenet 2.0 el 15 d’octubre de 2.013
Imprimir