Biblioteca del Fondo. Sala Jaume P. Sayrach. 16 de març de 2023.
Bon vespre a tothom i moltes gràcies per la vostra assistència.
Tal i com ha comentat el Toni, a mi em toca fer la contextualització històrica que emmarqui les intervencions de la resta de ponents. Faré la meva exposició sobre la base de determinats anys, en els quals van influir una sèrie d’esdeveniments, de forma important, en el tema que avui parlem: la relació del PSUC amb el moviments cristians. Espero encertar.
No dedicarem molta estona a caracteritzar la dictadura franquista, perquè vosaltres ja sabeu el que va significar pels demòcrates i, especialment per la gent d’esquerres, la dictadura del general Franco. Però si farem esment a alguns elements essencials per a situar-nos.
El règim franquista s’instaura en el poder després d’una guerra sagnant provocada pel cop d’estat de juliol de 1936. Els colpistes volien acabar amb els canvis democràtics i socials que s’havien iniciat amb la República i construir un estat autoritari i corporatiu. Les principals conseqüències van ser: persecució, repressió i control social de les persones no addictes al nou règim, així com la prohibició dels drets d’associació, reunió, expressió, vaga i manifestació.
Comencem l’any 1948, quan el PCE i el PSUC decideixen el canvi tàctic. Aquest gir partia de la constatació que la guerrilla no portava enlloc; l’octubre de 1944 havia fracassat l’anomenada Operación Reconquista, promocionada pels comunistes, amb 6.000 maquis que van envair la Vall d’Aran, un dels quals era el colomenc Josep Zamora. Partia també del convenciment que la dictadura només podia caure per l’oposició que es fes des de l’interior. Per tant, es renunciava a l’alternativa insurreccional i s’optava per la lluita política vinculada als treballadors, tot impulsant la participació dels membres de l’oposició antifranquista en les eleccions sindicals del sindicat vertical.
Continuem l’any 1953, quan es produeixen dos esdeveniments claus. La signatura del tractat del govern franquista amb els EEUU pel qual, a canvi de la instal·lació de bases militars a Rota, Torrejón i Zaragoza, el règim va aconseguir una ajuda econòmica vital per a posar en marxa un país paralitzat pels efectes de la política econòmica autàrquica.
I, també, la signatura del Concordat amb la Santa Seu, que concedia molts privilegis a l’Església per haver donat suport al cop d’estat. l’Església i la Falange eren les dues úniques institucions que podien organitzar-se autònomament, reunir-se, tenir locals i mitjans de comunicació. Aquests privilegis van ser utilitzats i posats a disposició de la ciutadania pels capellans progressistes, quan van arribar a Santa Coloma, a partir de 1965.
Ara ens situem el 1956, quan el PCE i el PSUC propugnen la política de reconciliació nacional, que plantejava superar la guerra civil, que dividia la gent en funció del bàndol en què va participar. Es tractava de situar la lluita en les reivindicacions de la població i en la política unitària, tot tenint en compte que ja hi havia noves generacions que no havien viscut la guerra. Amb aquest gir polític, els cristians i les seves organitzacions com l’HOAC i la JOC es van convertir en potencials aliats per avançar cap a la democràcia.
L’any 1962 també es produeixen dos esdeveniments claus. L’octubre, el papa Joan XXIII obre el Concili Vaticà II, que es va fixar com a objectiu actualitzar l’Església als nous temps i, entre els seus debats, estava la renovació moral de la vida cristiana dels fidels.
Al mateix temps, 1962 també marca l’inici d’un creixement econòmic ràpid i sostingut fins al 1974, quan la crisi del petroli canvia la tendència. Era el resultat de la política de liberalització econòmica impulsada pel Pla d’Estabilització de 1959; liberalització econòmica, que no política, ja que la repressió del règim continuava sense fissures.
Les conseqüències van ser una immigració exponencial del món rural a les zones on les indústries necessitaven mà d’obra. El 1950, Santa Coloma tenia 15.401 habitants. El 1977, quan la ciutat arriba al màxim de població, té 143.232. En aquests temps ha multiplicat per 9,3 el seu veïnat. Una altra conseqüència va ser la formació del suburbi, amb carrers sense asfaltar i sense clavegueram, amb cases d’autoconstrucció i, evidentment, sense infraestructures ni serveis. Tot això degut a la manca de planificació i a l’especulació urbanística orquestrada pels ajuntaments franquistes amb els plans parcials que violaven el Pla Comarcal.
Entre 1964 i 1965, tornem a tenir un parell d’esdeveniments, que s’interrelacionen i que són determinants en la formació i desenvolupament dels moviments reivindicatius colomencs: la creació de CCOO i l’arribada dels capellans progressistes.
Uns 300 representants de treballadors i treballadores de diferents empreses i sectors, que s’havien constituït per parlar amb el patró i pactar solucions, van donar un salt qualitatiu i, el 1964, a la parròquia de Sant Medir, al barri de Sants, van impulsar la creació de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC). El primer nucli del Barcelonès Nord de CCOO es va muntar entre finals de 1965 i principis de 1966, la majoria de membres eren de Badalona, però n’hi havia tres de Santa Coloma: Rafael Parra, Ángel Pérez i Miguel Morón, els tres militaven al PSUC.
L’any 1965 neixen quatre noves parròquies per tal de poder atendre espiritualment una població que augmentava vertiginosament. Al capdavant hi havia un grup de capellans que compartien idees progressistes sobre l’aplicació de l’evangeli: Jaume P. Sayrach al Fondo, Salvador Cabré a Singuerlín, Joaquim Trias a Riu i Josep Esquirol al Raval. Poc després, Joan Morán i Antoni Antonijoan van substituir Esquirol i Trias, respectivament. Posteriorment, arribarien Josep Catà a Can Mariner i Lluís Hernández a les Oliveres.
Jaume Sayrach coneixia a l’Antoni Gutiérrez Diaz, el Guti, perquè havien estat companys a la facultat de Medicina, i va fer d’intermediari per organitzar unes trobades, que es farien cada 15 dies a les dependències parroquials de Sant Antoni de Llefià, els anys 1966 i 1967. Van participar el Guti, aleshores membre del Comitè Executiu del PSUC; Joan Carreras, rector de la parròquia de Sant Antoni de Llefià, que anys després seria bisbe auxiliar de Barcelona; Perico Núñez, vicari de la parròquia de Santa Rosa i Jaume Sayrach, rector de la parròquia del Fondo.
Per fer avançar la política de reconciliació nacional, el PSUC necessitava que es desenvolupessin dos factors: mobilització social i política unitària. Per tant, l’objectiu per al Guti en aquestes trobades era estrènyer les relacions amb el món cristià perquè la seva participació era molt necessària per posar fi al franquisme.
Anem ara al 1975, quan es legalitzen les AAVV, les APAs i l’Associació de dones de Singuerlín. Fins ara les Comissions de Barri era l’organització clandestina que impulsava la lluita per millorar les condicions de vida de la gent i contra els ajuntaments franquistes. L’amplitud que anaven adquirint les mobilitzacions a tot arreu, també a Santa Coloma, aprofundeixen la crisi del franquisme. El moment històric exigia incorporar noves formes organitzatives, diferents i obertes, per tal d’arribar directament al conjunt del veïnat, eixamplar i canalitzar els moviments de protesta que s’obrien pas.
Ens situem a l’any 1978, quan es va presentar el Pla Popular. La conflictivitat social va ser força intensa els anys 70. Eren temps de dignitat i de no resignació, per tant, temps de propostes. El Pla Popular va ser l’alternativa que justament va néixer de la combinació entre la resistència a ser suburbi i les propostes per ser ciutat. L’elaboració del Pla va ser un exercici democràtic des de baix cap a dalt. Les AAVV decidien les prioritats i un equip tècnic encapçalat per Xavier Valls va dissenyar un model alternatiu a aquella ciutat caòtica.
Finalment, com tothom sap, l’any 1979 es celebren les primeres eleccions municipals des de 1934. La candidatura del PSUC, encapçalada per Lluís Hernández, guanya les eleccions. Als quinze primers llocs de la llista, hi havia cinc cristians, dos dels quals eren capellans: l’alcalde i Jaume Sayrach. Una notable representació si tenim en compte que el PSUC era un partit comunista.
Moltes gràcies per la vostra atenció.
Imprimir