Els resultats de les darreres eleccions muni-cipals i autonòmiques han iniciat el procés cap a la fi del bipartidisme per canviar-ho tot, inclosa la relació de Catalunya amb Espanya. Accepto, d’entra-da, la crítica de que aquesta frase es bastant categòrica i messiànica, més adient per a un míting que per un article de reflexió, però anem a pams i veurem que ens marca la direcció per on van les coses.
El PP i el PSOE han baixat, respecte a la convocatòria de fa quatre anys, del 70% dels vots al 52%. És cert que encara sumen majoria i que, malauradament, el PP és el partit més votat malgrat hagi perdut al voltant de dos milions de vots. Però la tendència cap a la fi del bipartidisme, iniciada amb les eleccions europees, continua i tindrà a les properes eleccions generals una altra prova de foc.
Això son dades, i les dades no estan per sobre del bé i del mal, responen a les polítiques desenvolupades durant aquests darrers anys. Coincidències en el més fonamental i gesticulacions davant la galeria, marquen la relació entre el PP i el PSOE, però el bipartidisme és l’expressió del manteniment de l’stato quo i va lligat a les polítiques d’austeritat, de retallades, de corrupció i d’atac als drets nacionals de Catalunya i, de retruc d’altres pobles de l’estat.
A Catalunya, no em sorprèn gens l’interessat anàlisi dels resultats per part dels mitjans de comunicació que fan de portaveus del bipartidisme. Parlen de cop al procés sobiranista i posen com exemple, amb portades explícites, el descens en vots i percentatges de CiU i els resultats de Barcelona en Comú, però amaguen els resultats reals. Anem a veure.
Les forces polítiques que segueixen el full de ruta cap a la independència (CiU, ERC i CUP) han obtingut més de 300.000 vots més que ara fa 4 anys, situant-se amb quasi el 45%. Les forces contràries al dret a decidir i a la independència (PP, Cs i PSC) perden 118.000 vots i es situen a prop del 32%. Les candidatures impulsades per ICV-EUA, clarament definides per l’exercici del Dret a Decidir, han augmentat al voltant de 130.000 vots, aconseguint el 11,8 %. D’aquestes dades dedueixo dues conclusions.
Primera, el procés sobiranista està sa i en marxa amb més representació municipal que abans, el que ha passat és que s’ha donat un reequilibri intern de forces en detriment d’una CiU a la baixa. Crec que l’afer Jordi Pujol, que no passa factura al procés, si passa factura a CiU, així com la seva política econòmica i les retallades.
Malgrat que constantment s’intenta identificar CiU amb el procés sobiranista, el procés no és CiU. Estem davant un moviment transversal, divers i plural que vol aconseguir la plena sobirania nacional i garantir el benestar social de les persones[1].
Segona, la candidatura de Barcelona en Comú, amb l’Ada Colau al front i amb la presencia d’ICV i d’altres formacions de l’esquerra transformadora, ha fet una clara i innegable aposta per l’exercici del Dret a Decidir, que és l’eina fonamental per establir les noves relacions entre Catalunya i Espanya. BComú no frena ni debilita el procés, tot el contrari, per a mi l’aposta que fan els seus integrants per un procés constituent a Catalunya, ho dinamitza.
I a la meva ciutat? La veritat em fa mandra parlar-hi, però toca fer alguna reflexió al respecte. No m’agrada gens el resultat perquè crec que no es bo per a la ciutadania l’assoliment de majories absolutes, doncs porten prepotència, autisme, manca de diàleg i deteriorament del funcionament dels òrgans de control. La majoria absoluta de Lluís Hernàndez el 1983 va significar inestabilitat i enfrontaments interns que van posar la base per la pèrdua de l’alcaldia al 1991. La majoria absoluta de Manuela de Madre el 1999 va establir les bases del clientelisme que pateix Santa Coloma. I, per últim, la de Bartu Muñoz el 2003 va portar la fractura entre la institució i la societat i el cas Pretoria. Em vull equivocar, però sóc pessimista cara el futur.
Un únic apunt més. El PSC, que ha baixat a tot arreu i ha perdut majories absolutes, a Santa Coloma aconsegueix una majoria absoluta que no tenia. A Sabadell o Montcada, ciutats governades per un PSC tacat per la corrupció, l’electorat els castiga i a Santa Coloma, que tenim el cas Pretoria, les premia. Davant tot això, cal una reflexió de la resta (CiU, ICV-EUiA, Gent de Gramenet) perquè algunes coses s’han fet malament i cal felicitar als estreteges socialistes, entre d’altres coses, perquè en aquests darrers anys, han aconseguit treure el cas Pretoria de l’agenda política i aïllar la imatge de la Núria Parlon de la corrupció.
Tornant al principi, les argumentacions fetes fins ara confirmen la frase d’inici de l’article. Ara s’obre un temps on és possible canviar les coses, començant per les poblacions on l’esquerra transformadora governarà, però el 27S tenim l’oportunitat de posar les bases per a canviar les relacions entre Catalunya i Espanya i obrir un procés constituent a Catalunya. I per finalitzar, a final d’any, podem acabar amb el bipartidisme i les seves polítiques. Tot resta obert i tot és possible.
Publicat a Gramenet 2.0 el 6 de juny de 2015
[1] Jordi Sanchez, president de l’ANC: “La independència no és un debat essencialista, sinó sobre la qualitat de vida de les persones, visquin on visquin; sobre infraestructures, benestar de les persones o inversió en educació i sanitat”.
Imprimir