Fa uns dies em trobava, junt amb milers de persones, davant del TSJC, cridant llibertat detinguts i defensant les institucions catalanes de la intervenció del govern del PP, amb el suport del PSOE i Cs. Abans, en una macro operació, la Guardia Civil havia escorcollat diverses conselleries de la Generalitat i detingut a 14 càrrecs pel fet de portar a la pràctica els acords del Parlament de Catalunya. Aquell mateix dia els universitaris abandonen les classes per incorporar-se a la concentració. Vaig tenir la sensació de viure moments i consignes semblants a les dels tardo franquisme, abans per conquerir les llibertats i ara per a garantir-les.
Ens han intervingut l’autogovern i ens han imposat l’estat d’excepció per la porta del darrere, de facto, a cop d’acció dels fiscals i de la Guardia Civil, però sense cap acord de les institucions espanyoles. I això està significant un atac a les llibertats polítiques en tota la seva extensió: expressió, reunió, premsa, manifestació…
El TC, els fiscals o els governs poden prendre les decisions que considerin adients i cal respectar-les, però no tenim l’obligació de compartir-les, tenim el dret a lluitar per canviar-les, així com a defensar els acords del Parlament; i fer tot això de forma democràtica i pacífica. El govern central té tot el dret a oposar-se al Referèndum de l’1 d’octubre, però ho ha de fer respectant la democràcia, les institucions i els drets de les persones. I això no ho està fent ni de bon tros.
Hem viscut com han amenaçat als funcionaris i han imputat a més de 712 alcaldes; com han entrat a mitjans de comunicació i han escorcollat impremtes -en alguna ocasió sense ordre judicial- per requisar octavetes, cartells, paperetes de vots, etc. Han obert una causa per acusar de sedició a dirigents sobiranistes que instrueix, casualitats de la vida, el jutge que va encausar als titellaires de Madrid, Ismael Martín. Volen imposar la seva idea d’Espanya amb mètodes antidemocràtics.
Si no n’hi havia prou amb tot això, han intervingut les polítiques de seguretat amb una il•legalitat manifesta, ja que si el que es vol és coordinació policial, per això ja està establerta la Junta de Seguretat, només cal convocar-la. En la mateixa línia d’il·legalitat està la decisió del fiscal de situar com a responsables als directors dels centres on es preveu posar les urnes, que són uns treballadors públics, quan els responsables són els polítics que estan al front de les institucions, en el cas dels centres d’ensenyament secundari, la consellera Clara Ponsati.
Davant tot aquest despropòsit antidemocràtic que és l’estat d’excepció que viu Catalunya, la ciutadania ha respost amb una mobilització massiva i pacífica, i cal que continuï així sense caure en provocacions. Sí, estem vivint moments que ja hem viscut abans i no només per les manifestacions, sinó, com abans, per la presa de posició d’amplis sectors de l’opinió publica. Els suports van des dels rectors de les universitats catalanes i el consell de l’advocacia fins a les organitzacions de la Taula del Tercer Sector, passant pel món cristià: 420 capellans han demanat al Papa que intercedeixi pel Referèndum.
Aquesta pèrdua de drets no només passa a Catalunya, també s’està expressant a altres indrets de l’estat espanyol. Hem vist el que ha passat a Vitòria o a Madrid, amb suspensió d’actes o negativa de cedir locals per parlar del dret a decidir dels catalans. La reunió de càrrecs públics impulsada per Podemos, en la que van participar les diferents confluències podemites i PNV, Anova, IU,PDCAT, ERC i Catalunya en Comú, per obrir vies de diàleg al conflicte català, va tenir dos problemes seriosos de qualitat democràtica.
Primer, el president de la Diputació de Saragossa, Juan Antonio Sánchez Quero, del PSOE, no va permetre utilitzar el local demanat; finalment l’ajuntament de Saragossa, dirigit per Zaragoza en Común, va cedir una instal·lació de titularitat municipal. Aquest fet retrata el paper del PSOE que, malgrat parlar de diàleg, dóna suport a l’estratègia repressiva del PP i, en aquest cas, Sánchez Quero no dubta en carregar-se el dret democràtic de reunió.
Segon, la concentració d’alguns centenars d’ultradretans, a les portes del pavelló, va posar en perill la seguretat dels 400 càrrecs públics que estaven reunits perquè només hi havia uns 15 policies. Per què no n’hi havia més? perquè eren a Catalunya, va ser la resposta donada als organitzadors. Total manca de previsió i menyspreu de les autoritats del PP cap el dret de reunió i la seguretat de l’acte,
I en tota aquesta situació, els mitjans de comunicació estant jugant un paper important i la causa del sobiranisme està en clar desavantatge, ja que la pluralitat informativa dels mitjans catalans no poden equilibrar les televisions, les ràdios i els diaris d’àmbit estatal que s’han posicionat des de fa temps contra el dret a decidir del poble català, si bé no tots de la mateixa forma i amb la mateixa intensitat. Majoritàriament, els mitjans estatals de comunicació tenen dos grans objectius: primer, facilitar la política del govern de Rajoy per impedir el referèndum, tot construint un relat imaginari de caos a Catalunya que no existeix i, segon, consolidar una opinió negativa dels catalans a Espanya.
Tota aquesta situació que estem vivint ve de lluny i no tornaré a parlar de les polítiques de recentralització, d’ofegament econòmic i d’ofensiva judicial contra l’autogovern, però el que sí em queda clar és que estem davant d’una crisi d’estat de grans dimensions i que el moviment sobiranista és una punta de llança per fer trontollar el règim instaurat el 1978, que està esgotat i necessita un sacseig que obri una nova època. L’avenç del sobiranisme permetrà a les forces d’esquerra i als moviments socials espanyols estar en millors condicions per a construir un nou ordre polític a Espanya.
Publicat a Fòrum Grama el 26 de setembre de 2017
Imprimir