El recent debat sobre “identitat, municipi i metròpoli” realitzat a la nostra ciutat, ha estat un encert. Impulsat pel Pla Estratègic Metropolità (PEM), amb el suport d’entitats colomenques com Fòrum Grama o Casal del Mestre, va comptar amb la participació d’agents socials de Barcelonès, Baix Llobregat i Vallès Occidental. No va ser una catarsi de caire localista sinó un diàleg interterritorial, que és molt necessari donats els interessos comuns que els municipis metropolitans tenim. No es va arribar a cap conclusió perquè estem davant d’un debat obert i, avui, volia compartir les meves reflexions partint del coneixement de la meva ciutat.
Santa Coloma és una ciutat amb identitat, però les identitats no són immutables, canvien segons les composicions socials i les dinàmiques col·lectives. Les característiques de la Santa Coloma de principis del segle XX eren les d’una població rural catalana, amb cases d’estiuejants i aïllada del seu entorn per la manca de comunicacions. La Santa Coloma dels anys 60 era una ciutat suburbi amb ple creixement demogràfic, immobiliari i especulatiu. Coincidirem que la nostra ciutat avui no se sembla a cap d’aquest dos exemples antagònics. Les identitats canvien.
Al llarg dels anys 80 se sedimenta una identitat de la nostra ciutat que havia començat a apuntar als anys 60 i va agafar forma als anys 70. Un primer tret d’aquesta identitat era les seves arrels i la seva catalanitat, com a síntesi del devenir històric. Un segon tret era el de ciutat plural, ja que a Santa Coloma convivien la cultura catalana i les expressions culturals procedents de la resta de pobles de l’estat espanyol. Un tercer tret era el de ciutat viva pel dinamisme de la seva xarxa cívica i pel seu activisme social i reivindicatiu, propi d’una ciutat treballadora. Un quart tret era el de ciutat solidària, tant de cara a dins com amb la resta de pobles del món.
Avui, aquestes característiques continuen sent vigents i són l’eix vertebrador, però cal incorporar un nou tret a la identitat de Santa Coloma: la multicultural -que avui no és interculturalitat- amb les aportacions dels nouvinguts. Caldrà veure també, com es concreten les conseqüències socials, culturals i econòmiques de la implantació de les noves tecnologies.
De la mateixa forma que podem parlar d’identitat de ciutat podem parlar d’identitat metropolitana? És difícil parlar d’identitat quan no tenim definit el marc geogràfic. De que parlem? Del territori de la Regió I, l’arc de Mataró a Vilanova, o de les 36 ciutats que configuren la institució metropolitana de l’AMB, entre les quals no està ni Sabadell ni Terrassa? La identitat està a les ciutats i no a l’àrea metropolitana, que hauria de ser, avui per avui, el marc territorial, institucional i de coordinació per solucionar els problemes comuns.
La creació de l’AMB el 2011, tot rectificant la disbauxa que van significar les lleis d’Ordenació Territorial de 1987, ha significat un avenç per poder tractar, de forma global i integral, qüestions mediambientals com els residus, el cicle de l’aigua, les platges o els parcs; de transport públic i mobilitat com bus, metro, tramvia o bicicleta; de planificació urbanística del territori, promoció de l’habitatge i desenvolupament econòmic.
Existeix una interrelació i interdependència entre les ciutats metropolitanes, que necessiten solucions i reptes de futur. El PEM hauria d’articular la conurbació de Barcelona en el marc competencial esmentat i, per a mi, hi ha dues paraules clau: reequilibri i policentralitats. El territori metropolità va créixer als anys 60 i 70 de forma irregular, creant desequilibris territorials i desigualtats socials que, malgrat s’han mitigat, continuen existint. Cal, per tant, que la planificació estratègica faci propostes que cohesionin socialment la població i reequilibrin el territori.
El model de creixement de Madrid va consistir en l’annexió de totes les poblacions del voltant, tot uniformant i matant qualsevol expressió d’identitat que no fos la de la capital. A Barcelona es va implementar un altre model, es van mantenir els municipis propers i es va constituir, el 1974, una entitat supramunicipal, la Corporació Metropolitana. Jo estic més d’acord amb el model barceloní, ja que ha permès mantenir la identitat i el govern local a poblacions amb una llarga història, com Santa Coloma. Ara bé, aquesta conurbació ha de ser un espai amb múltiples centralitats, on les diverses ciutats aporten les seves potencialitats al conjunt metropolità. No cal una Barcelona que absorbeix tot sinó una AMB més vertebrada i equilibrada.
Tornant a Santa Coloma, constatem que no hi ha un Pla Estratègic. La darrere experiència és la del “Pla Estratègic Santa Coloma 2000”, aprovat el 1991 i que va quedar obsolet al no ser aplicat ni revisat. En aquests darrers 26 anys s’ha governat sense tenir definit el model de ciutat, el que ha impedit a la ciutadania controlar els acords importants mentre que els governs municipals prenien les decisions en funció de la conjuntura. S’ha imposat el tacticisme sense saber cap a on anàvem.
Donat que la primera institució de la ciutat no està interessada, com ha demostrat abastament, a impulsar un debat estratègic, cal que el moviment associatiu entomi aquesta tasca. D’aquesta manera es posaria en valor un tret de la identitat de Santa Coloma, el de ciutat viva, el del dinamisme de la xarxa cívica i el de l’activisme social i reivindicatiu. I no és la primera vegada que faig aquesta proposta, el 2001 ho feia al meu llibre “Santa Coloma a la recerca d’una nova identitat” (1).
Si el moviment associatiu assoleix aquest l’objectiu, en contacte i col•laboració amb el Pla Estratègic Metropolità per tal d’inserir la proposta colomenca en la vertebració metropolitana, Santa Coloma disposarà d’un projecte estratègic al voltant del qual es pot articular una majoria social de canvi.
Publicat a Gramenet 2.0 el 15 de juliol de 2017
1.- Josep Maria Corral. Santa Coloma a la recerca d’una nova identitat. Editorial Semilunio. Pag. 101.
Imprimir