Ens ha deixat Jaume P. Sayrach i Fatjó dels Xiprers, el capellà del Fondo, com avui encara li diuen molts dels vells lluitadors dels anys 60 i 70 del segle passat. Malgrat les seves responsabilitats i activitats per tot arreu, en Sayrach sempre ha estat arrelat i ha sentit devoció pel barri del Fondo. És tan veritat això que una de les sales de la biblioteca del barri porta el seu nom. Ha estat un pensador i un intel·lectual d’alta volada i de llarga mirada, que va posar tot el seu coneixement i la seva acció al servei de la gent humil. Era de bona família, un aristòcrata que va optar per ser un més d’aquell suburbi que era Santa Coloma.
Jaume P. Sayrach va arribar a Santa Coloma en el moment que ja no era poble i s’estava convertint en un suburbi de Barcelona. Va ser un dels quatre nous capellans que, el 1965, van venir a casa nostra per atendre espiritualment als milers i milers d’immigrants que arribaven des d’altres indrets de l’estat espanyol en busca d’un lloc de treball. Eren capellans que actuaven a la llum del Concili Vaticà II i que tenien conceptes progressistes sobre l’aplicació de l’evangeli. Jaume va aterrar al Fondo i va deixar empremta.
En Sayrach havia conegut i compartit reflexions amb el membre del Comitè Executiu del PSUC, Antoni Gutiérrez Díaz, “el Guti”, a la facultat de medicina, on havien travat amistat amb Jordi Pujol i Soley. Aquesta coneixença va facilitar que, al poc d’arribar a Santa Coloma, l’any 1966 i 1967, es fessin reunions a les dependències parroquials de Sant Antoni de Llefià. Hi participaven, juntament amb “el Guti”, Joan Carreras, rector d’aquesta parròquia badalonina, Perico Núñez, vicari de la parròquia de Santa Rosa sent rector Joan Mata; i Jaume P. Sayrach, rector de la parròquia del Fondo.
Aquestes converses sobre la realitat del país i la situació de pobresa que vivien els barris de la conurbació de Barcelona, van fer que els capellans aprofundissin en la vessant del compromís dels cristians i de la fe a favor de la gent, i que el Guti estrenyés les relacions amb l’Església, ja que la participació dels cristians era molt necessària per fer avançar la política de reconciliació nacional, preconitzada pels comunistes, per acabar amb el franquisme.
Estem davant d’una persona que va assolir un enorme coneixement de la ciutat de Santa Coloma de Gramenet al llarg de més de 57 anys de fèrtil relació amb ella des d’una triple vessant: capellà de la parròquia del Fondo, regidor de l’Ajuntament i militant cívic. Trobem reflectida aquesta activitat en els diversos articles i llibres que va escriure, dels qual vull destacar-ne dos: En el Fondo, on explica la història del barri i de la parròquia, i que ajuda a entendre l’evolució de Santa Coloma entre els anys 1965-1979; i Escrit a Santa Coloma, on parla amb la ciutat i ens proposa reflexions de caire general i universal a partir de temàtiques i problemes locals.
El capellà del Fondo
L’Església podia organitzar-se autònomament, fer reunions, tenir locals i mitjans de comunicació; privilegis obtinguts per haver donat suport al cop d’estat de 1936 i reconeguts pel Concordat amb la Santa Seu de 1953. Aquest estatus va ser aprofitat pels capellans progressistes que van arribar a Santa Coloma. En Sayrach va centrar els seus esforços en la joventut i va impulsar la Joventut Obrera Cristiana (JOC) al Fondo, on al voltant de la parròquia es va generar un moviment potent de gent jove que feien trobades per tractar temes com les relacions en la família i entre l’home i la dona, el treball, la injustícia i la manca de llibertat.
Juntament amb el treball amb la joventut, l’altre gran camp d’acció del capellà del Fondo era la comunicació i el periodisme. Va ser l’ànima mater de la revista GRAMA; editada per les parròquies de Santa Coloma va néixer el gener de 1969, estava lligada a les posicions populars i va jugar un paper clau en el desenvolupament dels moviments cívics i en la informació i divulgació de les reivindicacions, propostes i alternatives que es generaven. Mentre feia aquesta tasca es va convertir en un bressol de bons professionals periodístics.
En Jaume prenia el pols permanentment a la ciutat i era tal la seva activitat politico-social que figurava a les llistes elaborades per la policia franquista el gener i el febrer de 1969. Eren les 462 persones de Catalunya més destacades pels seus antecedents i activitats contra el règim. N’hi havia dos de Santa Coloma, el rector del Fondo i Alejo Castellano, militant del PSUC i de CCOO. Entre les seves topades amb la policia vull destacar la seva detenció, juntament amb quatre activistes més, en una manifestació de suport a la AV del Riu Sud, que estava encausada judicialment, per haver netejat un solar al carrer Cultura.
Del púlpit a les institucions
Amb la transició política i la instauració d’unes noves normes democràtiques, la seva lluita permanent al servei dels oprimits passa del púlpit i el carrer a les institucions. A les primeres eleccions municipals després de 1934, va formar part, com a independent, de la candidatura del PSUC que encapçalava el també capellà Lluís Hernández. Lluís va ser el primer alcalde i Sayrach el primer regidor d’urbanisme després del franquisme. En aquest primer mandat va tenir una relació conflictiva amb la Coordinadora d’AAVV que reivindicava l’execució d’un ambiciós Pla d’Urgències. La greu situació econòmica que va heretat el nou ajuntament feia impossible executar un pla de tan gran abast.
Recordo d’aquest primer mandat en Jaume impulsant les campanyes per plantar arbres i col·locar papereres als carrers. Sembla avui dia una broma dir això, però aleshores no hi havia cap arbre als carrers i pràcticament cap paperera. Eren tan grans les dificultats econòmiques del consistori que el primer parc que es va fer, el de l’Amistat al barri dels Safaretjos, l’Ajuntament va proporcionar els materials i els veïns, amb la supervisió de la brigada d’obres, el van construir. És cert que era un parc petit i sense complicacions constructives, però demostra la participació del veïnat en els afers comuns en aquells temps.
En Sayrach, que no es va presentar l’any 1983, torna a ser regidor en el tercer mandat (1987-1991). Assumiria la responsabilitat de la planificació i avaluació de les polítiques que les diferents ponències havien d’implementar. Va ser una responsabilitat ideal per a ell, que es movia millor en el món de les idees i la planificació, que en el món de la gestió i l’acció executiva. El treball d’aquest gabinet no només va definir polítiques municipals, sinó que va impulsar el debat a l’Ajuntament i a la ciutat del Pla Estratègic Santa Coloma 2000, que s’aprovaria a una de les darreres comissions de govern de 1991.
El darrer mandat com a regidor va ser de 1991-1995. Va assumir la ponència de Santa Coloma 2000 des de la constitució del nou ajuntament fins l’octubre de 1992, quan es va trencar el pacte entre el PSC i IC. La seva responsabilitat era fer les propostes i el seguiment per implementar el Pla Estratègic que la ciutat s’havia dotat, tasca que encaixava plenament en el seu perfil i que a ell li encantava. A finals de febrer de 1993, quan es refà l’acord de govern, aquesta ponència s’elimina perquè el PSC mai ha volgut un pla estratègic sinó que ha estat més còmode en el tacticisme del dia a dia.
Aleshores va assumir la ponència del programa Nouvinguts. A Santa Coloma ja començaven a arribar els immigrants extracomunitaris i l’Ajuntament va signar un conveni amb la Universitat de Barcelona per desenvolupar aquest programa.
Tornada a l’activisme cívic
Després de la seva experiència institucional Jaume P. Sayrach torna al seu activisme cívic. Les seves dues grans passions van ser impulsar la participació de la gent i de les entitats en els afers de la ciutat, i dotar a la població de mitjans de comunicació per impulsar el debat ciutadà. I com a una expressió més del seu compromís amb Santa Coloma tenim la seva militància activa per veure acabat el parc de Can Zam, reivindicació que encara la ciutat no ha assolit. Una mostra de l’agraïment de Santa Coloma cap en Jaume va ser la concessió en el 2016, amb 87 anys, del Premi Ciutat de Santa Coloma per la seva activitat continuada a favor de la ciutat.
En Sayrach considerava que per fer una ciutat habitable i aconseguir disminuir les desigualtats calia la participació de la gent; sense això, l’acció institucional no arriba a fer-les realitat. L’Ajuntament necessita de les propostes, de la pressió i de la participació de la ciutadania i del teixit associatiu per avançar; si això no existeix les transformacions s’alenteixen de forma desesperant. Per tant, criticava els intents de tutela per part dels governs municipals cap a les iniciatives populars i predicava amb tota la seva fe la participació ciutadana en la construcció de l’esdevenir col·lectiu.
Aquest posicionament, i d’altres, els va desenvolupar i defensar des de l’entitat Fòrum GRAMA, que va ser el paraigües de dos projectes comunicatius que va crear: Fòrum Grama i Fòrum Gramaweb. Des de les seves pàgines es feia realitat la participació, ja que estaven obertes a tothom, per tal d’impulsar el debat sobre temes estratègics o de relleu de ciutat. Vaig tenir obertes les seves pàgines per les meves reflexions, sense cap condicionament, i puc dir, que des d’aquestes publicacions van veure la llum els meus articles centrals d’aquella època.
El darrer projecte comunicatiu de Jaume P. Sayrach ha estat el seu blog diari “Capvespre”. Des d’aquí ha prestat atenció a la lluita de la nació catalana i ha defensat el dret del poble a l’autodeterminació i a la independència. Res nou pels que el coneixem, tampoc per a la policia franquista que el 1969 el qualificava, a les seves fitxes, com a catalanista i separatista.
Però el nucli central de “Capvespre” ha tractat del darrer tram del seu camí per la vida. Jaume va anat prenent consciència que l’hora arribava i amb la serenitat de la seva fe i les seves reflexions ens ha anat preparant a tots nosaltres del seu adeu. I és en aquests moments que passa per la meva ment els més de 45 anys de coneixença, en els quals hem caminat junts moltes vegades i ens hem trobat en les coincidències i en les discrepàncies. Gràcies, Jaume, per la teva amistat, les teves ensenyances i l’empremta que ens has deixat.
Imprimir