La commemoració d’aquest 11 de setembre ha estat més rellevant que d’altres anys per dues raons. Una, perquè tres-cents anys és una xifra rodona que invita a reflexionar. L’altra, perquè la consulta del 9 de novembre està molt a prop i ha marcat les activitats i el to reivindicatiu de la Diada. És doncs un bon moment per fer una mirada enrere, sobretot ara que, des del nacionalisme espanyolista, s’empenyen en revisar la història.
No comparteixo la idea que la Guerra de Successió va ser una simple batalla dinàstica. En aquest conflicte hi han tres factors en joc interrelacionats: la successió de Carles II, mort sense descendència el 1700; la lluita per l’hegemonia i l’equilibri europeu, per això els episodis militars es donen a tota Europa; i, per acabar, el tipus de monarquia, la composta que venia de la tradició de la Corona d’Aragó i que s’instaura amb Isabel i Ferran o l’absolutista i centralista aplicada pels borbons a França.
Al llit de mort, davant fortes pressions per ambdues parts, Carles II va nomenar successor a Felip d’Anjou, net de Luis XIV de França. Això va significar un xoc a Europa, doncs hi havia por pel que podia significar la desaparició dels Pirineus com a frontera, tant militarment com econòmicament amb el monopoli del comerç amb Amèrica. Davant això, Anglaterra se sent perjudicada i l’altre pretendent a la Corona, l’arxiduc Carles d’Àustria, reclama el tron. Es configura, una aliança entre Anglaterra, l’imperi Austríac, Holanda, Portugal …. i comença la guerra al 1702.
En clau interior hi havia partidaris dels dos pretendents a tot arreu, però amb proporcions molts diferents. A la Corona de Castella la gran majoria està a favor de Felip i a la Corona d’Aragó de Carles. Entre d’altres raons, a Castella creuen que el Borbó garantirà millor la conservació del seu imperi americà mentre, a la Corona d’Aragó es posa en primer terme el model de monarquia composta que garanteix el funcionament independent i diferenciat de cada corona, fórmula que havia funcionat durant els darrers 225 anys.
Els costos de la guerra, el canvi de govern a Anglaterra i l’assumpció de la corona imperial pel pretendent Carles [1] van capgirar els interessos dels països de l’aliança i s’inicia una negociació que es concreta en el tractat d’Utrecht (1713). La pau va comportar importants compensacions territorials i comercials per als països de l’aliança a canvi de reconèixer a Felip i, per tant, va suposar la sortida de les tropes de la península, tot deixant a Catalunya davant una decisió: Capitular o resistir. Les institucions catalanes van decidir resistir perquè creien que, malgrat les poques possibilitats que tenien, era l’única forma possible de mantenir el model de monarquia composta.
La caiguda de Barcelona va significar, a més a més d’una desmesurada repressió, el fi de les constitucions i institucions catalanes (les Corts, la Generalitat, el Consell de Cent) i l’inici, amb el Decret de Nova Planta, d’un estat centralista i absolutista del qual Catalunya formava part, no per la seva voluntat sinó pel dret de conquesta. La commemoració anual de l’11 de setembre no celebra cap derrota, sinó que reconeix la valentia dels resistents de 1714 i expressa la lluita del poble català per recuperar i aconseguir els seus drets nacionals.
Donat el moment polític que estem vivint a Catalunya, sembla lògic que la Diada hagi estat el gran escenari per reivindicar el dret a decidir i donar suport a la consulta del 9-N. Hem arribat fins aquí per un procés complex que ve marcat pel trencament del pacte constitucional de 1978, provocat per la resolució del Tribunal Constitucional, a instàncies del PP, contra el nou estatut.
En aquest procés cal situar un dèficit fiscal (16.000 milions anuals, el 8,5 % del PIB [2]) que s’arrossega any rere any i, junt a les disminucions de partides pressupostàries dels PGE, afecta a la qualitat dels serveis públics de Catalunya; els atacs mediàtics i judicials contra la llengua catalana i l’ofensiva recentralitzadora amb lleis orgàniques que laminen les competències de la Generalitat.
Ara bé, que ningú s’equivoqui, el que està passant ara al nostre país no té cap relació directa amb 1714 o amb altres efemèrides històriques -tot i que el devenir històric ens ajuda a comprendre el present-, té relació amb l’actualitat que vivim i patim i expressa l’exigència d’exercir la democràcia per a obrir solucions a l’encaix de Catalunya amb Espanya.
Publicat a Fòrum Grama el 28 de setembre de 2014.
[1] El 1710 va haver canvi de govern a Anglaterra: els “tories” (conservadors), partidaris de negociar la sortida de la guerra, substitueixen als “whigs” (liberals), partidaris de complir els compromisos amb els seus aliats. El 1711 l’arxiduc Carles esdevingué emperador del Sacro Imperi Romano Germànic arran de la mort del seu germà Josep I.
[2]Calculat pel sistema del flux monetari, que és la formula que s’utilitza habitualment als estats federals.
Imprimir