Mai hagués volgut escriure un article com aquest perquè mai hagués imaginat una acció tan bestial i aterradora com la del 17 d’agost a les Rambles i a Cambrils. Tot i que no era descartable una acció d’Estat Islàmic a Barcelona, donada la cadena d’atemptats que ha patit Europa en els darrers temps, mai estàs preparat per acceptar i assimilar un cop d’aquestes magnituds al cor de la teva ciutat. Interiorment necessitava reflexionar sobre tot el que està passant i agitar les idees, ja que no és possible continuar sense fer una aturada i posar en ordre el pensament.
Tot va començar amb el “Trio de las Açores” (Bush, Blair i Aznar) que va envair Iraq amb l’excusa de l’existència d’armes d’extermini massiu, que després es va demostrar que no n’hi havia. En aquest escenari d’Orient Mitjà cal afegir la devastadora guerra a la veïna Síria i la irresoluble qüestió palestina. O potser tot va començar abans, quan EEUU va finançar i entrenar als talibans afgans per fotre fora els soldats soviètics i que, des de fa molts anys, estan enfrontats als nord americans. Del primer escenari ha nascut Estat Islàmic i del segon Al Quaeda, organitzacions que estan exportant l’acció terrorista per tot el món.
En aquest context, Barcelona era un objectiu per a l’Estat Islàmic com ho ha sigut París, Londres o Berlin. Els serveis d’emergència, els hospitals, La Guardia Urbana i els Mossos d’Esquadra, però també els taxistes, els hotels i la ciutadania van respondre amb rapidesa i eficàcia, tot desarticulant la cèl·lula terrorista i normalitzant la ciutat en un temps rècord.
La manifestació del Passeig de Gràcia va mostrar unànimement el rebuig al terrorisme i la defensa de Barcelona com una ciutat oberta i acollidora. Ara bé, amplis sectors ciutadans van situar, amb les seves consignes, els interessos econòmics del petroli, el gas i la indústria armamentista, que aviven els conflictes armats i faciliten el reclutament de terroristes. No sembla coherent vendre armaments a Aràbia Saudita, un estat que finança l’Estat Islàmic, i venir a Barcelona a la manifestació de rebuig de l’atemptat. Les escridassades a Felipe VI i Rajoy van en aquesta direcció i no per la qüestió independentista, que és la lectura interessada que s’ha fet des del món polític i mediàtic de Madrid.
Sens dubte, cal mirar cap endavant i defensar el nostre país i el model de Barcelona. I cal fer-ho treballant coordinadament amb altres ciutats i amb altres països. Crec que, a curt termini, s’hauria de treballar en dues direccions, que són imprescindibles i complementàries: Garantir la seguretat de les persones i estabilitzar els territoris en conflicte.
Des de la vessant de la política de seguretat és necessari prendre diverses mesures de forma urgent. Una, el govern central hauria de donar via lliure a la incorporació dels Mossos d’Esquadra a Europol, de la mateixa forma que ho ha fet amb l’Ertzaintza, per tal de garantir l’intercanvi de la informació i la coordinació en la lluita contra el terrorisme. Dos, la Junta de Seguretat s’ha de reunir de forma periòdica, i no cada vuit anys, per assegurar la coordinació entre els diferents cossos de seguretat. Tres, cal transferir els 688 milions que l’estat deu a la Generalitat pel finançament dels Mossos. I quart, s’han de convocar les places d’agents necessaris per reforçar la plantilla i garantir la seguretat de la ciutadania.
Complementàriament, i al mateix nivell de preocupació, cal desplegar plans de prevenció a escala local, comarcal i nacional, tot establint mecanismes d’informació i col·laboració de la ciutadania per prevenir futures accions. Els ajuntaments i les juntes locals de seguretat han de posar tots els obstacles possibles a l’espai públic per dificultat l’acció terrorista i disposar de plans d’emergència i comunicació.
Perquè la situació es tranquil·litzi a Europa és necessari estabilitzar Orient Mitjà i, per tant, la diplomàcia i la negociació ha de jugar un paper actiu. Malgrat els grans interessos econòmics i geopolítics existents, la solució és aconseguir acords de pau que acabin amb els conflictes armats, donin esperança a la població, permetin el retorn dels refugiats i posin en marxa la reconstrucció de les ciutats i pobles devastats per la guerra.
Per fer realitat això és imprescindible que, a la zona de Síria i Iraq, els acords garanteixin que Aràbia Saudita i Qatar deixin de finançar l’Estat Islàmic i els grups terroristes suníes, que marxin els instructors militars dels països de l’OTAN i de Rússia i que surtin les tropes iranianes. Hauria de ser més senzill pacificar Líbia i, malgrat que la situació no és idèntica a Síria, si que cal aplicar mesures similars a les esmentades.
La Unió Europea ara, de forma inexcusable, però també si avancés aquest procés de pau i d’estabilització del territori, ha de controlar les anades i vingudes d’habitants europeus, doncs han estat desenes de milers de joves musulmans radicalitzats els que han anat a lluitar a Síria al costat de l’Estat Islàmic i, molts d’ells, han tornat als seus països europeus amb la missió de reclutar joves per enviar a Síria o per fer atemptats a Europa. Que el serveis d’informació europeus facin bé aquesta tasca és una garantia per evitar atemptats.
Hem parlat de garantir la seguretat de les persones i estabilitzar els territoris en conflicte, dues qüestions que cal fer a curt termini, un altra cosa és que els interessos econòmics i polítics ho permetin, però jo crec que és el que toca fer. Però, a més llarg termini, com garantirem els valors europeus i aplicarem la laïcitat i la igualtat d’oportunitats a la nostra societat amb l’actual realitat sociològica i religiosa?
Aquesta pregunta no pot ser obviada i necessita força debat perquè la realitat és molt complexa. A tall d’exemple, veiem dues opinions de persones representatives de dos col·lectius diferents, tot i que existeixen moltes altres visions. L’escriptora Najat El Hachmi ens parla de l’existència d’un “Islam reaccionari que nega la pròpia diversitat, que fomenta l’odi cap a el no musulmà…” (1) i el principal rabí de Barcelona, Meir Bar-Hen, insta als jueus a marxar a Israel perquè “la comunitat islàmica de Barcelona té inclinacions radicals i les autoritats de la ciutat no reaccionen adequadament al problema”(2). A la vista de la complexa situació que viu Europa, mirar cap a un altre lloc, pensar que no passa res i no buscar propostes que desenvolupin el model democràtic i social europeu, és un greu error.
Publicat a Gramenet 2.0 el 3 de setembre de 2017
Publicat a Fòrum Grama el 4 de setembre de 2017
1. Najat El Hachmi. Jo si tinc por. El Periódico de Catalunya 19 d’agost de 2017.
2. Meir Bar-Hen. RT. Com. 19 d’agost de 2017.
Imprimir