Una vegada a l’any, a l’escola, el mestre ens explicava la guerra civil espanyola davant un mapa de la península desplegat sobre la pissarra, tot anant explicant l’avançament militar dels “nacionales”. Recordo que un any, quan va arribar a la caiguda de Catalunya, em va sortir en veu alta “Catalunya resistiendo hasta el final”. Em va caure una esbroncada i copiar 25 vegades l’apartat del llibre titulat “El Alzamiento nacional·”.
La visió que es donava durant el franquisme era que Espanya havia existit tota la vida, “dels segles pels segles” com a “unidad de destino en lo universal”, però tenia enemics exteriors i interiors, com el comunisme, l’anarquisme, els jueus, la maçoneria i els separatistes.
M’ha vingut al cap aquest record de la meva infantesa en llegir les declaracions d’Alícia Sanchez Camacho en les quals deia que a Barcelona, els Reis Catòlics van rebre Colón i “España supo que era el país más grande del mundo desde Barcelona”. Dia abans o dia després la Cospedal va dir que “España tenía más de 500 anys”. Aquestes afirmacions són un exemple del revisionisme històric de caire nacional espanyolista que darrerament escoltem de la boca de dirigents del PP o de determinats mitjans de comunicació.
L’enllaç entre Isabel i Ferran dóna una unitat dinàstica, el mateix rei per la corona de Castella i pels regnes de la Corona d’Aragó, però res més, ja que ambdues corones mantenien la seva independència, les seves institucions, les lleis, furs, moneda, dret, etc. Els protocols matrimonials (Capitulacions de Cervera al 1.469 i la Concòrdia de Segovia al 1.475) no desmunten aquesta realitat i, el que si fan, és regular el paper de Ferran com a rei consort a Castella, on la reina “propietària” era Isabel.
Es reprodueix l’esquema que funcionava en la corona d’Aragó entre Aragó, Catalunya i València i que, si utilitzem una terminologia actual, podem qualificar-la de confederal. Tenien institucions pròpies, un funcionament diferenciat i un rei en comú. Tots coneixem l’existència, a Catalunya, de les Corts, la Generalitat i el Consell de Cent, així com les Constitucions i el pactisme com a pràctica política. Tot això, malgrat les dinàmiques internes i externes, va funcionar fins al final de la guerra de Successió al 1.714.
Però no creieu que aquesta situació era per una reivindicació procedent únicament de la corona d’Aragó. No, Castella estava interessada en aquesta fórmula d’independència de les parts amb un rei comú, perquè tenia por de possibles intromissions de Ferran i era conscient de la seva fortalesa en ser tres vegades més gran i disposar de 4 vegades més d’habitants. On es demostra amb claredat tot això és al testament d’Isabel,1.504, que no és el de la reina d’Espanya sinó el de la reina de Castella.
Un testament dirigit als seus regnes de Castilla i León i així ho explicita, on no apareix la paraula Espanya, que mana als seus successors que a l’església i a l’administració del seus regnes no es nomeni cap estranger i que els beneficis de l’aventura americana (“trato e provrecho”) siguin íntegrament per a la corona de Castella. En aquesta darrera qüestió, els seus successors i els primers borbons li van fer cas, doncs Catalunya no va poder comerciar amb les colònies americanes fins al decret de Carlos III al 1.778.
Afirmar que amb els reis catòlics s’aconseguís la unitat d’Espanya i que amb el seu enllaç neix la nació espanyola, es fals, però la utilització d’aquesta falsedat serveix, avui, per intentar homogeneïtzar al poble espanyol i enfrontar-lo al dret a decidir reclamat des de Catalunya, de la mateixa forma que fa 50 anys servia, al meu mestre, per justificar la dictadura.
Els fets històrics cal tractar-los des del rigor i el seu estudi ens permet conèixer el present, doncs la realitat actual és producte del devenir històric. Si Catalunya és una nació, ho és perquè s’ha forjat al llarg del segles amb contínues influències humanes, culturals, econòmiques i socials, ja que les identitats no són immutables, sinó tot el contrari.
La situació actual que travessa Catalunya no es soluciona amb crides a la legitimitat històrica, tot i ser un dels diversos trets definitoris del nostre país. La solució passa perquè la ciutadania catalana exerceixi el dret democràtic del vot per decidir el seu futur. No estem davant una qüestió identitària sinó davant una qüestió democràtica.
Com hem arribat fins aquí i de com exercir els nostres drets és matèria d’un altra article.
Publicat a Fòrum Grama el 30 de setembre de 2.013
Imprimir