Al meu article “Una aproximació al 27 S”, publicat el mes passat a Gramenet 2.0, plantejava que la utilització de marcs conceptuals que desvirtuen la realitat i que, propagats constantment des dels mitjans de comunicació, generen estats d’opinió. Posava l’exemple de l’acusació a Artur Mas de fracturar el país i anunciava que cal un reflexió sobre el paper dels mitjans de comunicació per poder entendre moltes coses que estan succeint. Bé, avui m’agradaria abordar aquest tema.
Quantes vegades hem escoltat a un amic, a algun polític o tertulià, dir: “La força que té el procés sobiranista ha estat possible pel paper dels mitjans de comunicació, en especial de TV3”. Aquest marc conceptual ha estat repetit constantment i molta gent ho dóna per bo, però jo crec que és fals. Anem a pams.
Si agafem l’any 2014, i consultem l’Anuari Estadístic de Catalunya (IDESCAT), veurem que el grup de TV3 va tenir un share d’audiència anual del 15,5% i les cadenes generalistes d’àmbit estatal, a Catalunya, van assolir el 47,1%[1]. Tots coincidirem que els enfocaments del procés, d’aquestes cadenes radicades a Madrid, estan fets des de l’òptica de la unitat d’Espanya. Amb una relació de 3 a 1 a favor dels canals televisius que defensen l’unionisme, resulta temerari afirmar que TV3 és la responsable de l’existència i la força del procés sobiranista.
Però, si aprofundim en l’anàlisi i consultem l’Observatori de pluralisme informatiu als mitjans de comunicació estatals[2] veurem, a l’estudi fet del 7 a l’11 de setembre d’aquest any, que la participació de polítics i tertulians als debats sobre el procés català a les TV estatals, reflecteix una relació de 63 no independentistes front a 3 independentistes. Si en aquest mateix període de temps agafem els programes “Els matins de TV3” i “8 al dia amb Josep Cuní”, la relació és de 27 independentistes front a 35 no independentistes.
Si parlem de les ràdios[3], passa el mateix que amb les TV, es dóna un desequilibri total a les emissores de caire estatal i un equilibri a les catalanes. Dit això, podríem fer tres reflexions:
1. La visió sobre Catalunya, que arriba a la gent que viu a la resta de l’Estat, es centra, de manera monolítica, en la defensa de la unitat d’Espanya i de la monarquia, tot i que la forma de tractar la qüestió no té perquè ser idèntica, uns poden posar l’accent en la posició del PP i altres en la tercera via.
2. Catalunya, que és una societat plural, diversa i madura, on la convivència es basa en la tolerància i la democràcia, rep totes les visions amb tots els matisos existents. Els mitjans de comunicació radicats a Madrid, que també estan presents a Catalunya, des de fa temps han impulsat l’estratègia de la por amb missatges apocalíptics per al nostre futur, a més a més d’insistir, a aquestes altures de la història, que una Catalunya independent aixecarà murs i fronteres.
Aquests missatges penetren amb més facilitat als barris metropolitans de parla majoritàriament castellana i que majoritàriament consumeixen Antena 3, Tele 5 i la 1, per això no és d’estranyar que trobem els millors resultats del NO i de Ciudadanos en aquests barris. I perquè de Ciudadanos?
3. Ciudadanos és l’aposta, a Catalunya, dels grans poders econòmics espanyols per combatre el catalanisme i l’independentisme. Per això, Albert Rivera porta anys sortint constantment a les televisions estatals com l’home d’Espanya a Catalunya, on no li retreuen els seus suports a partits corruptes, com el PP en Madrid i el PSOE en Andalusia, ni els obscurs casos de Jordi Cañas i Javier Nart, i on Ciudadanos apareix com un partit net i nou. Si a això afegim la pesada motxilla de corrupció i retallades que porta el PP, s’expliquen els resultats de Ciudadanos el 27 S.
Després de veure tot això, coincideixo plenament amb l’opinió del professor de la UAB Enric Marín[4]: “Si observem la relació de forces entre sobiranisme i unionisme en l’àmbit dels mitjans de comunicació tradicionals (premsa, radio, televisió), conclourem que el balanç és ostensiblement negatiu per al sobiranisme”.
Publicat a Gramenet 2.0 el 16 de novembre de 2015
[1] Repartiment de l’audiència per cadenes.
[2] http://www.observatori27s.cat/index.php/ca/
[3] http://www.observatori27s.cat/index.php/ca/
[4] Enric Marín, “27 S: Televisió en campanya i pensions”. El Periódico. 14 d’octubre de 2015.
Imprimir