Chema Corral
L’objectiu d’aquest article és analitzar les lluites veïnals i cíviques que es van produir a Santa Coloma en el tardo franquisme, entre 1965 i les eleccions municipals de 1979. Mobilitzacions que han fet història, que han assolit reivindicacions, que han estat claus per l’elaboració del Pla Popular i, per tant, per a la transformació del suburbi en ciutat. No abordo en profunditat les lluites ni les cito totes, ara bé, sí que espero trametre una visió global del tardo franquisme des de la conflictivitat social.
Per contextualitzar, crec que no és necessari parlar de la naturalesa del franquisme, hem de considerar tres factors que ens ajuden a entendre les dinàmiques socioeconòmiques i la conflictivitat laboral, social i política dels anys 60 i 70 del segle vint. Des de l’oposició democràtica, la política de reconciliació nacional del PCE-PSUC; des de l’Església, les resolucions del Concili Vaticà II i des del règim, el Pla d’Estabilització.
La política de reconciliació nacional, plantejada el 1956, partia del convenciment de que la dictadura només podia caure per l’oposició que es fes des de l’interior. Per tant, calia superar la guerra civil; renunciar a l’alternativa insurreccional i de guerrilles; impulsar la lluita política en base a les reivindicacions de la població; utilitzar els mecanismes legals per facilitar el contacte amb la gent i desenvolupar una política unitària amb altres sectors, sobretot el cristià.
