Els sistemes polítics democràtics del món occidental funcionen mitjançant constitucions i lleis. És aquesta una part de l’organització de la societat que Marx denomina la superestructura i que la seva missió és justificar i avalar l’altra part, la infraestructura , que regula la base econòmica i es fonamenta en la divisió de classes i, actualment, en la preponderància del capital multinacional i financer. És des d’aquesta perspectiva que es pot entendre el perquè d’una llei hipotecària injusta o una reforma laboral que precaritza el mercat laboral.
Els governs busquen el consens social de les seves lleis per tal d’aconseguir la legitimitat. Si les normatives i l’acció de govern coincideixen amb el pensament de la majoria de la ciutadania, si fan consens social, el govern de torn adquireix legitimitat. Però si passa el contrari, si són contestades de forma amplia per la població, tindran legalitat però no legitimitat. La legalitat i la legitimitat no són la mateixa cosa.
Quan des de la legalitat intenten potenciar els negocis dels bancs i de les asseguradores, la legitimitat està en els amplis sectors que defensen el sistema públic de pensions. Quan des de la legalitat Gallardón intenta la contrareforma de la llei de l’avortament, la legitimitat està en les dones que defensen el seu dret a decidir sobre el seu cos. I podríem posar innombrables exemples. Això és així perquè les lleis no connecten amb el sistema de valors actuals i la legitimitat està en la ciutadania i no en el govern.
Ara bé, no pensa igual el PP que fa una similitud i confon els dos termes. Bé, més que confondre considera que legalitat i legitimitat són equivalents. En realitat van més enllà: les seves lleis són legals i pel fet de ser legals són constitucionals i garanteixen la democràcia i la llibertat. No seria la primera vegada que veiem a un dirigent del PP qualificant de dictador a un opositor que discrepa d’alguna de les seves lleis, normes u opinions.
Al món i al llarg dels temps, hem tingut molts exemples de com des de la legitimitat, amb mobilitzacions i si ha calgut amb la desobediència civil, s’ha aconseguit canviar les lleis. Luther King, impulsant la lluita contra la segregació racial, és un dels exemples. A l’estat espanyol, la campanya per l’objecció de consciència al servei militar, va acabar amb el reclutament obligatori. Si els homes i les dones haguessin estat sempre obedients estaríem vivint en l’esclavisme o el feudalisme.
Si ens aturem a Catalunya la cosa encara es complica més i, si analitzem el procés de la consulta del 9 N, el PP dóna el no per resposta: no és constitucional, no és legal i no és democràtic. Anem a pams.
El que ha plantejat el Parlament és conèixer, mitjançant una pregunta doble, l’opinió del poble català sobre la relació de Catalunya amb Espanya, per a poder parlar després els dos governs i cercar els acords possibles. Per aconseguir això proposa una consulta no refrendària. No està cridant a un referèndum ni a una votació vinculant. La Constitució no prohibeix fer una consulta d’aquestes característiques. Quins principis democràtics tindria una Constitució que impedís preguntar l’opinió de la ciutadania?
La consulta del 9 N està basada en la legalitat. Inicialment, hi ha alguna cosa més legal que acollir-se a l’article 150 de la Constitució?[1]. Petició que va fer el Parlament i que per decisió política, el Congrés dels Diputats va rebutjar. Finalment s’ha convocat seguint la Llei Catalana de Consultes Populars no Refrendàries, matèria que és competència del Parlament i que, com sabem, el govern central ha portat al TC.
El camí fet per les institucions catalanes i pels grups parlamentaris que donen suport a la consulta, s’ha fet seguint la legalitat i dintre del marc constitucional, tot rebent un alt consens social que legitima la proposta i que es reflexa a l’última enquesta del CEO que dóna un suport del 70,2% a la Consulta i a les massives manifestacions pacífiques i ciutadanes de l’11 de setembre.
Ara, a Catalunya, legalitat i legitimitat van unides. Una altra cosa és que un TC, deteriorat i instrumentalitzat, sigui l’eina utilitzada pel govern espanyol, amb el suport del PSOE, per impedir que la ciutadania de Catalunya pugui expressar la seva opinió. Per definir la nova relació entre Catalunya i Espanya, no hi ha cap altra solució que el poble de Catalunya sigui consultat. Crec que el camí no serà ni curt ni fàcil.
Publicat a Gramenet 2.0 el 10 d’octubre de 2014
[1] L’article 150 de la Constitució permet traspassar competències de l’estat a les comunitats autònomes.
Imprimir