Amplis sectors de la societat catalana van participar en el procés participatiu del 9 N, tot fent realitat una diada d’emocions i de reivin-dicació que passarà a la història del nostre del país. Malauradament no va ser possible fer una consulta amb totes les garanties democràtiques, tal i com estava previst a la convocatòria feta sota el paraigües legal de la Llei de Consultes no Referendàries. No va ser possible per l’actitud antidemocràtica del govern del PP que ha utilitzat el Tribunal Constitucional (TC) per suspendre-la cautelarment.
Ni referèndum, ni consulta: procés participatiu, impulsat pel govern de la Generalitat, amb el ple suport del Pacte Nacional pel Dret a Decidir i l’activisme de l’ANC i Òmnium Cultural. Una votació que es va fer sense cens, amb locals electorals no habituals, amb taules formades per voluntaris, amb amenaces des del govern central als funcionaris, amb una segona suspensió del TC, amb atacs informàtics i amb pluja de denúncies judicials.
Que en aquest context, 2,3 milions de persones, 17.797 a Santa Coloma[1], manifestessin la seva opinió sobre el futur polític de Catalunya, fent la inscripció i dipositant el seu vot, i que una gran majoria d’ells signessin la denúncia internacional contra el govern del PP[2], dirigida a l’ONU i a les institucions europees, significa un èxit de gran magnitud que supera quantitativament la participació dels dos darrers 11 de setembre.
Em sembla sorprenent veure als tertulians, principalment des dels mitjans de Madrid, fer el tipus d’anàlisis propis d’uns comicis electorals. El 9N no va ser una cita electoral sinó una jornada on els vots dipositats i les signatures recollides expressaven lluita, protesta i rebuig contra el govern central. Per tant, el barem de l’anàlisi no és si l’abstenció va ser alta o baixa segons els canons electorals, sinó si la magnitud de la mobilització de la ciutadania va ser important o no.
També em resulta sorprenent que posin el crit al cel, sobre les garanties, els mateixos que van impedir que es realitzés una consulta amb plenes garanties democràtiques. A la seva mà estava haver donat via lliure a la consulta, respectar la decisió del Parlament de Catalunya i no impugnar-la davant el TC. Però no, impossibiliten la consulta i després exigeixen garanties a un procés participatiu.
La reacció del govern central ha estat la de sempre: desacreditar el procés català, dir no a tot i no plantejar cap proposta de futur i, ara, incorporar l’ofensiva judicial al seu full de ruta. Si no teníem clar que, cada vegada més, el poder judicial està supeditat al poder polític central, hem vist com un TC desprestigiat i controlat políticament, suspenia cautelarment la consulta en la reunió més curta de la seva existència; però hem vist també la intromissió davant la Fiscalia de la Sánchez Camacho anunciant els termes de la querella contra la Generalitat, qüestió que ha significat el rebuig de la Unió de Fiscals Progressistes.
El tema de la consulta no és una qüestió jurídica, és una qüestió política. La Constitució no prohibeix que el poble català doni la seva opinió sobre la relació de Catalunya amb Espanya i l’aplicació del seu article 150.2 o la llei de Consultes no Referendàries donen cobertura a aquesta consulta. Coneguda l’opinió del poble, cal la negociació per trobar la millor solució. El que descarta la Constitució és fer un referèndum vinculant que afecti a la unitat d’Espanya.
Crec que a l’espanyolisme polític no li preocupa tant fer o no fer una consulta tal i com s’ha plantejat fins ara, sinó que fer-la qüestiona la sobirania del poble espanyol. Fer una consulta, malgrat no sigui vinculant, implica cedir sobirania i la sobirania, per a ells, no es fragmenta. Pensen, per tant, amb la lògica dels estats nació, lògica que han volgut imposar i no se n’han sortit, doncs l’estat espanyol és plurinacional.
Ara bé, estem veiem com els estats cedeixen cada vegada més sobirania a les institucions europees i el futur d’Europa, ho vulguem o no, serà de sobiranies compartides. En aquest futur de sobiranies compartides, on es farà més palesa la crisi dels estat nació, cal situar el rol de les actuals nacions sense estat com Catalunya.
En tot aquest procés cap al futur, el 9N és un punt i seguit perquè la consulta resta pendent i això no s’ha acabat. No serà fàcil i costarà, però amb la màxima unitat possible, política i ciutadana, estic segur que ho podem aconseguir.
Publicat a Gramenet 2.0 el 14 de novembre de 2014.
[1] Albert Fabà (ANC) situava, en una article publicat el 6 de novembre a Fòrum Grama, en 15.000 persones les expectatives de participació a la nostra ciutat La realitat ha superat les previsions en 2.797 persones.
[2] La denuncia davant les institucions internacionals sol·licita que: “duguin a terme les actuacions necessàries per garantir que el poble català pugui decidir, democràticament, el seu futur”.
Imprimir