La Vanguardia acomiadava el 2016 amb un article de Joaquin Luna sobre els 500 anys de la mort i del testament de Ferran II a Madrigalejo, el gener de 1516 [1]. L’article no fa una anàlisi històrica de la figura del Rei Catòlic, sinó que persegueix dos objectius: primer, recollir i donar altaveu a les queixes de l’alcalde del PP de que cap organisme oficial i competent ha fet res per commemorar aquest esdeveniment i, segon, parlar de la unitat d’Espanya a partir del text del cartell de la Casa Museo que diu “Aquí va morir un rei i va néixer Espanya”.
Aquest article de la Vanguardia i el discurs de la Cospedal davant els militars m’han esperonat a parlar de la figura de Ferran II i de la unitat dinàstica, que no fusió de regnes, concretada el 1479, quan ja casat amb Isabel, mor el seu pare Joan II i hereta la Corona d’Aragó.
El casament i el regnat d’Isabel i Ferran han estat manipulats, tant els seus símbols com el seu significat i trajectòria. El jou i les fletxes de l’escut dels Reis Catòlics es van convertir en la simbologia de la Falange de José Antonio i, junt amb l’àguila, es van incorporar a l’escut de l’Espanya franquista. Amb la utilització dels seus símbols i amb l’adjudicació de la unitat d’Espanya als Reis Catòlics, l’espanyolisme ha intentat al llarg dels temps presentar unes arrels històriques per defensar el naixement de la nació espanyola fa més de 500 anys.
La realitat va ser una altra, no va haver unitat d’Espanya sinó unitat dinàstica. Es va instaurar una monarquia composta concretada en que la Corona de Castella i la Corona d’Aragó tenien el mateix rei però mantenien les seves institucions, lleis, impostos, monedes etc. Aquest era el sistema que funcionava a la Corona d’Aragó entre els diferents territoris que la composaven. Aquest ordre va durar 235 anys, fins que, amb la caiguda de Barcelona el 1714, el Decret de Nova Planta (1716) aboleix tot l’ordenament constitucional del Principat i s’inicia el procés d’assimilació de Catalunya a la realitat castellana.
A Madrigalejo va morir un rei però no va néixer Espanya. A més a més, el testament que va dictar Ferran no va ser transcendent pel futur. Us preguntareu per què. Primer, perquè Ferran era rei consort a Castella i no podia disposar d’aquest regne[2] , del qual Isabel ja havia testat, dotze anys abans, tot establint la línia successòria en la seva filla Joana, primer, i en el seu nét Carles d’Àustria, després.
Segon, Ferran sí podia disposar de la Corona d’Aragó, on Isabel era reina consort, però els fills i néts del matrimoni eren els que eren. Podia haver testat a favor del seu nét Ferran, fill de Joana, però trencava la primogenitura de Carles d’Àustria i segurament hauria provocat un conflicte. Una altra cosa hagués estat si el seu fill Joan, nascut del seu segon matrimoni amb Germana de Foix , hagués sobreviscut, però va morir el 1509. Total, un testament que no va alterar res del previst.
Alguns dirigents del PP són molt donats a situar el naixement de la nació espanyola amb els Reis Catòlics, Maria Teresa de Cospedal n’és un exemple reincident. El dia de Reis, a la Pasqua Militar, la ministra de Defensa va insistir en el mateix i va arribar a dir que Ferran el Catòlic va ser el primer rei que va crear un exèrcit espanyol. Desconec quins assessors té la ministra però, com es pot deduir del que he dit fins ara, discrepo radicalment de la senyora Cospedal. Anem a pams.
Primer, no es podia crear un exèrcit espanyol quan Espanya no existia i el que existia eren dues corones diferenciades. Segon, en aquells temps els exèrcits es mobilitzaven i es desmobilitzaven en funció de les campanyes i de les guerres i no existia el concepte d’exèrcit estable de l’actualitat. Tercer, la primera vegada que es va plantejar un exèrcit estable va ser en 1625, amb la Unió d’Armes. Amb aquest projecte Felipe IV i el Conde Duque de Olivares volien crear un exèrcit de 140.000 homes finançats pels diferents regnes de la monarquia hispànica; a Catalunya li corresponia reclutar i finançar 16.000 soldats.
La Unió d’Armes va ser rebutjada a les Corts de Barcelona de 1626 argumentant que els diners que posés el Principat eren per defensar Catalunya i que els soldats catalans estaven obligats a defensar al Rei però dintre de les fronteres catalanes. Era una concepció defensiva davant el militarisme i expansionisme de la monarquia hispànica. El rerefons era l’avenç de l’absolutisme que entrava en contradicció amb el “pactisme” català i la crisi financera de la monarquia que rebia menys metalls preciosos d’Amèrica i necessitava recursos per afrontar les guerres a Europa.
Que a Madrigalejo no va néixer Espanya i que el testament de Ferran II fos intranscendent pel futur de la monarquia no vol dir que aquest poble de Cáceres no mereixi estar situat al mapa junt al Rei Catòlic, més enllà de la seva proximitat al monestir de Guadalupe. Un Congrés d’historiadors per parlar de Ferran II, dels regnes peninsulars i la monarquia composta, que aportés rigor i fugís dels tòpics del nacional-espanyolisme podria ser una bona idea.
Publicat a Fòrum Grama, el 26 de gener de 2017
[1] Benvingut, míster Marshall (2016), Joaquin Luna. La Vanguardia 31/12/2016-1/1/2017.
[2] Les Capitulacions Matrimonials de Cervera de 1469 i la Concòrdia de Segovia de 1475 regulen el paper de Ferran com a rei consort a Castella, on la reina “propietària” era Isabel.
Imprimir