Que les relacions entre Catalunya i Espanya no passen pel millor moment, ho sap tothom. Uns diuen que estan en stand-by, altres que estan al límit de la ruptura. Jo no sóc tan optimista i crec, simplement, que estan trencades. I hem arribat a aquesta situació degut a diverses raons:
- La campanya, impulsada pel PP i determinats mitjans de comunicació, contra l’Estatut votat pel poble de Catalunya, amb la posterior sentència negativa del Tribunal Constitucional.
- Un sistema de finançament que produeix un dèficit fiscal anual d’aproximadament 16.000 milions d’euros, al voltant del 8,5% del PIB.
- L’aprovació continuada d’uns Pressupostos de l’Estat que disminueixen les partides econòmiques anuals destinades a Catalunya, principalment les destinades a garantir l’estat del benestar.
- Els atacs mediàtics, judicials i, ara també, legislatius contra la llengua catalana.
- Un procés de recentralització que lamina les competències de la Generalitat i interpreta la Constitució des d’una òptica restrictiva, centralista i moltes vegades inconstitucional.
Davant tot això, una part molt important de la societat catalana ha fet un posicionament contundent i el pacte constitucional de 1.978 ha saltat pels aires. Tornem a tenir a sobre la taula el caràcter de les relacions entre Catalunya i Espanya, però ara el plantejament és definir-ho des de l’exercici del dret a decidir.
Continuo dient, tal i com vaig escriure al meu article del darrer mes d’octubre, que a Catalunya existeix cofoisme i autocomplaença, com si ja estigués tot fet. Crec que la posada en funcionament de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), a Santa Coloma, ha obert un procés de molta activitat en una ciutat tant multicultural com la nostra, on cal molta pedagogia i capacitat de convenciment.
L’Acte de presentació de l’ANC em va semblar molt adient i no solament pel caire engrescador d’una Biblioteca de Singuerlín plena, de gom a gom, sinó també per la transversalitat sociològica dels assistents i, especialment, pel que es va dir, tot posant l’accent en el dret democràtic del poble de Catalunya a decidir el seu futur.
Continuo creient que aquest procés, iniciat per aconseguir el màxim de sobirania nacional, ha de estar vertebrat per dos eixos fonamentals: col·locar la qüestió catalana en l’agenda europea i que el poble de Catalunya es comporti com un sol poble.
Sembla ser que s’estan fent esforços (govern i determinats eurodiputats) davant les institucions europees, per explicar la nostra realitat nacional i la manca d’encaix de Catalunya amb la resta de l’estat espanyol. Cal també la relació del teixit econòmic, social i cívic català amb l’europeu i l’organització d’activitats i actes explicatius i reivindicatius a les ciutats de l’UE. Necessitem , en aquest procés, la complicitat i intermediació de la Unió Europea i de la seva organització social.
És necessari evitar la divisió i la fractura de la nostra societat i treballar per garantir la cohesió social . Però aquesta cohesió social no solament està en perill pel debat nacional, sinó també per les polítiques d’austeritat que porten a molts ciutadans a la pobresa i per la corrupció que facilita la desafecció política. Semblen tres vessants diferenciades però estan íntimament lligades.
Els mateixos que diuen que Catalunya s’empobriria i no cobrariem les pensions si tinguessim un estat propi, són els mateixos que no han actualitzat les pensions aquest any i que disminueixen les partides econòmiques a l’estat del benestar. Els mateixos que volen identificar soberanisme amb corrupció, són els mateixos que estan assenyalats de finançament irregular mitjançant el seu ex- tresorer, que té comptes a Suïssa amb uns 22 milions d’euros.
És cert que el moviment per exercir el dret a decidir, nascut de les consultes populars iniciades a Arenys de Munt i fetes a innumerables municipis, és un moviment net i sense corrupció, però no és menys cert que la incorporació de CiU a aquest procés, a la vegada que li dóna mes base social el taca amb les imputacions i corrupteles convergents.
A tot l’estat existeix corrupció i a casa nostra també. Estem patint les conseqüències de la “bombolla immobiliària” produïda per la Llei del Sol de José M. Aznar i cal tenir present, també, les paraules del president de l’ONG “Transparència Internacional” quan diu “el sector de la construcció és més corrupte que el del tràfic d’armes”.
Davant els Millet, Oriol Pujol, Bustos i Bartu Muñoz jo me alineo amb l’Ada Colau, de la PAH, l’Àngels Guiteras, de la Taula del Tercer Sector, la Carme Forcadell, de l’ANC i el Álvarez i el Gallego dels sindicats, perquè aquestes persones encapçalen moviments socials que treballen, des de l’entrega i la militància, per la cohesió del nostre país. I és des de la pròpia societat, des de la seva mobilització organitzada, que podem evitar la fractura social que alguns volen imposar-nos.
Publicat a Fòrum Grama el 25 de febrer de 2.013
Imprimir