Centre Cívic del Baró de Viver. 12 de juny de 2024.
Bon vespre a tothom
Moltes gràcies per la vostra assistència a aquest acte de presentació del meu llibre Quan les cases barates eren a Santa Coloma de Gramenet.
Sense cap tipus de dubte, havíem de presentar el llibre a Baró de Viver, barri que forma part de l’estudi que he fet, ja que va pertànyer a Santa Coloma de Gramenet fins a l’1 de gener de 1945. Estava situat dins les 100 ha de la riba dreta del riu Besòs, on es van construir els grups segon i tercer de cases barates Milans del Bosch i Baró de Viver, anomenats durant l’etapa republicana Carles Aribau i Pi i Maragall.
Vull començar expressant el meu agraïment als responsables del Centre Cívic, a la directora Patrícia Garrido i al tècnic Alberto Franco, per acollir aquesta presentació i incorporar-la al programa de Festa Major.
Acabem d’escoltar Josep Capsir, un historiador que ha fet recerca sobre el vostre barri i que va publicar, l’any 2017, el llibre Baró de Viver 1939-1944: els consells de guerra. Moltes gràcies Josep per ser aquí i per la teva intervenció. També vull agrair a Pau Vinyes, la seva confiança en la meva recerca, per fer el pròleg del llibre i editar-lo des de l’editorial Llop Roig.
Moltes gràcies Rosa Suriñach, Presidenta del Consell Municipal del Districte de Sant Andreu, pel suport institucional a aquest projecte historiogràfic.
El meu interès per la Santa Coloma de la riba dreta del Besòs va néixer quan estava escrivint el llibre El PSUC a Santa Coloma de Gramenet 1936-1979 i comprovar l’existència de dinàmiques econòmiques, socials i associatives, en aquest territori, als anys 30. A la vegada se’m van obrir incògnites que em van esperonar a investigar, per exemple, les causes que van donar lloc al procés de segregació de Santa Coloma i d’agregació a Barcelona.
Davant això, he volgut contribuir a la innovació historiogràfica. Innovació feta des de Santa Coloma, però des d’una mirada global, estudiant i analitzant les realitats i dinàmiques internes d’aquest territori, però també les seves relacions amb el poble de Santa Coloma i amb la ciutat de Barcelona, i les raons econòmiques i socials que van portar a l’agregació a Barcelona. El llibre està situat entre 1900 i 1945 i no té cap altra pretensió que la d’assolir els objectius historiogràfics que he enumerat abans.
A finals dels anys vint del segle passat, existien a Barcelona dues realitats que es complementaven: La conflictivitat laboral entre la patronal i els sindicats, especialment amb la CNT, i una necessitat d’habitatges per als treballadors immigrats que van venir per les obres de l’Exposició Universal de 1929 o per la construcció del metro. La manca d’habitatges va fer aflorar nuclis de barraques d’autoconstrucció. Estem parlant de més de 26.000 barraquistes.
La política d’habitatge de la Dictadura de Primo de Ribera, amb el suport dels prohoms del sector dur de l’empresariat barceloní, abordava les dues realitats. Van construir habitatges, sí, però als afores de la ciutat, envoltats de camps, sense transport i amb gran precarietat de serveis bàsics. D’aquesta forma els treballadors havien de destinar molt de temps als desplaçaments per anar a treballar o per anar al centre de la ciutat. L’objectiu era recloure a milers i milers de persones i allunyar-les del rovell de l’ou de les mobilitzacions obreres.
Amb aquesta filosofia es van construir quatre grups de cases barates, que es van començar a ocupar l’any 1929. Així va néixer el primer grup a Can Tunis, denominat Eduard Aunós; el segon i tercer grup a Santa Coloma de Gramenet, denominats Milans del Bosch i Baró de Viver; i el quart a Horta, denominat Ramon Albó. Es van edificar des del Patronat de l’Habitació de forma unilateral, sense cap tipus de negociació, sense demanar permisos ni pagar arbitris.
Si al llarg dels anys 30 del segle XX, les cases barates van condicionar la gestió municipal colomenca, per l’incapacitat econòmica de l’Ajuntament per garantir els serveis i les ajudes necessàries, en un marc de crisi econòmica; a principis dels anys 40, la problemàtica de les cases barates va ser determinant per l’agregació a Barcelona de la riba dreta de Santa Coloma.
El maig de 1937, quan l’aviació feixista italiana va bombardejar varis habitatges de les cases barates Carles Aribau, ara situades al barri del Bon Pastor, la revista “Visions de guerra i rereguarda. Història gràfica de la revolució” deia que eren les cases barates de Sant Adrià. Evidentment no era així, pertanyien al municipi de Gramenet de Besòs. D’altra banda, feta la recerca, una font oral em deia que Baró de Viver es coneixia com les cases barates de Santa Coloma. Efectivament, entre el grup Baró de Viver / Pi i Maragall i Santa Coloma hi havia una relació estreta pel fet que, res més creuar el pont, ja érem al centre del poble.
És ben cert que existien i encara existeixen relacions veïnals i humanes entre Baró de Viver / Pi i Maragall amb Santa Coloma. No només perquè en aquells temps pertanyia a Santa Coloma, sinó, com molt bé explica Josep Capsir al seu llibre, perquè nens i nenes de Santa Coloma venien a estudiar al Grup Escolar Pi i Maragall. Aquesta tendència de creuar el pont des de Santa Coloma per venir a estudiar a Baró de Viver s’ha mantingut fins ara, sent l’Esperança el centre escolar receptor.
Per fer una recerca com la que m’havia plantejat, calia veure la bibliografia existent, els fons dels arxius històrics, la premsa de l’època i les fonts orals. D’entrada vaig comprovar que la bibliografia feta des de Barcelona era més extensa, més rica i que ajuda molt més a conèixer la realitat d’aquestes 100 ha, que la feta des de Santa Coloma. Ara bé, vaig tenir la sensació que aquesta mirada barcelonina, en general, no es preocupava de les relacions entre els ajuntaments de Santa Coloma i Barcelona, ni d’aprofundir en les raons econòmiques i socials de la segregació. La mirada des de Santa Coloma, molt minsa, sí tracta les raons i conseqüències de la segregació.
Dit això i com que estem a Baró de Viver, cal posar en valor i destacar el llibre, ja citat avui, de Josep Capsir sobre els Consells de Guerra a Baró de Viver. També és força interessant, per entendre el període republicà i de la guerra, la novel·la històrica del vostre veí, Genaro Villagrasa, Una casita junto al río. És un tresor per a conèixer la història de les cases barates des de la ficció.
Estem parlant d’història i hem de parlar d’arxius. Els tres arxius essencials han estat l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, l’Arxiu Històric de Santa Coloma i l’Arxiu Municipal de Santa Coloma. Per determinats temes, però no per això menys importants, he consultat l’Arxiu Nacional de Catalunya, l’Arxiu Històric del Museu del Ferrocarril de Catalunya, l’Arxiu Diocesà de Barcelona, l’Arxiu Històric Ciutat de Barcelona i l’Arxiu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. He d’agrair als professionals de tots aquests arxius la seva col·laboració i ajuda.
Quan es va produir el procés d’agregació, no sé si per això de les cases barates de Santa Coloma o les de Sant Adrià, Baró de Viver va tenir un rol diferent a Milans del Bosch, que fins l’any 1935, data de l’obertura al culte de l’església del Bon Pastor, els seus feligresos pertanyien a la parròquia de Sant Adrià, mentre que fins a l’arribada de la dictadura franquista, els creients de Baró de Viver anaven a Santa Coloma de Gramenet.
L’activisme de Mossèn Cortinas, rector de la parròquia del Bon Pastor, va aconseguir després de la segregació, donar el nom de la parròquia a diversos nuclis urbans (Les Carolines, barriada Sanchís, Estadella, Milans del Bosch) cases aïllades, tallers i indústries. Baró de Viver no va entrar en l’equació de Mossèn Cortinas i es va mantenir com a barri dintre del Districte de Sant Andreu del Palomar.
Deia abans que el meu objectiu era contribuir a la innovació historiogràfica des d’una mirada global i compactada del territori. Per tant, no considerar l’agregació a Barcelona com un fet administratiu que cal acceptar i que es va donar al seu dia. Tot el contrari, he volgut esbrinar les dinàmiques econòmiques, socials i culturals que van portar a la segregació i valorar les repercussions posteriors.
Des de la concepció de la història en permanent construcció, crec que aquest llibre aporta innovació a les dues mirades historiogràfiques, la de Santa Coloma i la de Barcelona, que han tractat aquest territori.
Però en tot cas, els lectors i les lectores teniu la paraula.
Moltes gràcies per la vostra atenció.
Imprimir