Publicat a BISSOCIUM
Revista d’Història del Bon Pastor i Baró de Viver.
Número 1, maig 2024
Chema Corral
La Santa Coloma de la riba dreta del Besòs, prenia cos a Montcada i Reixach, d’on sortia la línia que marcava el límit de Santa Coloma amb Barcelona i Sant Adrià, anava més enllà de la fàbrica Miquel i Costas & Miquel, continuava per la sèquia Madriguera i acabava a Sant Adrià, prop del pont, de l’inici del carrer Guipúscoa i de les Delicioses.
La riba dreta de Santa Coloma, com la de Sant Adrià, són conseqüència de les característiques torrencials del riu Besòs, que van provocar la sedimentació de graves i sorres a la seva desembocadura i la configuració d’un delta amb un riu amb dos braços i amb illes al mig. El braç dret, que sembla el més antic, era el que marcava el límit de Santa Coloma i Sant Adrià amb el Pla del Barcelonès. Amb el pas dels segles, el braç dret es va assecar, però va continuar essent el límit territorial. Per això aquestes 100 ha pertanyien a Santa Coloma.
Dinàmiques de canvi
A principis del segle XX, l’activitat econòmica era eminentment agrícola i ramadera, amb cultius de regadiu que facilitaven les sèquies de Noval i la Madriguera. Pel perill d’inundacions, els pagesos tenien casa a Santa Coloma o a Sant Andreu i no es detecta un nucli estable d’habitants fins al padró de 1924, amb 127 persones. Aleshores ja estaven definides les tres vies vitals per al desenvolupament de la vida econòmica i quotidiana del territori: el camí de Santa Coloma, la carretera Fiscal i la riera de Sant Andreu, també denominada carrer de Sant Adrià.
A principis de segle XX, es produeixen dues dinàmiques de canvi que alteraran i modificaran substancialment la vida dels habitants d’aquest territori: l’arribada d’indústries, però sobretot la immigració. La instal·lació d’indústries en aquest indret va ser possible perquè es donaven tres condicions bàsiques: preu del sòl barat, disponibilitat d’aigua i proximitat a Barcelona. Per tant, no és d’estranyar que tres de les quatre indústries més grans de Santa Coloma estiguessin ubicades al marge dret del Besòs: Miquel i Costas & Miquel (1907), Can Sala (1905), i Enric Sanchís (1907).
El creixement econòmic que es va produir a Catalunya, el primer terç del segle XX, per les repercussions de la primera Guerra Mundial, de l’Exposició Universal de 1929 i d’obres d’infraestructures com el metro, va comportar l’arribada d’immigració procedent de l’Aragó, València i Múrcia. Les instàncies de poder de la dictadura de Primo de Rivera, les pràctiques repressives dels governs civils i el sector dur de la patronal barcelonina van fer la legislació de cases barates amb l’objectiu d’abordar dues realitats que existien a Barcelona: la necessitat d’habitatges per als immigrants i la conflictivitat laboral.
La legislació de cases barates donava cobertura a la creació del Patronat de l’Habitació, des d’on es van construir quatre grups de cases barates (Can Tunis, Milans del Bosch, Baró de Viver i Horta) amb materials de mala qualitat, als afores de la ciutat i envoltats de camps, sense transport i amb gran precarietat de serveis bàsics. D’aquesta forma els treballadors havien de destinar molt de temps als desplaçaments per anar a treballar o al centre de la ciutat. La intenció era recloure milers i milers de persones i allunyar-les del rovell de l’ou de les mobilitzacions obreres.
A Santa Coloma, la construcció dels grups de Baró de Viver i Milans del Bosch va significar que de cop i volta, l’Ajuntament havia de garantir les despeses socials i els serveis necessaris a una població nouvinguda, sense recursos, allunyada del poble i amb diferències culturals i de llengua. Missió impossible per a un consistori d’un poble petit.
La Santa Coloma de la riba dreta va experimentar un augment exponencial de població. De les 127 ànimes de l’any 1924 es passa a 2.897 el 1930. La raó de tan vertiginós augment la trobem en l’inici, el 1929, del procés d’ocupació dels dos grups de cases barates: Milans del Bosch 2.347 habitants i Baró de Viver, 179. Aquestes dades, sobretot les de Baró de Viver (179 habitants per a 381 cases), ens donen a entendre que l’ocupació d’aquests polígons d’habitatges va ser un procés gradual en el temps.
La República. Dues estratègies
Des del començament es van dibuixar dues estratègies. Barcelona apostava per l’agregació, argumentada amb criteris fiscals i urbanístics, ja el gener de 1930. L’estratègia de Santa Coloma era que l’Ajuntament de Barcelona es fes càrrec de les despeses que ocasionaven els dos grups de cases barates, ja que eren ciutadans de Barcelona traslladats a un altre municipi, sense cap tipus de negociació ni d’acord. L’expressió més elaborada d’aquest posicionament es va aprovar al Ple Municipal del 26 de juny de 1931, a l’inici del període republicà i a proposta del regidor de la Coalició d’Esquerres, Pere Pla.
Estem als anys 30, amb la República i en un marc de recessió econòmica a nivell mundial, com a conseqüència del crac borsari de 1929, i de la finalització de les obres de l’Exposició Universal. Aquesta conjuntura va comportar crisi, estancament econòmic i atur a tot arreu. Això dificultava l’acció de govern de l’ajuntament d’esquerres per abordar els problemes locals, també els de la riba dreta del Besòs, i afectava els habitants de les cases barates que treballaven majoritàriament en els sectors més colpejats per l’atur: la construcció i el metall.
Una de les conseqüències de la crisi i de l’atur va ser la vaga de lloguers a les cases barates. Delegats dels quatre grups van enviar, el maig de 1931, un escrit al governador civil, al president de la Generalitat i a l’alcalde de Barcelona amb 11 reivindicacions i la decisió de suspendre el pagament de lloguers. La plataforma reivindicativa demanava, entre d’altres, la baixada dels lloguers i reivindicacions d’urbanitzacions i serveis. Van fracassar les negociacions i els desnonaments. La situació de no pagar el lloguer, la llum i l’aigua es va enquistar fins al franquisme.
Al període republicà es van constituir vàries associacions, de diverses línies ideològiques. La Societat Cooperativa Obrera la Paloma va desenvolupar activitats socials i culturals i va ser afí a les idees anarquistes al 1936. El Centre Català Republicà “Les Carolines”, responia al perfil catalanista i d’esquerres dels habitants d’aquest barri i de la barriada de l’Estadella; a destacar el paper d’Adolf Navarro i Celestí Boada, a la política local colomenca. La taverna d’en Francesc Rocamora, coneguda com el Café de les set portes, va veure néixer el primer club de futbol de la riba dreta del Besòs, el CF Rocamora, i era freqüentada per militants de la CNT.
A les cases barates de Baró de Viver, denominades Pi i Maragall durant la República, es va crear L’Asociación- Instructivo Cultural de Fomento y Defensa del tercer grup de cases barates, l’any 1933. Coneguda com “El Fomento”, tenia un quadre dramàtic i va aconseguir l’obertura d’un dispensari. Estava impulsada per anarquistes i republicans. L’entitat es va dividir i els republicans van fundar-ne una altra, coneguda com “El Progreso”.
La realitat més positiva de la riba dreta, durant els anys 30, va ser l’ensenyament de la canalla. El Patronat de l’Habitació va construir edificis destinats a escoles, que va cedir a l’Ajuntament de Barcelona el setembre de 1931. La cessió del Carles Aribau i del Pi i Maragall (abans Milans del Bosch i Baró de Viver) hauria d’haver-se fet a l’Ajuntament de Santa Coloma, que era el terme municipal on estaven situats els dos grups escolars, però l’Ajuntament colomenc no podia assumir econòmicament aquesta cessió i va ser el Patronat Escolar de Barcelona qui es va fer càrrec del seu funcionament.
Amb José Tapia Bujalance, que va arribar al grup escolar Carles Aribau el 1934, s’incorpora, el mètode Freinet, que modernitzava l’ensenyament al situar els nens i les nenes dintre de la seva realitat social, tot jugant un paper actiu a classe. Una concreció va ser l’edició de la revista Vilabesòs, amb textos lliures de nens i nenes de diferents classes i graus, escrits en català i castellà, i impresos per ells mateixos. El grup escolar Pi i Maragall va iniciar el seu funcionament amb Lluís Alabart Ballesteros com a director, també rebia alumnat procedent del nucli antic de Santa Coloma i l’any 1933 ja practicava la coeducació, en alguns cursos, sense cap tipus de problemes.
El cop d’estat i la guerra
Davant el cop d’estat franquista i la confirmació dels moviments militars a Barcelona el 19 de juliol, activistes republicans, llibertaris i veïnat antifranquista de la riba dreta del Besòs, es van unir a militants de la resta de Santa Coloma i d’altres localitats properes per assetjar les casernes de Sant Andreu i col·laborar a avortar l’aixecament militar. El Comitè revolucionari/antifeixista de Santa Coloma va crear dues delegacions, també denominades subcomitès, als dos grups de cases barates. El veïnat de la riba dreta del Besòs no es va lliurar de la situació de doble poder que hi havia a Catalunya, però tampoc de la violència incontrolada. El cas més sagnant va ser l’assassinat d’en Carles Ballat i Rosell, rector de l’església Bon Pastor, el 19 de juliol al matí.
A Gramenet del Besòs, les col·lectivitzacions d’empreses es van fer sense problemes. A la riba dreta es van col·lectivitzar Can Sala i Miquel y Costas & Miquel i es va reconvertit en indústria de guerra la fàbrica Sanchís, amb el nom de F11. No es va col·lectivitzar cap terra dels pagesos, però sí es va facilitar a la CNT uns terrenys no cultivats a la riba dreta del Besòs. Van treballar unes 100 persones i podem afirmar que aquesta col·lectivitat va aconseguir un bon funcionament i va contribuir a proveir d’aliments al municipi.
L’exèrcit franquista va introduir una nova estratègia: bombardejar les ciutats allunyades del front, amb l’objectiu de destruir infraestructures, indústries, serveis, comunicacions; però també per desmoralitzar i atemorir la població, en definitiva per debilitar el paper de la rereguarda a la guerra. Barcelona i les poblacions properes van ser bombardejades diverses vegades al llarg de 1937 i 1938. La incursió del 29 de maig de 1937 va ser devastadora. Les bombes van caure sobre habitatges de les cases barates Carles Aribau i de la barriada Sanchís, afectant brutalment tres famílies i matant set dones i dos homes. Els danys materials produïts pel bombardeig van ser quantiosos i van provocar una dramàtica situació social, ja que van afectar 53 cases i l’economat.
Des de finals d’abril de 1937 ja es podia utilitzar, pels habitants del grup de cases barates Carles Aribau i barris adjacents, el refugi antiaeri del Molinet, finançat per l’Ajuntament i construït per peons de la brigada municipal, ja que estava situat enfront dels habitatges, tot creuant el riu. Fonts de memòria oral han insistit en l’existència d’un refugi a la fàbrica Enric Sanchís (F11). La Comissió de la Indústria de Guerra va encarregar un projecte l’any 1937 i l’Ajuntament de Barcelona va fer una intervenció arqueològica l’any 2018, que va confirmar l’existència d’un refugi. Ara per ara, cal esperar que l’Ajuntament de Barcelona faci la intervenció urbanística d’excavació, recuperació i rehabilitació d’aquest espai per conèixer les característiques del refugi.
Els moviments de depuració de directors, que no comptaven amb la confiança de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, van afectar a nou directors, entre els quals hi havia els dels dos grups escolars colomencs. A finals de l’any 1936, Llorenç Jou Olió va ser separat de la direcció del Carles Aribau i José Tapia Bujalance va ser nomenat director. El mateix va passar al Pi i Maragall on Josep Albagés va ser destituït i va ser nomenat Josep Maria Juncosa.
Des dels primers mesos de la guerra, Catalunya i, especialment Barcelona i el seu entorn, van rebre milers de refugiats republicans que procedien de les zones on els revoltats havien triomfat i executaven una cruel repressió. Exercien tot tipus de professions, també l‘educativa. En el darrer trimestre de 1936 i principis de 1937, es van incorporar sis mestres refugiats al Carles Aribau, cinc de les illes Balears i un de Guadalajara. Al Pi i Maragall va arribar un, de Burgos.
Canvi d’estratègia
El posicionament de l’Ajuntament de Santa Coloma de l’any 1931, de que l’Ajuntament de Barcelona es fes càrrec de les depeses socials que ocasionaven els dos grups de cases barates, construïdes unilateralment i sense cap tipus de negociació, durant la Dictadura de Primo de Rivera, no va obrir camí. La situació era força difícil i, a les dificultats de sempre, es sumaven les conseqüències de la guerra. Davant això l’Ajuntament de Gramenet del Besòs va canviar d’estratègia i va apostar per l’agregació dels terrenys de la riba dreta del Besòs a Barcelona. Ho va fer mitjançant l’acord municipal de 15 de febrer de 1937.
Dues eren les principals argumentacions de l’Ajuntament de Gramenet del Besòs. Primera, els problemes que plantejaven ambdós grups de cases barates eren de tal abast que l’Ajuntament no podia resoldre. Segona, la gent que habitava els dos grups de cases barates era gent que la ciutat de Barcelona havia llançat a la perifèria, humil i desvalguda, que abans havia viscut a diversos grups de barraques de la capital. L’Ajuntament de Gramenet del Besòs considerava que era un problema barceloní, creia que era des de Barcelona des d’on s’havia de resoldre i recavava que l’Ajuntament veí fes el que calgués per a incorporar al seu municipi els grups de cases barates i els seus habitants.
Sembla que algunes coses es van moure perquè, exactament un any després, el 12 de febrer de 1938, existia un projecte de traspàs a Barcelona dels dos grups de cases barates. Va haver-hi canvi d’estratègia amb un posicionament clar per la segregació. Ara bé, desconeixem les condicions en què l’Ajuntament de Gramenet del Besòs volia portar-la a terme i els posicionaments de les organitzacions polítiques i sindicals. Tampoc sabem si hi havia preacords amb altres institucions. El que va passar és que l’any 1938 es va consumir i la guerra va acabar sense que es solucionés, en cap direcció, aquesta problemàtica.
La foscor del franquisme i el nacionalcatolicisme
La victòria franquista va portar la instauració d’un règim dictatorial i de terror contra la gent que simpatitzava amb la república legalment constituïda el 1931. Segons l’estudi de l’historiador Josep Capsir, van ser processats en consells de guerra, 74 veïns de la riba dreta, 27 al tercer grup de cases barates Baró de Viver i 47 al segon grup de cases barates Milans del Bosch. Les sentències que van patir aquests 74 veïns, es van concretar de la següent manera: 23 sobreeiximents; 40 condemnats per auxili a la rebel·lió militar, amb penes que anaven dels sis als 30 anys de presó; 11 condemnats per rebel·lió militar, 6 dels qual van acabar amb pena de mort. Capsir documenta tres processats més que no he comptabilitzat, dos perquè vivien a Barcelona, al barri de l’Estadella i, l’altre, Celestí Boada, que no vivia a la riba dreta quan es van produir els fets pels quals va ser jutjat.
Dels sis afusellats, dos eren veïns de Baró de Viver: Joan Pla Aulet i Albert Riquelme Almarcha. Quatre vivien a les barriades Sanchís i Milans del Bosch: Manuel Campeny Pueyo, Juan Campos Miñano, Pelayo Giménez Palacios, Hilario Martínez Alarcón. Cal destacar la singularitat de Manuel Campeny Pueyo, que va ser afusellat per activitats fetes contra la dictadura després de l’ocupació de Santa Coloma i per la seva militància a la Unió de Joventuts Antifeixistes.
Amb l’entrada dels franquistes tornen a la direcció dels grups escolars els directors que havien estat separats a finals de 1936: Lorenzo Jou, al Carles Aribau, i José Albagés al Pi i Maragall. Un exemple de la repressió franquista sobre l’escola el tenim en el Carles Aribau: nou mestres represaliats i la marxa a l’exili del director, José Tapia Bujalance. També es va exiliar Edelmira Valls Puig, mestra del Pi i Maragall.
El 9 de novembre de 1939, mitjançant un ofici de la Tinència d’Alcaldia Delegada de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, es van suprimir els dos grups escolars situats a les cases barates per estar fora del terme municipal de Barcelona. l’Ajuntament franquista castiga de forma despietada la mainada sense escola i la condemna a vagar pels carrers.
El bisbat de Barcelona, des del segle XIX, utilitzava la caritat com resposta a la pobresa dels suburbis. Es tractava de complir el mandat de l’evangeli atraient els pobres cap a l’Església des de la caritat, fent residències, consultoris mèdics, escoles…, amb l’objectiu que la gent entrés a l’Església, ja que fora no hi havia salvació. Cal tenir en compte que l’Església havia donat suport al cop d’estat i que els barris que composaven la parròquia del Bon Pastor tenien una tradició anticlerical i antifeixista i patien repressió, misèria i fam.
Des d’aquest pensament i des d’aquesta realitat, el nou rector, Mossèn Cortinas, va abordar el primer gran objectiu del nacional catolicisme, la recristianització dels habitants de la seva parròquia. Ho va fer, exercint el control social, mitjançant les santes missions, la posada en funcionament de serveis socials i la gestió de la construcció del nou temple parroquial. Va desenvolupar una intensa labor social i pastoral, destacant, en els primers anys, l’obertura del Dispensari benèfic parroquial i l’Escola parroquial de nenes.
La segregació
La situació del conjunt del país, després de la guerra i amb la política autàrquica, era de fam i de misèria. Això era el mateix a les dues ribes del Besòs. Ara bé, el fet de pertànyer a Santa Coloma i no a Barcelona, perjudicava els habitants de la riba dreta. Això ho va veure Mossèn Cortinas, que es va convertir en la veu de les barriades i va defensar l’agregació a Barcelona. Ho va poder fer perquè, durant el franquisme i més en aquests primers anys, l’única organització que tenia potestat per intervenir en la societat, autònomament, era l’Església.
L’any 1941 va ser l’any clau per la segregació de la riba dreta, ja que tot es mou. A principis de l’any tenim dues notícies que marcaran el futur. El deute de l’Ajuntament de Santa Coloma era de 304.298 pessetes, el que significava el 52,23% dels ingressos municipals anuals. L’altra va ser la llei de 27 de gener que obre el procés d’extinció del Patronat de l’Habitació. Es van donar converses i negociacions entre els dos ajuntaments. A l’estiu, amb el tema d’ensenyament sobre la taula, els dos ajuntaments van acordar obrir els dos grups escolars des de Barcelona i tramitar un expedient de segregació del territori.
A finals de l’any, es van concretar aquests acords amb dos moviment definitius, un per cada part. L’ajuntament de Barcelona obre el dos grups escolars després de dos anys tancats, això sí, rebatejats com a José Antonio, el de Baró de Viver i Cristóbal Colón, el de Milans del Bosch. El 27 de desembre, l’Alcalde Badiella argumentava davant La Comissió Gestora, la impossibilitat d’atendre les necessitats i serveis de la població, tant d’assistència social, hospitalària, sanitària i medico-farmacèutica, com de la càrrega econòmica dels dos grups escolars.
La Comissió Gestora va aprovar tres propostes de segregació, el 15 de gener de 1942, i L’ajuntament de Barcelona va elegir, el 3 de febrer, la proposta número tres, la qual establia la línia divisòria en el riu Besòs. A partir d’ara es posa en funcionament la tramitació de l’expedient. L’Alcalde de Barcelona, Miquel Mateu i Pla presenta, el 10 de juny de 1942, una instància dirigida al ministre de la Governació, demanant un decret llei que ordeni l’agregació de la part de Santa Coloma ubicada al marge dret del Besòs. El 17 de desembre de 1943 es va fer realitat el decret de segregació, que entraria en vigor l’1 de gener de 1945.
Si l’any 1941 va ser clau per decidir políticament la segregació de la riba dreta de Santa Coloma, l’any 1944 va ser clau per acordar les condicions de l’agregació a Barcelona. El 8 de novembre, les dues comissions negociadores, van arribar a aquests acords: L’Ajuntament de Barcelona satisfaria, en concepte de compensació pels bens i drets que havia tingut l’Ajuntament de Santa Coloma, la quantitat de 300.000 pessetes; el veïnat abonaria, durant 5 anys, la mateixa quantitat que pagava a Santa Coloma en impostos municipals; i l’exempció de l’arbitri de rodatge de carros, durant 5 anys, als veïns de Santa Coloma que tenien terrenys, destinats a l’explotació agrícola, a la zona segregada.
Els alcaldes de Santa Coloma que van intervenir en la segregació de la riba dreta van ser tres. Manuel Badia Brandia va exercir des del 28 de gener de 1939 fins al 8 d’agost de 1940 i al seu mandat no es va produir cap moviment formal. Francisco Badiella Dinarés (9 d’agost de 1940 al 18 de desembre de 1942), va ser l’Alcalde de la segregació, ja que va arribar a l’acord polític que va facilitar la tramitació administrativa. Antonio Corominas Cots va ser l’alcalde que va negociar les condicions de la segregació, ja que va exercir del 22 de desembre de 1942 a l’octubre de 1946.
Les repercussions
Les repercussions de l’agregació a Barcelona de la Santa Coloma de la riba dreta del Besòs es poden analitzar des de diferents mirades. La primera és des de la del veïnat afectat. Amb el canvi de municipi es posava solució als temes de l’ensenyament i sanitaris, així com a totes les coses que un gran municipi podia aportar i que Santa Coloma no podia. Una altra repercussió, mirant des de Barcelona, va ser la creació d’un nou barri. Amb el temps, el nom de la parròquia del Bon Pastor s’imposa i dóna nom a un nou barri de Barcelona, dintre del Districte de Sant Andreu, que va més enllà de la sèquia de la Madriguera. Les cases barates de Baró de Viver no entren en aquesta equació i es mantenen com a barri dintre del districte de Sant Andreu.
Les repercussions vistes des de Santa Coloma són més complexes d’analitzar. Tot i la pèrdua d’uns 6.000 habitants, de 1.321 edificis i solars que tributaven 86.931 pessetes, dels cultius i de 52 caps de bestiar cabrum, i d’una petita activitat industrial centrada en Can Sala i Miquel i Costas & Miquel, a curt termini la segregació va ser positiva, ja que va significar un baló d’oxigen per a les finances municipals, no només per la desaparició del dèficit municipal, sinó per no haver d’atendre els serveis que la llei obligava i, que en molts casos, l’Ajuntament desatenia per no disposar de recursos econòmics. Això està clar, la qüestió la tenim situada a mig i llarg termini, tot reflexionant en temes econòmics i de model de ciutat.
Suposar que el desenvolupament del territori i la creació del polígon industrial que es va produir després de l’1 de gener de 1945, s’hagués produït de forma semblant si la riba dreta hagués continuant sent Santa Coloma, es molt suposar. Veiem tres reflexions.
Primera, perquè una cosa era un municipi amb un potencial industrial com el de Barcelona, que disposava de polítiques de promoció econòmica i exercia un efecte crida. I una altra cosa era un poble que es visualitzava com a receptor de població des de 1900, no sempre per voluntat pròpia, sinó com a conseqüència de polítiques d’habitatges dissenyades des de l’exterior, com hem vist amb la construcció de les cases barates.
Segona, molt suposar, sobretot si veiem el paper dels ajuntaments franquistes de Santa Coloma. La promulgació de plans parcials, per a desvirtuar i canviar el Pla Comarcal, en plena aliança amb les constructores i els bancs, van acabar convertint Santa Coloma en un suburbi i van impossibilitar que es planifiqués un polígon industrial. Aquestes pràctiques van portar a edificar dos barris a la muntanya, les Oliveres i Can Franquesa. Algú pot assegurar que a la riba dreta del Besòs no s’hagués fet el mateix?
Tercera, Sant Adrià de Besòs va conservar la seva riba dreta, que tenia per les mateixes raons que Santa Coloma, i ja hem vist què va passar. Que es va començar a construir el polígon de la Mina, el 1969, per traslladar barraquistes de Barcelona. Que el territori fos del municipi de Sant Adrià no va impedir la construcció de la Mina.
Des de la perspectiva d’avui, no podem dir que, de no haver-se fet la segregació, la riba dreta seria el polígon industrial de Santa Coloma. Hagués tingut molts números d’acabar com la resta de Santa Coloma, perquè la política dels ajuntaments franquistes colomencs, que acabem de veure, portava a construir a tot el seu terme municipal. Només es van salvar els terrenys que van poder ser alliberats per la lluita del moviment popular del tardo franquisme.
FONTS CONSULTADES
El text que haveu llegit és un exercici de síntesi del meu llibre Quan les cases barates eren a Santa Coloma de Gramenet (Llop Roig), prologat per l’historiador Pau Vinyes i Roig i recentment publicat. Els arxius, la bibliografia, les revistes i les fonts orals consultades són, com és obvi, les mateixes que figuren a aquest llibre que inspira aquest article. Dono constància d’això i evito enumerar-les per la llarga extensió que suposa.
Imprimir