El 13 d’abril de 1972, ara fa 50 anys, es feia la inauguració de l’equipament sanitari del carrer Major, cantonada Santa Anna. Va néixer com a conseqüència directa de les massives mobilitzacions veïnals de febrer i març de 1971 que reclamaven assistència mèdica immediata i la construcció d’una clínica. Aquesta lluita, coneguda popularment com la “lluita de l’ambulatori”, es va desencadenar quan es va calar foc el vell ambulatori del carrer Doctor Ferran el desembre de 1970 i Santa Coloma es va quedar sense cap assistència sanitària.
Aquest aniversari és una bona oportunitat per reflexionar com era la ciutat aleshores i com es van desenvolupar els fets que van portar a la construcció de l’ambulatori-hospital posat en marxa el 1972.
La liberalització econòmica, que no política, impulsada per la dictadura franquista des de 1959 va portar a un creixement econòmic continu i sostingut entre 1962 i 1974 i produiria el transvasament de més de 6 milions de persones del camp a la ciutat, immigrants que no trobarien els serveis necessaris per viure dignament i que patirien dures condicions de treball a les fàbriques. El procés d’industrialització de l’àrea metropolitana de Barcelona atrauria a més d’un milió d’immigrants de la península. En aquest context Santa Coloma va augmentar vertiginosament els seus habitants, tot multiplicant-los per 9,3 entre 1950 i 1977 al passar de 15.401 a 143.232 ànimes.
Aquests nouvinguts es van trobar una Santa Coloma sense infraestructures de cap tipus. El paper còmplice dels ajuntaments franquistes amb les empreses immobiliàries i el capital financer van facilitar la formació d’una ciutat dormitori, d’un suburbi amb uns habitatges de baixa qualitat i amb un dèficit de serveis força important. En aquestes condicions de marginalitat està la base de la conflictivitat social que es va produir a Santa Coloma des de 1968. Un exemple d’això el tenim en el tema que volem tractar aquí.
Una sanitat molt deficitària
El 30 de juny de 1960, la sanitat pública va instal·lar un ambulatori en un local de lloguer del carrer del Doctor Ferran, amb la Mútua del Carme de Badalona com a entitat col·laboradora. L’incendi, el 29 de desembre de 1970, deixa els 105.651 habitants, amb 38.000 cartilles i uns 80.000 beneficiaris de la Seguretat Social que cotitzaven 851.200.000 pessetes, sense cap espai d’assistència mèdica. El veïnat havia de desplaçar-se a Sant Andreu o Badalona.
El tancament de l’ambulatori va augmentar el malestar ciutadà acumulat. Els partits polítics clandestins i els grups organitzats al voltant de les parròquies van constituir, després de diversos contactes, un Comitè Unitari (CU) per abordar la qüestió sanitària. Hi participaven col·lectius d’orientació cristiana com la JOC o Fe i Compromís, partits polítics d’esquerres, forces sindicals i el Grup d’Obrers Autònoms, ubicat al barri del Fondo.
Cap a finals de gener, principis de febrer de 1971, va començar a circular el primer document que va publicar el CU: «Acerca de la Seguridad Social y de cómo se concreta en Santa Coloma de Gramanet». És un text de 8 pàgines, signat per «Trabajadores de Santa Coloma» que, a més de reflexions de caire ideològic, demostra la il·legalitat que suposava que l’inspector comarcal del Seguro Obligario de Enfermedad fos «uno de los accionistas más importantes de la Mútua del Carmen”. També denunciava el tracte de favor que tenia el propietari de la farmàcia, que era al mateix temps el propietari del local contigu, on estava instal·lat l’ambulatori.
La crema de l’ambulatori va ser el desencadenant de les mobilitzacions que es van desenvolupar entre febrer i març, però no la seva causa. Els dèficits sanitaris que patia la ciutat venien de molt abans. El periodista Xavier Caño els classifica en tres blocs en un article publicat a Tele-exprés i a Grama: manca de metges i personal sanitari especialitzat, manca de locals i instrumental adequat i una concepció antiquada i desfasada de la medicina.
El marc de referència per quantificar els dèficits era el Decret de 16 de novembre de 1967, que regulava els estàndards de personal sanitari a assignar en funció dels habitants i del nombre de beneficiaris de la Seguretat Social. Ni de lluny, es complia el decret. Tant el document del CU com el treball periodístic de Xavier Caño, clandestí el primer i publicat a la premsa legal el segon, denunciaven obertament el model oficial, tot reivindicant una sanitat al servei del poble.
Vegem ara les dades més significatives de la situació de la sanitat colomenca l’any 1970. En confrontar el decret amb la realitat, Caño es va trobar que la ciutat havia de disposar de 48 metges de medicina general i només en tenia 28; de 19 pediatres i n’hi havia 8; de 4 tocòlegs no n’hi havia cap; de 24 assistents tècnics sanitaris i n’hi havia 14; de 13 llevadores i només n’hi havia 2. La violació del decret en les dotacions d’especialistes era flagrant, no n’hi havia cap i el veïnat colomenc havia de desplaçar-se a Badalona.
La ciutat és mobilitza
El CU va posar en marxa una campanya d’informació i sensibilització mitjançant un full volander que anava signat per «Trabajadores de Santa Coloma». Aquest full convocava a una concentració pacífica per al 23 de febrer, a la plaça de la Vila, per reivindicar una assistència mèdica immediata i provisional i la construcció d’una clínica. Paral·lelament, es van organitzar assemblees de barri a les parròquies per parlar de la protesta i a la ciutat sovintejaven discussions, principalment als bars. Entre 2.000 i 3.000 persones es van concentrar a la plaça i hi va haver molta tensió amb la Guàrdia Civil. La cosa no va arribar a més i els concentrats, que no van poder lliurar a l’Ajuntament un escrit amb les reivindicacions, van anar en manifestació fins a la plaça del Rellotge al crit de «Volveremos otro día».
No es va trigar a tornar. Quatre dies després és detingut Francisco Fernández Heredia, integrant d’un grup que llançava fulls volanders. El CU fa una altra convocatòria de concentració per al 10 de març exigint la llibertat del detingut i la solució a l’assistència sanitària. La manera de fer va ser la mateixa que l’anterior convocatòria i la resposta de la gent va ser massiva amb més de 10.000 persones. Però la resposta policial també va ser important; havien après del dia 23 de febrer i la plaça de la Vila estava presa per la Guàrdia Civil, amb fusells automàtics, escamots antiavalots de la Policia Armada i un camió cisterna.
Santa Coloma es va convertir en l’escenari d’una batalla campal durant hores. La gent trenca els cordons policials diverses vegades, la policia colpeja amb la culata dels fusells els manifestants, que responen amb pedres que agafen de les obres de la rambla de Sant Sebastià; entra en acció el camió cisterna i les forces policials disparen trets a l’aire. La policia va fer 32 detencions indiscriminades. Agafaven la gent si tenia les mans brutes perquè donaven per fet que, si estaven brutes, era perquè havien llançat pedres i perquè, després de la gravetat dels fets, no podien presentar-se sense cap arrest.
Pocs dies després van ser alliberats 28 dels detinguts, els altres 4 van ser acusats d’un delicte d’insult a força armada, acusació que el fiscal va modificar pel d’agressió a força armada. El consell de guerra celebrat el 16 de desembre de 1972 en va absoldre 3 i va condemnar a 6 mesos de presó Francisco Casas.
El CU va valorar positivament la manifestació del 10 de març, però van aflorar 2 posicions diferenciades de cara al futur. Per una banda, la majoritària, que plantejava fer assemblees als barris per avaluar la transcendència de les mobilitzacions, mantenir la unitat, estar alertes al compliment de les promeses que feien les autoritats, fer una tasca solidària amb els detinguts i ferits, per acabar afirmant que convocar una nova manifestació a curt termini era portar la gent a una massacre.
L’altra posició la defensava Bandera Roja (BR) que volia anar més enllà perquè considerava que hi havia condicions i creia que Santa Coloma podia ser la punta de llança que dinamitzés la unificació de totes les lluites del cinturó industrial. El problema va ser que BR va actuar pel seu compte i va convocar una manifestació per al 24 de març signada per «Trabajadores de Santa Coloma».
Aquest full volander tenia un llenguatge diferent que s’allunyava de les necessitats concretes per les quals lluitava la gent. El CU no va llançar cap full desconvocant res perquè calia no generar confusió, però els activistes veïnals van anar explicant verbalment la situació pels barris. La manifestació va fracassar a causa del fort dispositiu policial i al poc ressò que va tenir aquest nou plantejament entre la ciutadania colomenca.
El fruit de la lluita: l’ambulatori es fa realitat
Les mobilitzacions van ser tan massives, la repressió tan forta i l’impacte tan potent que es van aconseguir victòries amb rapidesa. Vint-i-sis dies després de la gran manifestació del 10 de març, es va posar en funcionament un consultori de 200 metres quadrats a la rambla de Sant Sebastià cantonada amb carrer d’Irlanda; era un local que no reunia les condicions físiques exigibles, però va solucionar els problemes de desplaçaments a Sant Andreu. El 18 de maig van començar les obres per construir un equipament sanitari definitiu gràcies a la cessió d’uns terrenys situats al carrer Major, cantonada amb carrer de Santa Anna, per part de la Fundació Joan Ràfols. Va ser una permuta per la qual la Seguretat Social construiria una residència d’avis a la ciutat.
Un any després, el 13 d’abril de 1972, el ministre de Treball i Seguretat Social, Licinio de la Fuente va inaugurar el nou equipament sanitari de sis plantes, amb medicina general (ara en diem atenció primària), pediatria, especialistes i 50 llits per a maternitat i petita cirurgia. La part corresponent a consultes ja havia entrat en funcionament a finals de gener. El cost de l’equipament va ser de 63 milions de pessetes en la construcció i 13 milions en dotacions.
Segons va publicar la Vanguardia, el ministre va estar acompanyat d’un seguici de més de 12 persones, entre els quals hi havia el governador civil, Tomás Pelayo Ros; el procurador en corts, Juan Antonio Samaranch; l’alcalde de Santa Coloma Juan Porta Bussons i alts càrrecs de ministeri de Treball, de la Seguretat Social, de les mutualitats laborals i del Institut Nacional de Previsió. Als parlaments cap referència als dèficits sanitaris de la ciutat i molt menys al cabreig del veïnat que va motivar la construcció tan ràpida de l’equipament. Això sí, lloes a l’assistència sanitària i social, com dret del treballador, que calia perfeccionar.
La lluita per l’ambulatori no va ser la primera mobilització important a Santa Coloma. La primera acció popular organitzada i consistent va ser el boicot al bus 3, el 1968. Aquesta primera experiència va estar present el 1971 entre la gent d’avantguarda i entre els milers de colomencs que van anar caminant al metro. Ara bé, la lluita de l’ambulatori va ser la més important, la que va influir notablement en el desenvolupament de la conflictivitat veïnal permanent dels anys 70.
La gran ensenyança del boicot al 3 i, fonamentalment, de la lluita de l’ambulatori va ser que des de la unitat, l’organització i la lluita es podien aconseguir les reivindicacions. Tot això va portar a la creació de les Comissions de Barri -la primera va ser la del Raval a principis de l’any 1971-, a la formació d’una consciència col·lectiva i d’una cultura de la reivindicació i la mobilització que va impregnar totes les lluites posteriors.
Bibliografia ordenada de forma cronològica:
Caño, Xavier, “Historia de una falta de asistencia”, Tele-Exprés, 20 de març de 1971 i Grama, n. 27, març de 1971, pàg. 7 i 8.
Sense autor, “Consejo de guerra contra cuatro colomenses” Grama, n. 49, gener 1973, pàg. 21.
Corral, Chema, “Cómo y quién organizó la lucha por el ambulatorio”, Grama, n. 100, maig 1977, pàg. 23 i 24.
López Rodenas, Marcelo, Historia social de la Santa Coloma moderna (1954-1979), Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, 1982, pàg. 115 a 132.
Moure, José Manuel, La lucha del ambulatorio en Santa Coloma: contexto y desarrollo de una conciencia social reivindicativa, Universitat de Barcelona, 1989.
Capdevila Llovera, Carles, “La lluita per l’ambulatori (1971)”, Ágora, n. 5, març de 2000, pàg. 31 a 78.
Ferrando, Emili i Rico, Juan, Les Comissions Obreres en el franquisme. Barcelonès Nord (1964-1977), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2005, pàg. 489-494.
Corral, Chema, El PSUC a Santa Coloma de Gramenet (1936-1979), Ediciones Carena, Barcelona, 2021, pàg. 164 a 171.
“L’ambulatori, 50 anys d’una conquesta popular“, també ha estat publicat a la revista “En el Fondo” el 16 d’abril de 2022.
Imprimir