Fa uns dies, el 24 de gener, es van complir 40 anys del naixement de la primera Associació de Veïns de Santa Coloma, la del Centre, presidida per Juan Romera, amb Rafael Trias de vicepresident, Josep Santolaria de secretari i Julián Trapero de tresorer. Vivíem el tardofranquisme. Era l’inici de 1975, l’any de la mort del dictador. Aquell any es van legalitzar la majoria d’associacions de veïns (AAVV) de la nostra ciutat.
Eren temps de descomposició del franquisme que no vol dir de disminució de la repressió. Es multiplicaven les vagues obreres per millorar els salaris, les condicions laborals i la llibertat sindical; el règim tancava les universitats per la rebel·lió estudiantil; la dissidència augmentava en amplis sectors dels intel·lectuals i professionals, així com de l’església. Tots aquests moviments plantejaven la necessitat de la democràcia per vehicular solucions i l’oposició, política i social, s’organitzava en plataformes unitàries com l’Assemblea de Catalunya.
A partir del desenvolupament econòmic iniciat els anys 60, Catalunya i principalment l’àrea metropolitana de Barcelona, absorbeix un milió de persones per treballar a les fàbriques. La necessitat d’habitatges per acollir tota aquesta immigració provoca l’especulació del sòl, amb grans beneficis per als propietaris de les constructores en connivència amb els ajuntaments franquistes. Aquesta situació configura ciutats sense cap tipus de planificació i sense zones verdes, ni serveis.
Davant tot això neix un moviment popular als barris per reivindicar ciutats habitables. Santa Coloma va ser el gran exponent d’aquesta realitat, era un suburbi amb un potent moviment contestatari. La lluita de l’ambulatori el 1971, amb multitudinàries manifestacions, marca un salt endavant en la maduresa i en la capacitat d’organització i de mobilització del moviment reivindicatiu colomenc.
A la nostra ciutat, el moviment popular s’articulava amb les Comissions de Barri (CCBB), formades fonamentalment per militants dels partits clandestins d’esquerres, els centres socials lligats a les parròquies i la revista Grama. Al segon semestre del 1972 es presenten dues sol·licituds de legalització de AAVV (Les Oliveres i la Guinardera), però és els anys 74 i 75 quan es cursen la majoria de demandes de legalització. A Santa Coloma es produeix el mateix debat que arreu al voltant de les formes de lluita i dels mitjans a utilitzar.
Uns consideraven que l’objectiu a curt termini era aconseguir la democràcia i acabar amb la dictadura com a pas previ per, en millors condicions, lluitar per aconseguir una societat socialista; els defensors d’aquesta tesi eren partidaris d’utilitzar tots els mecanismes legals existents i, per tant, de constituir AAVV. Altres posaven l’accent en que la democràcia era una altra forma, menys repressiva però més alienant, que utilitza el capitalisme per mantenir-se; els defensors d’aquesta concepció eren partidaris de fer servir mesures de seguretat i de clandestinitat i, per tant, apostaven per les CCBB.
A l’any 1975, quan es generalitza el funcionament de les AAVV, desapareix la primera Comissió de Barri, la del Raval. És l’any en que el PSUC, MC i BR impulsen decididament les AAVV i abandonen les CCBB, les quals continuen funcionant amb el suport de grups minoritaris com l’OIC, AC i de sectors cristians fins el 1977[1].
A Catalunya es normalitza la utilització dels mitjans legals per lluitar pels drets de la gent i per la democràcia. L’ocupació de les juntes de govern dels col·legis professionals o la pràctica sindical de CCOO, que va guanyar repetidament les eleccions sindicals convocades des del règim i que, a la vegada, va ser clau en l’organització de les vagues i mobilitzacions dels anys 70, són dos exemples significatius.
A la nostra ciutat, el funcionament de les AAVV va significar un salt qualitatiu en la lluita per les reivindicacions veïnals i contra els ajuntaments franquistes, que té la màxima expressió entre 1975 i 1977. Es lluitava de forma oberta, amb noms i cognoms, des d’una entitat legalitzada, creant espais de llibertat i organitzant el veïnat del barri per realitzar activitats lúdiques, socials, recreatives o reivindicatives en defensa dels interessos col·lectius.
En aquest procés, les AAVV van combinar la resistència amb les alternatives i van ser l’eina organitzada i una font inesgotable de propostes. Van ser clau en la planificació estratègica de la ciutat, tot fent possible junt amb Xavier Valls, altres tècnics i la revista Grama, l’elaboració del Pla Popular[2], que ha estat durant molts anys una guia per a la transformació de la ciutat al servei dels ajuntaments democràtics.
Article publicat a Gramenet 2.0 el 15 de febrer de 2015.
[1] Història Social de la Santa Coloma Moderna (1954-1979). Marcelo López Ródenas,1982.
[2] De suburbi a ciutat. El Pla Popular, Odei Antxustegi-Etxearte, 2014.
Imprimir