12 d’abril de 2023 Granollers. Sala de CCOO
Bona tarda a tothom,
Ferran Saro, l’autor del llibre sobre la història de Can Girona-MACOSA, que presentem avui, és una persona que no podem entendre des d’un únic perfil. Català, de pares andalusos immigrants; cristià, que va estudiar al Seminari de Barcelona fins a primer de teologia i ha estat seguidor de les doctrines progressistes cristianes dels anys 60 i 70 del segle passat; i activista en la lluita contra el franquisme fent la doble militància, a la fàbrica i al barri.
Tot això conforma la identitat d’aquest vell lluitador, que avui, amb 75 anys, és un motor en la lluita per la retirada de l’amiant i en la via associativa de Diàlegs de la Riba del Besòs.
Va arribar a Santa Coloma de Grament, al barri de les Oliveres, l’any 1972, quan es va casar amb la Carmeta. Va viure i va participar activament, des de la Comissió de Barri, primer, i des de l’AV després, en la lluita veïnal perquè el barri es dotés de les infraestructures i serveis que necessitava.
En aquesta lluita va coincidir de ple amb Lluís Hernández, convivint tots dos a la comunitat cristiana de les Oliveres. Podem afirmar, sense por a equivocar-nos, que Ferran és la persona que millor coneixia al capellà, dirigent veïnal i alcalde de Santa Coloma de 1979 a 1991.
Paral·lelament a totes les activitats veïnals, Ferran Saro practicava la militància a la fàbrica. L’any 1973 va ingressar a MACOSA. Aleshores era membre de l’Organización d’Izquierda Comunista que impulsava les Plataformes Anticapitalistes al moviment obrer, però a MACOSA el que hi havia eren les Comissions Obreres i també el PSUC, amb els quals Ferran col·laborava. Més tard, va deixar l’OIC i després d’un temps essent independent, va ingressar al PSUC al gener de 1979.
I, per finalitzar les notes biogràfiques, diré que el 1987 va ser elegit regidor de l’Ajuntament de Santa Coloma per Iniciativa per Catalunya i va agafar l’excedència de la fàbrica. Va ser regidor i tinent d’alcalde de 1987 fins al 2003, període en el qual vam treballar conjuntament en la política municipal per fer de Santa Coloma una ciutat habitable. L’any 2003 torna a la fàbrica, que ja no és MACOSA, sinó Alstom, situada a Santa Perpetua. El 2010 es jubila.
La jubilació el porta a ocupar el seu temps en dos vessants complementàries. La primera, la preservació de la memòria històrica i, això ho fa, amb la publicació del llibre, Les Oliveres, sabor a barrio, l’any 2012, on deixa constància de les lluites del seu barri entre 1970 i 1980. I, també ho fa, amb el llibre que avui presentem.
La segona vessant és el seu activisme social, participant a la vida cívica i reivindicativa de Santa Coloma de Gramenet, des de Fòrum Grama abans, i ara des de Diàlegs de la Riba del Besòs. També ha estat actiu des de “l’Associació de Jubilats de MACOSA afectats per l’amiant”, tant amb la reivindicació de retirada de l’amiant, com en tot el procés de museïtzació de la memòria de MACOSA que ha fet el Museu d’Història de Barcelona. El darrer èxit aconseguit ha estat la inauguració de la plaça dels treballadors i treballadores de MACOSA, el passat 24 de març, al districte de Sant Martí.
Com al llibre de les Oliveres, Ferran Saro ha estat protagonista de la història que conta al llibre que ens ocupa avui. En el cas de MACOSA viu els fets en directe de 1973 fins a 1987 i, de forma indirecta, des de 1987 a 1994. Malgrat que el llibre recorre els 137 anys de l’empresa (1857-1994), es centra en la memòria col·lectiva de la darrera generació de treballadors de MACOSA, dels anys 50 a 1994.
La història es pot explicar des de diferents punts de mira i fer monografies segmentant temes. La proposta de Ferran Saro ja s’endevina al llegir el subtítol del llibre, Historia y lucha obrera. Can Girona Macosa (1857-1994). Saro ens explica la història de MACOSA des de la perspectiva dels treballadors, i, ho deixa clar, quan diu: “recordar los años de MACOSA es recordar nuestra vida, la de los trabajadores”.
És ben cert, que trobareu al llibre el paper de la família Girona des de la segona meitat del segle XIX. És ben cert, que podreu seguir els esdeveniments més significatius de la Barcelona d’aquells temps: la Setmana Tràgica, la lluita per les 8 hores de treball, el pistolerisme, la Dictadura de Primo de Rivera, la 2ª República i la guerra. Però, insisteixo, l’epicentre del llibre està situat en recordar i recuperar la memòria col·lectiva de l’última generació de treballadors de MACOSA.
Aquest objectiu és important quantitativament, ja que la fàbrica albergava al voltant de 3.000 treballadors a la dècada dels anys 70 i ocupava 21,5 ha. de superfície. Però ideològicament, llibres com el del Ferran Saro, són imprescindibles per deixar testimoni de les dures condicions de treball dels treballadors i de les lluites per les seves reivindicacions, per la llibertat sindical i per la democràcia. És imprescindible pels propis treballadors de MACOSA, per la història del moviment obrer català i per la societat en general. En definitiva, perquè és vital conservar la memòria històrica de la classe obrera i que les futures generacions coneguin l’explotació i les lluites produïdes en la societat industrial del segle XX.
Aquesta darrere generació de treballadors de MACOSA és filla de la política de liberalització econòmica iniciada amb el Pla d’Estabilització de 1959, liberalització econòmica que no política, ja que continuava la repressió i la dictadura. Es tanca la política autàrquica, la fam i l’estraperlo i s’obre un període de creixement econòmic sostingut i continu de 1962 a 1974, quan comença la crisi mundial del petroli.
Aquesta política provocarà uns processos migratoris massius del camp a les zones urbanes industrials. Molts, moltíssims treballadors de MACOSA eren fills d’aquestes immigracions procedents de l’estat espanyol.
Un dels eixos vertebradors del llibre és la solidaritat entre els treballadors. Els grans centres fabrils de la societat industrial concentraven a milers d’obrers en naus, on feien jornades de treball de fins a 12 hores amb temperatures elevades. Tot això facilitava que es produïssin accidents laborals de forma freqüent. Aquesta convivència, durant tota la setmana, creava companyonia que es manifestava amb força en les vagues pel conveni col·lectiu o en la solidaritat davant els acomiadaments de companys.
Un exemple d’aquesta solidaritat és el que va viure personalment l’autor d’aquest llibre. El Ferran va ser acomiadat la tarda del 8 de març de 1976, portava tres anys exactes a MACOSA. L’endemà, els seus companys de la 11 Divisió es neguen a treballar i recorren la resta de tallers. Dues hores després els 1.500 treballadors del torn de matí havien aturat la fàbrica. A mitja tarda havien aconseguit la readmissió del seu company.
Ferran Saro diu al respecte: “Possiblement, per mi, el millor record és la solidaritat que va haver-hi envers la meva persona el dia que em van acomiadar.” I acaba dient: “Jo tinc un deute amb els companys”. En aquest esdeveniment hi ha companyonia, hi ha solidaritat, però també hi ha consciència de classe.
Solidaritat i consciència de classe per encarar les grans vagues de 1962, 1970 i 1978, per aconseguir uns convenis col·lectius que milloressin les condicions econòmiques i de treball. Brutal la vaga de 1970, amb l’entrada de la policia a cavall en el recinte i l’acomiadament de 50 treballadors. De gran victòria podem qualificar la vaga de gener de 1978, ja que després de 21 dies de lluita es va aconseguir la clàusula de l’amnistia laboral en el conveni.
Feia 26 mesos que havia mort el dictador i el franquisme encara no havia mort, però els avanços en les llibertats polítiques i de les lluites obreres i veïnals, com la dels treballadors de MACOSA per l’amnistia laboral, anaven marcant el camí cap a la democràcia.
De la mateixa manera que va fer al seu llibre sobre el barri de les Oliveres, Ferran Saro dóna molta importància a les fonts orals, al dedicar 75 pàgines, el 25% de l’extensió del llibre, a les opinions dels treballadors de MACOSA. D’aquesta forma podem conèixer les trajectòries de persones comuns, com es diu ara, que tenen molt a dir per la seva experiència en el treball i en la lluita. Tot el conjunt d’entrevistes complementen el llibre, ja que transmeten molta informació per comprendre com funcionava aquesta macro fàbrica de MACOSA, però també per impregnar-nos dels sentiments i les emocions d’aquests pares de família.
I fins aquí la meva aportació, ara deixo la paraula al protagonista d’avui, Ferran Saro, l’autor de MACOSA, la fàbrica del Poblenou.
Moltes gràcies per la vostra atenció.
Imprimir